<![CDATA[Ara Balears - Antoni Vives]]> 10 <![CDATA[Virus, fragilitat i canvi]]> Hi ha una paraula que llegeixo i sento repetida en articles i converses dels darrers dies: fragilitat. La humanitat ha adquirit consciència de l’extraordinària fragilitat del bigam sobre el qual assentem la nostra prosperitat. Ens estem centrant en el Primer Món, i en les conseqüències d’aquesta aturada sobtada: escoles, universitats, aeroports, autopistes, fàbriques, mercats, serveis, autònoms, botigues, artistes... I, tanmateix, hi ha un altre món, que facilita el nostre i cap al qual no estem acostumats a mirar, que pateix encara més que nosaltres. Molt més que nosaltres. Milions de cosidores de Bangladesh, l’Índia, el Pakistan i d’altres països fàbrica de l’Àsia s’han quedat sense feina. Les de grans marques de roba occidental, les que venen samarretes de cotó, camises, roba esportiva i guarniments de tota mena, són al carrer. Una cosa és passar el confinament, i fins i tot l’atur, a Catalunya; una altra de molt diferent és estar en la mateixa situació, posem per cas, a Dhaka.

]]> <![CDATA[Puigdemont i Junqueras]]> Totalment allunyat de la política diària i encara més del país, observo els esdeveniments des d’una distància física i (quan puc) emocional que em permet acostar-m’hi com mai no ho havia fet fins ara. Les gravíssimes decisions de la JEC, el TSJ i el Parlament Europeu provocades pel cas català tenen implicacions que van molt més enllà del nostre plet. Catalunya s’ha situat al centre de la història d’Europa.

]]> <![CDATA[El moment present]]> Un polític avui oblidat va escriure, no fa tants anys, que Catalunya vivia entre la perplexitat i el somni, atrapada entre la prudència autonomista i el somni de la independència. Avui podríem caure en la temptació de pensar que l’independentisme, ja totalment consolidat com a principal força política motriu del país, és en un nou cul-de-sac. No és cert. El dinamisme de la societat catalana i, sobretot, l’enormitat de la consciència compartida de la nostra col·lectivitat, la nació, ens han de fer ser optimistes. No estem atrapats en res que no sigui passatger. Caldrà reconfigurar per aquí i per allà les eines, els partits; haurem de passar algun cicle electoral; seguirem denunciant cada dia, sense cansar-nos, la ignomínia de la presó i de l’exili dels nostres legítims representants polítics; seguirem avançant, però, cap a l’objectiu de treure’ns de sobre tuteles nacionals alienes.

]]> <![CDATA[Els límits de la mobilització]]> Després de l’Onze de Setembre d’enguany feia gràcia llegir les portades d’alguns diaris, en què es destacava la hipotètica punxada de la mobilització independentista. ¿Si 600.000 persones al carrer és una punxada, què passarà el dia que no punxem? Mai en la història d’Europa un país ha mantingut la reivindicació per la llibertat nacional de manera tan permanent, seguida activament per tanta gent. El clam dels catalans per exercir el dret a l’autodeterminació és un fet polític de dimensions colossals. Amagar-lo com fa Espanya, seguida per la resta d’Europa, no fa sinó engrandir-lo.

]]> <![CDATA[Xammar, Valls i la burgesia catalana]]> Convé llegir Eugeni Xammar, sobretot aquests dies de tanta confusió, i d’aparent cul-de-sac. Les seves cartes, publicades ara per Quaderns Crema a cura del professor Xavier Pla, són una de les lectures imprescindibles de l’estiu. L’epistolari, acompanyat d’un magnífic estudi introductori del Dr. Pla, ajuda a situar la qüestió catalana en la justa mesura. Ni ara tot està perdut, ni ho va estar aleshores, durant els anys dificilíssims en què Xammar va anar pel món, explicant-lo, sobrevivint-lo. I tanmateix, ni aleshores, ni tampoc ara, no vam trobar, no trobem el punt. No trobem la manera de vèncer definitivament aquells que tenen com a objectiu, actiu o passiu, convertir la catalanitat en un fet subaltern, anecdòtic, folklòric, del passat.

]]> <![CDATA[A propòsit del pare Hilari]]> Tinc a les mans el volum Escrits dispersos d’història del pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat. El llibre és una miscel·lània que ajuda a comprendre l’historiador, el monjo i el seu compromís amb el país, amb una aproximació honesta a la història del segle XX. És, a més, colpidorament interpel·lant. Llegir els textos d’Hilari Raguer sobre la fi del constantinisme; sobre personatges avui oblidats com Josep Maria Capdevila, director del diari El Matí ; sobre Balmes i els orígens del catalanisme modern; sobre l’impacte del Concili Vaticà II; sobre el que ell anomena “la tercera Espanya” de la Guerra Civil... Llegir Raguer és una invitació a reflexionar sobre el nostre país i el nostre futur col·lectiu. Aquí teniu alguns apunts per aprofundir-hi més endavant.

]]> <![CDATA[Abans de les eleccions]]>

La qualitat de la campanya electoral a les eleccions espanyoles ha estat baixa. Hi ha qui diu que cada cop van més avall. No n’estic segur. Si agafem les valoracions de les campanyes anteriors veurem que els comentaristes es queixen sempre del mateix: falta d’idees, atacs personals, insults, manca de propostes clares. El cert, però, és que el panorama polític s’aclareix. Som en una onada electoral que canviarà l’escenari polític a Barcelona, Catalunya i Europa. M’interessa fer la reflexió des del punt de vista català, per comprendre fins a quin punt el nostre espectre polític, i com a conseqüència el nostre sistema de partits, s’ha consolidat del tot en la diferència respecte a l’espanyol, i com tanmateix hem d’aprendre a sumar, renunciant a la unitat. El sobiranisme té al davant la possibilitat de seguir sumant, amb els papers dels protagonistes canviats. Aprendre les lliçons del moment ajudarà a arribar a acords més clars, menys lligats a l’emoció i més al cervell. Acords més polítics, per tant.

]]> <![CDATA[Brecht a Madrid]]> Bertolt Brecht explica en un relat titulat L’abric de l’heretge, bellament traduït al català per Feliu Formosa, que Giordano Bruno va dir al tribunal de la Inquisició que el va jutjar a Roma: “Pronuncieu la sentència contra mi potser amb més por que quan jo l’escolto”. No hi he pogut deixar de pensar tots aquests dies, mentre segueixo el judici contra els nostres presos polítics. L’actitud de jutges i de fiscals, de l’advocada de l’Estat, aparentment tan sòlida de sortida, es va desfent de mica en mica, davant de l’evidència de l’absència de delicte, davant de l’evidència de la injustícia manifesta de la presó preventiva aplicada a uns homes i a unes dones a qui només ha mogut la defensa de la democràcia. El fet que el rei d’Espanya hagi advertit que la democràcia està per sota de la llei indica fins a quin punt la por, i per tant la lògica de la força, és el llenguatge que s’està imposant en sectors amplis de la política i de la societat espanyoles.

]]> <![CDATA[Legitimitat democràtica]]>

M’ha sorprès la manera com el primer ministre espanyol ha exigit al govern de Veneçuela que convoqui eleccions. Ha fet servir arguments interessants, molt familiars per a tots nosaltres. Pedro Sánchez invoca la legitimitat de l’assemblea parlamentària veneçolana per donar suport al canvi de règim. Entendria les motivacions espanyoles, les europees i les americanes si el criteri de la legitimitat parlamentària fos aplicat per igual a tots els països; si se l’apliquessin a ells mateixos. Si la democràcia i la llibertat, dos principis que no necessiten matisos, són els eixos conductors de l’ultimàtum als veneçolans llegit per Sánchez, per què no s’ho aplica a ell mateix? Espanya ha trencat amb la democràcia i amb la llibertat quan Catalunya ha demanat respecte al clam majoritari del poble a favor de votar, expressat amb la mateixa força democràtica al Parlament i al carrer.

]]> <![CDATA[D’aquí cinc anys]]> Les últimes enquestes del CEO demostren que els blocs electorals estan més o menys estabilitzats. El cos de l’independentisme es manté ferm, malgrat els embats, i en canvi, la supermobilització unionista sembla que fa figa. Si tot plegat queda d’aquesta manera, seguirem davant d’un escenari estable, en el qual els actors hauran de dir-nos d’una vegada què es proposen fer. Viure en l’aporia retòrica de la independència està arribant als límits de la retòrica del ridícul. No podem seguir d’aquesta manera. És imprescindible que els electors del bloc independentista, dividit en tres grups, ERC, JxCat i la CUP, coneguem clarament quines són les propostes en allò que ens defineix com a bloc: la independència.

]]> <![CDATA[Principi de realitat]]>

No sé si us passa a vosaltres, però ja fa dies que, seguint la vida política del país, sento com si tot plegat tingués un aire d’irreal, d’impossible. Això no hauria de ser així perquè si la política es defineix per alguna característica, és per necessitat de gestionar la realitat. Atenció, no vull dir que no hàgim de jugar amb ingredients com l’idealisme, la visió, l’ambició; fins i tot la voluntat d’assolir l’impossible. La clau és com fer servir aquests ingredients en la mesura exacta. Com fem que la recepta política no ens quedi massa forta d’idealisme, o massa d’impossible, i converteixi el resultat de la gestió del dia a dia en l’únic que finalment esdevindrà... impossible.

]]> <![CDATA[La nostra plaça Tahrir]]> L’altre dia vaig rebre carta d’en Joaquim Forn des de la presó de Lledoners. Si la distància posa a prova l’amistat, en el nostre cas es pot ben dir que mai com en aquests darrers mesos havíem valorat prou aquest do. La connexió és més forta que mai. A la carta en Joaquim seguia una conversa que fa temps que tenim enfilada sobre la falta de compromís dels bisbes catalans amb els presos polítics. Només el bisbe de Solsona ha pres la iniciativa de visitar-los. Els altres s’ho miren des de la sagristia. En Joaquim acabava la carta amb la cita del salm 90, versicle 24, un salm directament adreçat als bisbes catalans: “¿Us podeu avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei?”

]]> <![CDATA[Merriman, l’Ebre, la decència]]> A vegades ens sorprenem de com les aparents casualitats relliguen fets i dates amb el present de tal manera que ens ajuden a il·luminar-lo. Divendres i dissabte van tenir lloc a Corbera d’Ebre dues jornades de record del brigadista internacional Robert Merriman. Merriman va ser el cap del Batalló Lincoln durant la Batalla de Terol, i va dirigir la retirada de la XVBrigada Internacional cap a l’Ebre. Va morir el dia 2 d’abril de 1938 en unes vinyes a prop de Gandesa, en circumstàncies encara no del tot aclarides, encara que possiblement afusellat per les tropes franquistes. Merriman era un doctorand de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, company del gran físic Robert Oppenheimer. Robert Merriman estava convençut que calia lluitar a Espanya per frenar l’avenç del feixisme a Europa i al món. John McCain, el senador republicà nord-americà, va explicar de manera exemplar què havia significat per a ell tenir notícia dels combatents de la Brigada Lincoln. L’article, publicat el 24 de març de 2016, era un homenatge a Delmer Berg, un dels combatents que van tornar a casa, i el darrer veterà viu de la Lincoln. McCain deia en el seu article que Berg, company de Merriman, mai no va ser influent, mai no va tenir poder, ni va tenir cap càrrec. Va ser un treballador manual que, per conviccions, va lluitar al costat dels que defensaven el legítim govern de la República. McCain parla de com el va impactar la lectura de Per qui sonen les campanes, d’Ernest Hemingway. Segons totes les referències, Hemingway es va inspirar en Merriman per crear el protagonista i heroi de la novel·la, Robert Jordan. Els valors que encarnava Jordan estan molt ben descrits pel senador McCain, que explica com els Berg, els Merriman i tots els homes i les dones representats per Jordan van lluitar per una gent que no coneixien, en molts casos van donar la vida per ells, i van dignificar la vida de tots nosaltres lluitant per la llibertat. Berg va dir un cop a McCain que sempre havia pensat que l’ésser humà no és un ésser aïllat, que tota persona és part d’un tot que la transcendeix, i que el dolor o la mort infligits injustament a qualsevol ésser humà ens disminueixen a tots com a persones.

]]> <![CDATA[De Dharavi a Barcelona]]> Qui necessita més democràcia liberal, o parlamentària? Quines respostes dona el nostre sistema polític als problemes concrets, de les persones concretes? Feina, salut, educació, seguretat, llibertat d’expressió, habitatge, lleure, aire net, places i carrers de qualitat, transport, identitat. Fe en la comunitat, esperança... El cansament que provoquen les baralles entre els partits, les tàctiques per guanyar per la mà jugades que només entenen aquells que es passen el dia tancats als despatxos, reunits entre ells parlant en nom de qui representen, sense conèixer-los, sembla justificat. La política de saló, del regat curt, esgota, ens desconnecta. També fastiguegen els conceptes buits. Els polítics que es mouen a les rebotigues de les democràcies europees, quins problemes solucionen? Més: quin és el somni que ofereixen les democràcies occidentals a un pensionista napolità, a un estudiant grec, a un pagès del Rosselló, a un treballador anglès? I a Nord-amèrica, quin somni s’ofereix al portuari de Baltimore, tal com ens va ensenyar The wire, o com ens mostra el documental The Force, sobre la policia a la ciutat d’Oakland? Per no parlar del Brasil, de l’Argentina o de l’Índia, algunes de les democràcies parlamentàries més grans del món.

]]> <![CDATA[Que difícil]]> Que difícil escriure res que soni nou, diferent i esperançador, aquests dies. I tanmateix veiem que el país és ferm, que hi ha centenars d’iniciatives a favor de la llibertat, que un munt de presentacions de llibres i de conferències volen anar al fons dels problemes, amb la dosi d’autocrítica que ens cal. Veiem que, malgrat els atacs i la mentida institucional convertida en coartada, la qualitat i la pluralitat de la nostra ràdio, i de la nostra televisió, dels nostres diaris, són molt altes, tal com ho certifiquen tots els informes.

]]> <![CDATA[Pep Guardiola, Méndez de Vigo i el 155]]> Guardiola va dedicar un triomf del City a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Va ser una declaració conseqüent i sentida, que per cert deixava en evidència la tebior de la junta del FC Barcelona, poruga com mai en afers relacionats amb els drets nacionals del nostre país (algun dia en sabrem les raons, tot i que les podem intuir). La reacció del portaveu de l’Estat va semblar un acudit castís. Va dir que les opinions de Guardiola sobre política són com les seves sobre física quàntica. Hi ha diverses qüestions a analitzar sobre aquesta reacció del ministre d’un govern membre de la Unió Europea.

]]> <![CDATA[Confiteu-vos les elegies!]]> A la sortida del memorial a Mahatma Gandhi, a Delhi, hi ha una petita llibreria on venen tota mena de textos i records relacionats amb el pare de la independència de la nació índia. Mentre garbello entre els objectes plens de pols que hi ha als taulells, topo amb un petit bust de Gandhi, al peu del qual es pot llegir: “El meu missatge és la meva vida”. Segueixo mirant els lloms dels llibres, mentre el telèfon no deixa de vibrar. Són els meus fills, que m’envien missatges des de la manifestació espontània que s’ha convocat davant de la seu del departament d’Economia, a la rambla de Catalunya, després que la Guàrdia Civil hi hagi entrat. No puc deixar de pensar en Barcelona. Sobretot avui que la feina m’ha dut tan lluny de casa. M’aturo en un dels llibres, un recull dels pensaments de Gandhi que duu per títol The mind of Mahatma Gandhi. L’obro pel mig, a l’atzar, i el primer que hi llegeixo és: “L’evangeli de la llibertat: l’accés pausat, lent, a la llibertat, a la independència, no existeix. La llibertat és com un naixement. Fins que no som del tot lliures, som esclaus. Tot naixement passa en un moment determinat”. És una frase que ressona a les d’Abraham Lincoln sobre el futur: “El millor sobre el futur és que un dia arriba de cop”; i l’altra, que tant m’agrada: “La millor manera de predir el futur és crear-lo”.

]]> <![CDATA[Antoni Vives i Wajdi Mouawad, premis Llibreter 2014]]> El Gremi de Llibreters de Catalunya ha anunciat avui els tres títols que ha reconegut amb el XV Premi Llibreter, que pretén ressaltar. entre tota l'oferta dels seus establiments, llibres de qualitat que no hagin rebut l'atenció que mereixen i que, gràcies a la tasca de prescripció de les llibreries, podran arribar a nous lectors.

]]>