Hi ha un bon nombre d’elements que ens poden ajudar a comprendre per què Donald Trump va arribar a la Casa Blanca el 2016 i ara hi ha tornat a arribar. Es tracta de factors diversos i de diferent naturalesa. Factors polítics, econòmics, socials, etcètera. Però també hi ha aquells elements directament connectats amb la mena de lideratge desplegat per l'home de la pell taronja. Tan intens s'ha revelat aquest lideratge que, per exemple, ha acabat fent que el Partit Republicà orbiti entorn de Trump, fins al punt que l'ideari i la tradició republicana s’han diluït i metamorfosejat en això que coneixem com a trumpisme. El Partit Republicà s'ha convertit, tant per fora com per dins, en el partit de Donald Trump.

El plor d’un nadó irromp durant uns segons a la sala del Cercle d’Economia on se celebra el debat "Liderant el camí: dones que transformen", i mentre la seva mare el consola les ponents li demanen que per favor no marxi. Per a elles, quatre dones en posicions de poder, obrir-se camí i transformar espais tradicionalment masculinitzats té molt a veure amb això, amb donar suport a les dones que, amb fills o sense, volen liderar espais que fins fa poc tenien vetats. 

El gener de 2022 Jordi Cuixart va anunciar que no es presentava a la reelecció de la presidència d’Òmnium. Aquest gest no només era un acte personal, sinó una decisió política que posava en valor la tasca col·lectiva i reconeixia la necessitat de renovació dins del moviment independentista. El seu missatge, "ningú és imprescindible i tothom és important", continua ressonant, aquests dies, com un recordatori necessari de la importància d’un moviment, com el que va tenir lloc a Catalunya entre 2010 i 2017, que va fonamentar el seu enorme potencial en la intel·ligència col·lectiva que va demostrar i en la força creativa de la gent mobilitzada. També va ser un exemple de què vol dir assumir els reptes a què obliga la lectura rigorosa del present, sense autocomplaença, i de com cal adequar les propostes a un context sociopolític per força canviant, amb maduresa i voluntat de futur. 

Hi ha persones que no volen jubilar-se perquè els fa por trobar-se amb les hores que ara omplen amb la feina. D’altres, en canvi, esperen amb il·lusió un període en què tindran temps per dedicar-se plenament a allò que més els agrada, que també pot ser no fer res, o res del que s’entén per productiu. No cal que la feina que fas et desagradi, però pots tenir ganes de deixar de fer-la. Et poden fer fora, això també, amb més o menys raó. Aleshores t’has d’adaptar a un canvi involuntari. A mi sempre m’han impressionat les persones que han treballat tota la vida a la mateixa empresa, però entenc perfectament que la naturalesa de cadascú ens determina a canviar més o menys la nostra feina i la nostra vida. Això en el cas que es pugui triar, òbviament. Compto que hi ha persones amb moltes menys oportunitats que poden tenir molts desitjos però molt poques opcions. En aquest món nostre del Somni Americà, no tothom parteix de la mateixa línia de sortida i el somni es queda en un malson perpetu.

El que ens sembla llunyà sovint és també al nostre costat sense ser-ne conscients. L’autoritarisme està creixent al món, i és prou evident per a tothom, però també augmenta a les organitzacions del nostre entorn, i sovint no ens n'adonem. Amb models autoritaris, globals o locals, no podem esperar democràcia, i sense democràcia no hi haurà benestar ni igualtat.

Què tenen en comú l’entrador del Barça Xavi Hernández amb el polític i cantant Lluís Llach? I la directora de cinema Carla Simón amb la cuinera Ada Parellada? La resposta la té Xavier López, mestre, exdirector de l’escola Octavio Paz, que acaba de publicar el llibre Lideratges valents publicat per Columna, en què ha parlat de lideratge amb aquests professionals i amb altres sis: l’editora Iolanda Batallé, el director d’Open Arms Oscar Camps, el metge Bonaventura Clotet, l’actor Jordi Milan, la periodista Mònica Terribas i el director del Barcelona Institute of Science and Technology Eduard Vallory. 

Les preguntes solen ser més interessants que les respostes. Si haguéssiu d'identificar la persona més important de la vostra organització, hi ha una resposta òbvia, una resposta trillada i falsa i una resposta equivocada però útil. La resposta òbvia és "el conseller delegat". No hi ha ningú damunt seu. Les decisions més importants sobre la direcció a llarg termini d'una empresa són del director general; les trucades més dures aterren al seu escriptori, i els xecs dels sous més elevats es dirigeixen cap a la seva butxaca. Una junta directiva pot controlar el seu destí, però ningú té més poder. Això és especialment cert en una start-up: fins a un moment determinat de la seva història, els fundadors són l'empresa.

Un dels molts debats que ha hagut d’afrontar el feminisme per anar fent el seu camí és el següent: ¿si les dones manéssim, faríem les coses d’una altra manera? ¿El món i les formes de vida que organitzaríem serien diferents? Per part de determinades posicions feministes, la resposta teòrica ha estat sempre “No. Els homes han configurat l’única societat possible, la societat real, que podem modificar, però no n’hi ha cap altra d’imaginable”.

La saviesa popular diu que les embarassades han d’allunyar-se dels gats. Hi ha una raó científica rere l’advertència: aquests animals sovint estan infectats de manera crònica per un paràsit anomenat Toxoplasma gondii, sense que això els doni cap símptoma important. Els gats eliminen els paràsits pels excrements i, si una embarassada els acaba ingerint, poden provocar-li una toxoplasmosi, una infecció que pot causar defectes importants en el desenvolupament del fetus i, fins i tot, un avortament espontani. Però aquest microbi sembla que pot tenir altres efectes menys tòxics, fins i tot positius. De fet, un article publicat recentment a la revista Communications biology proposa que els llops infectats pel Toxoplasma sovint es converteixen en els líders de la bandada.

Les pantalles són enemigues dels llibres. La imatge és enemiga del pensament. El lideratge ha passat d’un model aristocràtic i hereditari del segle XVI al XIX a un de classe mitjana i basat en la meritocràcia al segle XX –De Gaulle, Nixon, Sadat, Thatcher, Merkel– i, a partir del segle XXI, a un basat en la imatge –Trump, Putin, Bolsonaro.

Pedro Sánchez, 28 anys de militància al PSOE (en té 49); Pablo Casado, 17 (de 40). Pere Aragonès, militant des dels 16 anys a les joventuts d'ERC; Salvador Illa, va convertir-se en regidor amb només 21 anys. La llista de líders polítics amb una trajectòria personal gairebé indestriable del seu partit és llarga. No són casos anecdòtics, sinó que en les cúpules de les formacions abunden persones que han fet de la política la seva professió i han tingut una experiència escassa o fins i tot nul·la fora d’aquest sector.

Amb motiu de la gestió de la pandèmia, el debat sobre el tipus de lideratges que necessitem en un món complex i incert ha començat a proliferar a la conversa pública. En aquest sentit, ha estat àmpliament comentada la relació que podria existir entre presidències femenines i el bon lideratge en temps de coronavirus. S’ha al·legat que les dones podrien tenir millors habilitats de gestió en situacions crítiques. Ara fa un any es publicava a la revista Forbes un article titulat "What do countries with the best coronavirus responses have in common? Women leaders" [Què tenen en comú els països que han respost millor al coronavirus? Lideratges femenins]. El text destacava les bones dades que havien registrat països com Alemanya, Taiwan, Nova Zelanda, Islàndia, Finlàndia, Noruega i Dinamarca, tots ells governats per dones. Es feia referència a la capacitat d’escolta i la prudència de les seves líders com a possible explicació d’aquest fet. Dit això, però, una comparació més àmplia i acurada entre països, la introducció de més variables a l’estudi o la mateixa evolució de la pandèmia posen en entredit una relació tan clara i automàtica. Relativitzen aquest punt de partida. 

1. Traspassar fronteres. Hi ha polítics que són capaços d'ampliar el seu espai d’influència amb propostes que interpel·lin altres sectors de la ciutadania i n’hi ha que no saben sortir del seu espai de proximitat (i sovint hi queden asfixiats) En situacions crítiques com les que viuen ara tant Catalunya com Espanya són més necessaris que mai els lideratges que saben traspassar fronteres, no només per reduir l’espai de l’adversari (objectiu inscrit en la mentalitat política) sinó també per incorporar-lo a les hipotètiques solucions.

Gairebé tothom coincideix a assegurar que la nostra època està marcada per la crisi de referents sòlids i per la manca de lideratges. Per això quan algú sobresurt en qualsevol àmbit se li adjudica un paper que transcendeix la seva pròpia parcel·la. Això és el que li ha passat a Pep Guardiola, que divendres va anunciar que deixaria d'entrenar el Barça a partir del juny, segons sociòlegs i experts en lideratge consultats per l'ARA.