<![CDATA[Ara Balears - Jordi Basté]]> 10 <![CDATA[Jordi Basté: "Els restaurants 'pijos' no m'agraden gaire"]]>

Jordi Basté em cita a la Bodega Sepúlveda. La tria no em sorprèn, perquè allí l'he vist més d'un cop. I encara ho reconfirmo quan veig la familiaritat amb què parla amb les mestresses i amb els pares d'elles, que s'estan asseguts dins. Donem voltes sobre qui li va descobrir el restaurant, i arriba a la conclusió que va ser Pep Guardiola, que de les moltes virtuts que té es veu que també li hem de sumar la de sibarita.

]]> <![CDATA[Radiografia del tertulianès, el català que rebreguen els mitjans]]>

Aquests són alguns dels 95 comentaris sobre llengua que ha atès el Servei d’Atenció a l’Audiència de TV3 i Catalunya Ràdio d’un total de 16.570 consultes rebudes només aquest 2022 (sí, són més de 50 al dia). Els espectadors esmenen la plana a presentadors i tertulians, preocupats per l’empobriment del català i les constants interferències del castellà: un locutor que diu volantasso, els tertulians que abusen de dir "el tema de" o, fins i tot, convidats que no parlen català.

]]> <![CDATA[Els Catarres buiden el pap davant de Jordi Basté]]>

Molts dissabtes de xerrades en plena pandèmia hi ha darrere del llibre Els Catarres X. Secrets i confessions d’una dècada salvatge (Halley Books - Rosa dels Vents). El trio, que l’any que ve tornarà als escenaris amb disc nou, ha buidat el pap davant de Jordi Basté i el resultat és un relat sobre “alegries, patiments, tristeses i discrepàncies” que comença quan Èric Vergés i Joan Riera eren uns marrecs d’Aiguafreda que es van fer inseparables. Després hi ha decepcions com la fi del grup Wolfish i el fracàs d’Hotel la Paz. Ja amb Roser Cruells com a tercer vèrtex, arriba l’èxit de Jenifer i l’inici pròpiament dit d'Els Catarres.

]]> <![CDATA[Com desaprofitar Basté i Terribas]]> Dimecres a la nit s’estrenava Nexes, el gran programa sobre testimonis i experiències vitals de TV3. S’agraeix la bona voluntat de voler innovar i crear un format diferent a la resta, ambiciós televisivament i amb dos cracs del periodisme al capdavant com Mònica Terribas i Jordi Basté, però el resultat va ser decebedor. La dinàmica va costar una mica d’arrencar. Els dos presentadors són professionals que tenen tons i actituds molt diferents a l’hora de fer televisió i van trigar una mica a aconseguir una sintonia confortable. La proposta del programa provocava certa estupefacció. Cent persones desplegades sobre un rusc gegant que caminen amunt i avall del decorat en funció de la resposta a una pregunta sovint intranscendent. La metàfora del rusc és encertada. La societat com un eixam. La vida en un rusc. El programa pretenia ser hereu de La vida en un xip de Puyal però va esdevenir una mena d'El diario de Patricia en versió accelerada. Cada individu se sincerava amb una història íntima que l’havia colpit i se’l ventilaven en un tres i no res amb la crueltat del ritme televisiu. Se’ls preguntava per la vida privada i se’ls acomiadava amb una celeritat que ni tan sols correspon a l’habitual tarannà periodístic dels dos presentadors. La televisió xuclant la vida dels testimonis per satisfer les xafarderies emocionals de l’audiència. Com aquell noi que, fotut després de confessar que havia provocat el divorci dels seus pares i que era “un fill indecent”, van abandonar al mig del rusc. 

]]> <![CDATA[El Basté més escandalitzat]]> El programa No pot ser! de TV3 està fent una evolució interessant. En la primera temporada mostrava fascinació per les possibilitats de la tecnologia acostant-nos a un món de ciència-ficció. Ara, en aquesta segona temporada, el programa aprofundeix més en les conseqüències i influències d’aquesta tecnologia en tots nosaltres. Per tant, es dilueix aquesta dimensió més futurista per analitzar el present. Si en la primera etapa Jordi Basté quedava encallat en la sorpresa constant per qualsevol possibilitat que oferia un aparell, ara ja tenim el presentador en estat de consternació i paranoia. El súmmum es va produir aquest diumenge amb l’episodi Sexe digital, que se centrava en la relació dels adolescents amb el sexe a través de les tecnologies. Basté no només va actuar com a presentador, sinó que va fer de convidat del seu propi programa expressant-se com a pare atabalat de dues adolescents. L’eix del programa girava al voltant d’una reunió amb altres pares i mares. La trobada la dirigia una educadora sexual. L’arrencada era potent: un muntatge en vídeo de múltiples escenes pornogràfiques com a exemple de les que els nois i noies troben fàcilment a internet, des del seu mòbil. El programa en va mostrar una selecció fugaç i pixelada, però s’entenia perfectament el que hi passava. Es tractava que es veiés el nivell de violència, agressivitat i humiliació envers les dones que suposa avui dia la pornografia. El més divertit era observar la cara d’estupor del grup quan les miraven, Basté inclòs. Si bé la idea de plantejar-ho des del punt de vista dels adults era televisivament efectiva, aquella mena de trobada al voltant de la taula de progenitors escandalitzats tenia un punt naïf. Mares i pares de fills entre els dotze i els disset anys i tothom baixava d’Arbeca: ningú no sabia res, ningú no s’ho imaginava, a ningú li constava cap problemàtica al voltant dels mòbils i la sexualitat amb adolescents i tots experimentaven una mena de revelació instantània que els provocava impaciència per parlar amb els seus fills i filles a causa d’allò que els acabaven d’explicar. El plantejament, contingut i testimonis del programa eren excel·lents, aclaridors i, a més, destil·lava aquesta funció de denúncia i desig d’esperonar el canvi en l’enfoc de l’educació sexual dels més joves. Però potser el papanatisme parental que vam veure era poc representatiu de les suspicàcies i constatacions de molts pares i mares d’adolescents (i personal docent dels instituts). El No pot ser! feia bé de reclamar la necessitat d’una educació sexual continuada, diferent, global i més útil per als joves. Tenint en compte que a nivell escolar és tan difícil que això canviï, és estrany i incomprensible que la televisió pública no hagi assumit aquest repte pel seu compte. Potser així mares i pares no tindrien excusa per fer-se els escandalitzats.

]]> <![CDATA[Les fàbriques de mentides, al descobert]]> Diumenge al vespre, al No pot ser de TV3, en Jordi Basté analitzava com s’estan utilitzant les tecnologies per desinformar la societat, especialment en l’àmbit polític i social. Hackeig a la democràcia va ser un manual bàsic per entendre els processos més elementals a partir dels quals es manipulen els fets, se’n creen de falsos i s’elaboren algoritmes que determinen biaixos informatius per influir en múltiples sectors de la ciutadania. Immenses estructures invisibles que modifiquen decisions, opinions i conviccions i que, per tant, desvirtuen i afebleixen el sistema democràtic. Distorsionen la percepció de l’actualitat a l’usuari i li provoquen reaccions incoherents amb la realitat.

]]> <![CDATA[Basté, sí que pot ser!]]> Ja hem vist sis edicions del ‘No pot ser!’ de Jordi Basté a TV3, el programa en què s’endinsa en el món de les darreres tecnologies per explicar-nos quin futur immediat ens espera. L’arrencada amb el capítol dels amics de lloguer no va fer justícia al que està sent la temporada: els temes s’han tornat més fascinants i no hi ha un abús tan gran del recurs de la selfie-sermó: Basté dirigint-se a la càmera del seu mòbil per tornar-nos a explicar allò que ja havíem entès.

]]> <![CDATA[Basté i l’escopeta de fira]]> Diumenge Jordi Basté va estrenar el seu programa de novetats tecnològiques a TV3, el 'No pot ser!'. En els dies previs, la promoció ens deia que el que veuríem "no ens deixaria indiferents". Algunes sí que ens hi van deixar, com tot l’àmbit de lligar a través de les xarxes socials, que ja no ens ve gaire de nou. En canvi, les coses que més ens van xocar no van ser les mateixes que van sorprendre a Basté. I mira que el presentador no para de sorprendre’s durant el programa. És la crossa útil: el presentador que, tot i haver-se preparat el programa, fa veure que tot el deixa en xoc. Basté fa servir recursos molt similars als de Samanta Villar: càmera selfie amb voluntat de modernitzar el llenguatge televisiu (tot i que el recurs comença a veure’s antic), fascinació teatral per qualsevol cosa i sermó final per si de cas l’espectador no ho ha entès. Sortint de l’empresa japonesa de lloguer d’amics, ens explicava el que acabàvem de veure: “Això és prostitució afectiva"... bla bla bla.

]]> <![CDATA[Una nit al despatx del Carles / Entre el Basté i la Terribas]]> Una nit al despatx del Carles

El naixement. Ho recordo com si fos abans-d’ahir i ja han passat vuit anys. En una nit de bufanda, vuit persones neguitoses esperàvem, al despatx del Carles Capdevila, el moment de tenir el primer exemplar entre les mans. A les quatre de la matinada ens va arribar el primer plec de diaris. Les tisores del director van tallar el cordill, cadascú en va agafar un, el va obrir amb dits de tinta i el va ensumar. Després, vam riure, ens vam abraçar, vam brindar i ens vam fer una foto amb el primer ARA entre les mans, sense que pugui garantir que aquest va ser l’ordre exacte dels esdeveniments. Volíem explicar el món que ve, a la nostra manera. Així de senzill. A pesar que el manifest fundacional del diari va trepitjar algun ull de poll, no volíem donar lliçons de periodisme a la competència. Tan sols preteníem fer-ne, de periodisme. Explicar les coses que passen, aquí i arreu, sense pretendre que l’actualitat sigui allò que a nosaltres ens agradaria que fos. En vuit anys, amb encerts, errors i molta feina, hem acompanyat el país en el que algú en diu les hores greus però que, al meu entendre, han estat il·lusionants.

]]> <![CDATA[“Matar un futbolista del Barça en un llibre seria la bomba”]]>

Sovint els titulars ajuden a resumir -de manera atractiva- la notícia que serà detallada en un text d’unes dimensions variables. En altres ocasions, l’encapçalament de la notícia deriva cap a l’espectacularitat i fins i tot la deformació. En el cas que ens ocupa, la presentació en societat de la segona novel·la del detectiu barceloní Albert Martínez, escrita a quatre mans entre Jordi Basté i Marc Artigau, el titular escollit respon a un desig que no es farà realitat. “Matar un futbolista del Barça en un llibre seria la bomba -diu Basté, que ja fa setmanes que pensa en el desllorigador de la pròxima novel·la-. Un home cau [2017] estava ambientada al port. Els coloms de la Boqueria, al mercat barceloní per excel·lència. El pròxim cas del detectiu podria passar al Camp Nou!”.

]]> <![CDATA[Catalunya, pionera en un nou grau universitari per als futurs líders del món esportiu]]>

El nou grau oficial de ciències i tecnologies aplicades a l’esport i al fitness s'ha presentat aquest dimecres. Aquests estudis universitaris oficials estan impulsats per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), UBAE-Eurofitness i Leitat, a través de l’EUNCET Business School. La titulació és una proposta de formació pionera que neix amb l’objectiu de formar professionals del món de l’esport amb un perfil molt ampli.

]]> <![CDATA[El primer cas dels ‘investigadors’ Jordi Basté i Marc Artigau]]>

La mort no fa concessions ni a l’hora de sopar. A l’investigador Albert Martínez se li apareix al capvespre, mentre celebra l’aniversari d’un amic a un restaurant de la Barceloneta. Durant l’àpat, el detectiu observa com dos homes caminen per l’espigó de la Mar Bella. Al cap d’una estona, només en torna un. Les incògnites darrere d’aquesta escena inquietant vehiculen 'Un home cau' (Rosa dels Vents), la novel·la escrita a quatre mans pel dramaturg Marc Artigau i el periodista Jordi Basté, que debuta en la ficció.

]]> <![CDATA[TV3 crea més parelles ‘Fora de sèrie’]]>

Hi ha periodistes i comunicadors als quals, malgrat que tenen una llarga trajectòria, els ha quedat una entrevista pendent. Ara, alguns d’ells tindran l’oportunitat de treure’s aquesta espina amb el programa Fora de sèrie, que s’estrena avui a tres quarts d’onze de la nit a TV3. A través d’aquest nou espai, la televisió pública obre les portes als comunicadors que van passar pels seus platós i els convida a tornar-hi per un dia.

]]> <![CDATA["A la vida res és de color de rosa": Ona Carbonell presenta llibre]]>

Ona Carbonell ha fet càlculs. Des dels 9 fins als 26 anys s'ha passat tres anys i mig sencers dins l'aigua. La dada impacta tant com el llibre que acaba de publicar i ha presentat aquest dimecres, 'Tres minuts, quaranta segons' (col·lecció Fanbooks, de l'Editorial 62). "La vida de la natació sincronitzada és difícil, però preciosa. Et jugues anys de feina en tan sols uns minuts. Hi ha molts moments durs en què penses a deixar-ho, però a la vida res és de color de rosa i tot et proporciona un aprenentatge", ha dit.

]]> <![CDATA[Basté esclata contra Margallo per haver acusat els mitjans catalans d'aixecar un "mur de silenci"]]> El ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García Margallo, va dir aquest dijous, en una entrevista a Ràdio Nacional d'Espanya, que els mitjans catalans havien aixecat "un mur de silenci" per impedir que els representants del govern espanyol poguessin defensar a Catalunya els seus posicionaments polítics. "Quan veus una escletxa l'has d'aprofitar, per difícil que sigui", va assegurar el ministre, en referència a la seva participació al cara a cara amb Oriol Junqueras organitzat per 8TV dies abans de les eleccions del 27-S.

]]>