<![CDATA[Ara Balears - províncies]]> 10 <![CDATA[Ser de províncies és meravellós]]> Ser de províncies és una d’aquestes característiques humanes que només ressalten en moments puntuals, com l’accent , la manera de caminar o la manera que tenim d’esternudar. I ara que està tan de moda l’estat plurinacional i que l’Espanya perifèrica ho peta en el Congrés, ser de províncies s’ha reduït gairebé a un estat mental, una mena d’al·lucinació que ens posseeix quan sortim del nostre petit bocí de terra i que ens fa comportar de maneres peculiars, com a mínim. Cal aclarir que ser de províncies és una benedicció per a qualsevol ciutadà decent, però és delicat quan es tracta de la classe política, a qui moltes vegades costa trobar un equilibri entre el cosmopolitisme impostat i la paròdia.

]]> <![CDATA[Ser de províncies és meravellós]]> Ser de províncies és una d’aquestes característiques humanes que només ressalten en moments puntuals, com l’accent , la manera de caminar o la manera que tenim d’esternudar. I ara que està tan de moda l’estat plurinacional i que l’Espanya perifèrica ho peta en el Congrés, ser de províncies s’ha reduït gairebé a un estat mental, una mena d’al·lucinació que ens posseeix quan sortim del nostre petit bocí de terra i que ens fa comportar-nos de maneres peculiars, com a mínim. Cal aclarir que ser de províncies és una benedicció per a qualsevol ciutadà decent, però és delicat quan es tracta de la classe política, a qui moltes vegades costa trobar un equilibri entre el cosmopolitisme impostat i la paròdia.

]]> <![CDATA[El mallorquí que va inventar les províncies]]>

Encara que els manuals d’Història d’Espanya atribueixen la creació de les províncies, el 1833, a Javier de Burgos, allò cert és que, com puntualitza la geògrafa i historiadora Josefina Gómez, "aquest no és sinó el ministre al que li tocà estampar la firma". Fa dos segles, el gener del 1822, ja s’havia decretat una divisió, molt similar a l’actual, seguint un projecte del marí mallorquí Felip Bauzà.  

]]> <![CDATA[2/5: Les províncies]]> "Si no és a l’expedient, no existeix". Quantes vegades, lector, hem sentit dir aquesta frase. Moltes en castellà, sovint també en català. És tota una mentalitat. Les coses no existeixen, només existeix la seva codificació administrativa. Els expedients abans que els fets. El DNI abans que les persones. Les realitats administratives per davant de les realitats vives. L’Estat abans que la nació. És aquesta mentalitat, que tant coneixem, la que ha decidit que el desconfinament es farà per províncies. Perquè la província és precisament això: el motlle administratiu dissenyat des d’un despatx a Madrid que s’aplica damunt de la realitat, com el motlle s’aplica sobre el fang. La província, com a concepte, no va de la realitat a l’administració, va de l’administració a la realitat. La província pertany a l’univers conceptual de l’expedient, el certificat, la pòlissa i l’informe per triplicat. Confondre el món amb l’administració del món. Antonio Machado va fer l’elogi de quien prefiere lo vivo a lo pintado. Aquesta colla de buròcrates adoradors de l’Estat i de la paperassa prefereixen l’expedient a la vida. La província, com a concepte, irreal, de paper, és la seva quadrícula i el seu paradís. I la realitat? La realitat que s’espavili.

]]>