Seguir un rastre és complicat, ja sigui en l’espessor del bosc, entre assentaments comptables o en el garbuix legal. Hi ha experts en reconstruir la traça i especialistes en ocultar-la.

Mediaset, el conglomerat audiovisual de l'ex primer ministre Silvio Berlusconi, va ser només una de les últimes grans empreses italianes que va traslladar la seva seu legal als Països Baixos, el mateix moviment que aquesta setmana ha anunciat la constructora espanyola Ferrovial i que ha propiciat una forta polèmica. Mediaset va fer-ho a finals del 2019 amb la creació d'una nova empresa matriu a Holanda denominada MFE-Media for Europe. Tanmateix, malgrat el canvi de localització, va mantenir la seva cotització a les borses de Madrid i Milà. La decisió no va sorprendre a Itàlia, on hi ha una llarga tradició de companyies pàtries que en l'última dècada s'han instal·lat al país de les tulipes.

S’acostuma a dir sovint que, des de fa més d’un segle, els sectors amb una influència determinant sobre l’economia i la política espanyoles són la banca, les elèctriques i l’obra pública, als quals s’han afegit més recentment les companyies de telecomunicacions. En aquesta elit privilegiada d’empreses influents hi ha una família que hi viu instal·lada des de fa més de 70 anys: són els Del Pino, propietaris de la constructora Ferrovial. Des del punt de vista purament monetari, se'n pot dir que l’actual cap de família, Rafael del Pino y Calvo-Sotelo (1958), ocupa el tercer lloc a la llista dels més rics de l’Estat, només superat per dos membres del clan Ortega (Zara), amb un patrimoni estimat de 3.800 milions d’euros. Però els Del Pino són molt més que una xifra milionària: són bona part de la història de l’obra pública espanyola.

Les dinàmiques de l’economia digital, caracteritzades per la provisió de serveis deslocalitzadament, plantegen reptes importants més enllà de la presència física de l’empresa en qüestió en un territori determinat. La seva ubiqüitat desfà fronteres, també en termes de fiscalitat. Això ha revifat els debats internacionals al voltant d’aquesta qüestió amb el punt de mira en les grans tecnològiques.  

La preocupació pels efectes econòmics de la crisi del covid-19 guanya protagonisme a mesura que es modera (realistament?) el de la crisi pròpiament sanitària. La caiguda de l’activitat econòmica ha estat notable, i ho continuarà sent durant un període encara imprecís.

Després de dos anys, els vint-i-set països de la Unió Europea han acordat aquest dimarts tornar a incloure Panamà a la llista de paradisos fiscals. Panamà s'havia retirat d'aquest grup a principis del 2018, només dos mesos després de la creació de la llista, un gest que ja va comportar crítiques justament perquè Panamà és un dels símbols de l'evasió fiscal després de l'escàndol de la trama que revelava evasió fiscal de 140 fortunes mundials a través de la jurisdicció d'aquest país centreamericà. A banda de Panamà, també s'hi inclouen les illes Caiman, Palau i les Seychelles.

La Comissió Europea ha tornat a posar en el punt de mira el sistema fiscal d’Holanda. Brussel·les ha obert avui una investigació en profunditat per determinar si la multinacional sueca Ikea va obtenir pactes fiscals que li van permetre pagar menys impostos.

Fins on està disposada a arribar una multinacional que guanya milers de milions d’euros per evitar pagar-ne uns quants a Hisenda? En el cas de les corporacions internacionals més grans del món, fins al Triangle de les Bermudes. I, en la majoria dels casos, passant abans per altres illes diminutes i per diversos països del continent europeu. Així ho han tornat a posar de manifest recentment els batejats com a paradise papers, que revelen les estratègies fiscals d’Apple, Nike, Uber i Tesla. Però ja fa anys que les autoritats investiguen aquestes i altres grans empreses i, entre tota la informació recopilada, es pot detallar un seguit d’estratègies fiscals que necessiten un assessorament legal al màxim d’especialitzat i la connivència de diversos estats.

Inditex es defensa. Després que els Verds Europeus hagin fet públic un informe que detalla que aquesta multinacional de la moda amb seu a Galícia va eludir més de 585 milions d'euros entre 2011 i 2014 a Europa, un portaveu de la companyia ha respost a l'ARA que "Inditex compleix escrupulosament amb la normativa fiscal dels 93 països on està present".

Que siguin senzills i fàcils de muntar. Són les ordres que han de seguir els dissenyadors d’Ikea quan desenvolupen nous mobles. La consigna al departament de comptabilitat del gegant suec és molt diferent: l’empresa té bastida una complicada xarxa societària en diversos països europeus i també en un grapat d’antics paradisos fiscals per assegurar-se que paga pocs impostos. Com la senzillesa dels mobles, la complexitat financera li està donant molt bons resultats: només en els últims sis anys, Ikea ha eludit el pagament de 1.000 milions d’euros en tributs a la UE, segons un informe d’Els Verds europeus al qual han tingut accés els principals diaris del continent, entre els quals l’ARA.

“Les sicavs són societats destinades a fer que els rics no paguin impostos, ideades per defraudar el fisc”. Així s’expressava al juny de l’any passat Pablo Iglesias, líder de Podem, que acabava d’obtenir un gran resultat a les eleccions al Parlament Europeu i situava la seva formació com a aspirant a arribar al poder. En les mateixes declaracions afegia que l’existència d’aquestes societats d’inversió col·lectiva és una “barbaritat”. Molts inversors van veure en aquestes paraules un preludi de la supressió d’aquesta figura; la seva preocupació va anar a més quan un altre abanderat de la denominada nova política es referia a la qüestió: “Acabarem amb l’elusió fiscal que practiquen les grans fortunes a través de les sicavs”. La frase no és de cap partit d’extrema esquerra, sinó que és al programa de Ciutadans, candidat també a assolir el poder a Espanya.