A l’inici de Mi nombre es Alfred Hitchcock (traducció maldestra de My name is Alfred Hitchcock; seria millor Em dic Alfred Hitchcock) se’ns indica que la pel·lícula ha estat escrita i narrada pel director en persona. Cosa estranya, tenint en compte que fa més de quaranta anys que va morir, com la seva (?) veu ens recorda al principi del film. Evidentment, es tracta d’una trampa, una llicència-mentida que juga amb els límits de l’autenticitat i versemblança que es pressuposa al gènere documental. La veu d’aquest narrador poc fiable és, en realitat, la de l’actor Alistair McGowan, que imita l’entonació flegmàtica del director de Psicosi per crear una capa de retòrica que filtra l’anàlisi formal i temàtica que realitza Mark Cousins, crític i divulgador que ha dedicat bona part de la seva trajectòria a engrescar-nos perquè mirem amb atenció i entusiasme tot allò que la història del cinema ens pot oferir.

Amb els adolescents, em miro Extraños en un tren, de Hitchcock. Els explico que la història està basada en un llibre de la gran Patricia Highsmith, que no coneixen. La pel·lícula és de l’any 51, i el doblatge a l’espanyol, de l’any 65. Es pot consultar la fitxa del doblatge a la pàgina eldoblaje.com, i així sabem que als protagonistes els posen la veu Celia Honrubia i Antolín García. Són fitxes en què surten tots els personatges, inclosos els que només tenen una frase, com ara “nen amb globus”, “venedor de hot dogs 2” o “veu de megàfon en partit”. D’aquesta manera, veus que el “venedor de hot dogs 2” també fa de “venedor de hot dogs 1” i d'“home davant claveguera” (en el moment en què hi cau l’encenedor decisiu).

A la meitat de Bullet train, el thriller d’acció amb Brad Pitt que lidera la taquilla aquests dies, apareix un actor que no figurava ni als crèdits de la pel·lícula, ni al tràiler ni als cartells: Channing Tatum. I a l’escena final, la veu amb qui Pitt ha parlat durant tota la pel·lícula es revela com Sandra Bullock. Curiosament, uns mesos abans era Brad Pitt qui feia una aparició breu i molt divertida com a mercenari bregat en mil missions a la comèdia de Bullock i Tatum La ciutat perduda. L’intercanvi de cromos demostra el valor estratègic que ha cobrat el cameo en el cinema modern: aquesta aparició breu i puntual ha deixat de ser una picada d’ullet per a connaisseurs i s'ha convertit en un actiu comercial de la pel·lícula. Però de cameos n’hi ha de molts tipus, i no tothom en domina l'art.

Norman Lloyd, que va morir aquest dilluns als 106 anys, va començar a actuar durant el New Deal de Roosevelt i va morir mentre Biden prepara el seu propi New Deal per reactivar l'economia després de la pandèmia. Però no va ser només un actor amb la sort de viure més anys que la majoria de persones: Lloyd era l'últim supervivent de la llegendària troupe d'Orson Welles que va canviar la història del teatre nord-americà al Mercury Theater, a més d'un col·laborador íntim d'Alfred Hitchcock i actor en pel·lícules tan destacades com Llums de teatre, de Charles Chaplin. Als 80 es va donar a conèixer a una nova generació d'espectadors amb un carismàtic paper a la sèrie A cor obert.

Mentre vostès (i jo) ens debatíem aquesta setmana entre el fitness de Patry Jordán i el ioga de Xuan Lan, es complien els 40anys de la mort d’ Alfred Hitchcock, el cèlebre cineasta britànic que ha aconseguit clavar-nos la mirada a la pantalla a tots durant dècades. I quan dic dècades vull dir moltes dècades, perquè aquest intrigant londinenc va néixer el 1899 i es va dedicar al cine des de molt jove. De fet, mirin si va començar aviat que mentre aquí encara estàvem en plena Guerra Civil ell ja era fitxat a Hollywood pel productor d’ Allò que el vent s’endugué, David O. Selznick, després d’haver sobresortit amb els seus primers treballs al Regne Unit.

El més semblant a l'Apocalipsi que Alfred Hitchcock (Leytonstone, Londres, 1899 - Bel Air, Los Angeles, 1980) va filmar mai és l'escena final d'Els ocells (1963). El pla en què apareixen, com ombres perfilades, Rod Taylor, Tippi Hedren i Jessica Tandy en el moment d'encaminar-se cap al llindar de la porta de la granja i sortir a l'exterior, quan es troben al davant dels ulls l'amenaça en forma de gavines i corbs que els ha estat assetjant mentre eren a l'interior sense cap explicació aparent, té aquests dies una lectura prou òbvia.

'Mad men', la sèrie dels publicistes més ambiciosos de Madison Avenue, ha dit adéu als seus seguidors després de set temporades. El seu creador, Mathew Weiner, recorda les 10 pel·lícules que el van inspirar per crear la identitat i l'estil inconfusible dels protagonistes d'aquesta sèrie que, entre d'altres, ha guanyat quatre premis Emmy a la millor sèrie de drama i tres Globus d'Or a la millor sèrie de televisió en la categoria de drama.

Els estudis cinematogràfics DreamWorks i Working Title Films tenen previst rodar una nova versió de 'Rebecca' (1940), un dels clàssics d'Alfred Hitchcock.

La gran dormida