Un 40% de les persones en risc de pobresa a les Balears tenen feina, segons l'informe Anàlisi de l'exclusió social i econòmica a Espanya i els seus territoris, que ha publicat aquest dimecres la Fundació Ramón Areces i l'Ivie. Segons el document, posar fi a la situació de risc de pobresa costaria al voltant de 24.000 euros anuals, el que suposa un 1,8% del PIB del país, encara que "hi ha grans diferències" entre la renta necessària en diferents territoris.

Trob per ca meva vestigis de coses que som a mitges. Petits fracassos diaris. Les malles i el top de sortir a córrer que fa dues setmanes que pengen al lavabo, optimistes. El vinagre i les oblees d’arròs que vaig comprar a la setmana japonesa del Lidl, convençuda que faria Goi Cuon, els rotllets frescos vietnamites. Els tres llibres començats a la tauleta de nit. La càmera de fotos analògica que em propòs –un pic al mes– aprendre a fer anar d’una vegada. Una taula, que més que una taula era una inversió per fer-hi molta feina i guanyar molts de doblers. Versions de mi mateixa per les quals no em decidesc. Vull ser totes alhora per covardia, perquè no hi crec prou, en cap d’elles.

D’ençà que gaudir de la rutina va esdevenir un privilegi, ens han fet odiar-la. “Tornada a la rutina”: sempre en negatiu, carregat de pesar. Han mercadejat amb la rutina a favor d’uns quants gurus que prometen “acomiadar-se’n”, com posant solució a un problema que no sabíem que teníem. En contra de la rutina, han enaltit la vida de nòmada digital, d’expat, fer feina des de la platja, les escapades de cap de setmana. I, a poc a poc, l’han desposseïda d’allò sagrat, del ritu costumista, d’allò quotidià, del que ens passa a tots, l’única cosa que ens uneix i ens fa iguals: el cafè al bar, la targeta del transport públic, el carretó de la compra. La rutina és el que ens fa humans, és el que ens fa ser bones persones una estona. Hi ha un punt de classisme en l’odi a la rutina, a resistir-se a ser com un personatge de Cuéntame cómo pasó, és a dir, una persona que podria ser qualsevol de nosaltres, intercanviable. Hi ha un punt de superioritat, de creure’s menys mortal que la resta, aliè a les forces de la natura.

Les dades mostren que gairebé tothom fa feina a les Balears. Però la realitat és més complexa: milers de persones encadenen mesos o anys a l’atur i molts treballadors no poden sostenir un projecte de vida amb els salaris actuals. La mitjana d’afiliats a la SeguretatSocial va ser de 585.000 persones el desembre i sectors com el serveis i l’hostaleria reclamen mà d’obra. Però són precisament aquests sectors que presenten les taxes més grans d’atur. De les 29.305 persones que no tenen feina a les Illes, 22.323 són del sector serveis i 3.181 de la construcció: representen el 87% del total de desembre –dades del Ministeri de Treball iEconomia Social.

El Consell d'Administració extraordinari de l'EMT Palma ha aprovat l'Oferta pública d'ocupació del 2025, a la qual s'inclou la incorporació de nou personal i l'estabilització de places d'estructura, amb 93 i 245 places, respectivament.

Quan un veí o algun client dels negocis de l’entresol entra en el número 20 de Jaume III, Antonio Maqueda s’aixeca de la cadira i recolza les mans en el taulell que el distingeix com a porter. El “bon dia” surt automàtic. Un darrere l’altre. Són gairebé les 12 del migdia i ja ha acabat la seva rutina de neteja. I ha revisat les tasques que completa des de l’1 de juny de 1990. Recita la data com un mantra. Tenia 33 anys. La seva primera dona treballava en un dels àtics “cuidant una senyora”. Ell, en la construcció. El lloc de porter va quedar lliure i aquí continua, darrere el petit taulell, al costat d’un ascensor antiquíssim, platejat, i entre les parets de marbre que dona llustre amb les seves mans des de fa tres dècades i mitja. “Hi guanyava 50.000 pessetes”, recorda. Avui, està a punt de jubilar-se amb un sou de 1.300 euros més algun extra pactat o que va sorgint.

Es va posar arracades de perles, de perles falses. I va trepitjar per primera vegada el barri més exclusiu de París. Era el setembre del 2012 i la sociòloga Alizée Delpierre, que feia temps que investigava la relació entre les grans fortunes i els seus criats, va decidir que era imprescindible veure-ho i viure-ho de primera mà. Per això va treballar de nanny en cases de superrics. El resultat de la investigació és Servir a los ricos (Editorial Península). 

“Pares, vull ser pagès”. Aquesta frase es repeteix almenys un centenar de vegades cada any a les llars de les Balears. Fer feina al camp, un ofici sacrificat i vocacional, continua il·lusionant una petita part dels joves. 122 d’entre 18 i 40 anys han rebut ajuda de l’Administració durant el darrer any per incorporar-se a treballar d’agricultors. 83 són de Mallorca; 20, de Menorca; 16, d’Eivissa, i 3, de Formentera. La Conselleria d’Agricultura els ha repartit en total més de 6 milions d’euros. Tots ells, a canvi, es comprometen a exercir l’activitat agrària en una explotació durant almenys cinc anys.

El govern espanyol, necessitat de gestos que dissimulin el desdibuixament creixent de la socialdemocràcia, ha apostat per la reducció de la jornada laboral, amb el rebuig de la patronal i de les dretes, que sempre veuen massa concessions a les classes populars. Dues hores i mitja menys de treball setmanal no dona per grans esglais. De fet, ara mateix ja hi ha uns quants sectors que estan per sota de les quaranta hores: educació (34,5), administració pública (35,9) i finances i assegurances (37,2). Per què no els altres?

Dilluns 28 d'abril, la gran apagada. Dimarts 29 d'abril, les inevitables seqüeles del greu incident. Dijous 1 de maig, festiu. Divendres 2 de maig, moltes institucions educatives i no educatives fent pont. La veritat és que no és gaire habitual que passi tot això tan seguit. En tot cas, les circumstàncies conviden a pensar en la manera com està canviant la nostra percepció del treball i, de retruc, la de l'oci. És probable que si a un català dels segles XVII o XVIII li haguessin preguntat "Vostè, què és?", la resposta hauria estat associada al seu estament (militar, eclesiàstic, nobiliari, etc.) o bé a la pertinença a un determinat gremi, que fins al final de l'Ancien Régime era la principal forma d'associació civil entre persones. També és raonable pensar que més endavant, al XIX, l'interpel·lat ja no hauria fet referència a l'estament o al gremi sinó que s'hauria autoubicat entre els industrials/propietaris, els menestrals o els obrers. És igualment probable que, fins fa poc més d'una generació, a la resposta s'hi afegís el nom de l'empresa per a la qual un treballava: "Jo soc treballador de Fecsa" (o de La Caixa, o del que sigui). Avui, quan parlo amb algun exestudiant i li pregunto què fa, tant si té una activitat fixa i remunerada com si no em respon sovint amb una fórmula que implica una –diguem-ne– identitat desiderativa: "Vull anar a fer un segon màster a Londres", "Estic provant de canviar de departament dins de l'empresa", "M'agradaria aprendre francès", etc. Hi ha la convicció que la feina ja no serà una activitat associada a la seva identitat personal, perquè en tindrà unes quantes al llarg de la vida. Com va subratllar el professor Carlos Obeso, amb qui vaig col·laborar en l'Enquesta Europea de Valors fa uns anys, la feina és cada cop més un simple mecanisme de remuneració, no un tret profund del nostre jo, com passava abans. La identitat desiderativa dins de l'àmbit laboral apunta a l'assumpció plena d'un món canviant, cosa que no significa per força inestable o fins i tot insegur. L'enorme mobilitat laboral dels Estats Units, per exemple, està associada, amb totes les excepcions que calguin, a índexs d'atur baixos en comparació amb els europeus. 

Una treballadora de l'ORA estava fent la ronda a Pere Garau quan va rebre una perdigonada que li va impactar entre l'esquena i el maluc. "Pensava que m'havia picat algun insecte, però cada vegada em feia més mal, fins que vaig sentir un dolor que no era normal", recorda l'afectada, que prefereix no donar el nom. Eren les 17.30 h d'un horabaixa de juliol, a plena llum del dia. "Estava atenent un jove i li vaig demanar que, per favor, em miràs l'esquena", rememora. Va ser ell qui li va dir: "T'han disparat, tens la marca del balí".

Miren Arguimbau és una mestra menorquina de 26 anys que fa feina a una mina d’Austràlia des de fa quatre mesos. Fa un any i mig que viu al país –amb el visat Work and Holiday–, però abans de partir de Menorca no sabia si hi estaria un any o dos. Ara, es planteja quedar-hi encara més, però assegura que si hi està un altre any, serà “sobretot per estalviar i viatjar”.

“Vaig guanyar el mateix fent feina de cangur una setmana, deu hores al dia, a Austràlia, que un mes treballant a un diari a Espanya”. Marta Terrasa és una periodista i escriptora mallorquina que va decidir partir a 14.000 quilòmetres de ca seva el 2016. Mentre els seus amics pensaven en la hipoteca i els nins, Terrasa va abandonar una feina fixa i es va llançar a recórrer Austràlia en una furgoneta. Els darrers anys, aquesta aventura s’ha popularitzat entre els joves de les Balears i de cada vegada són més els que decideixen emigrar a aquest país per cercar-hi una vida millor.  

Al llarg de la seva vida professional, Arianne Rovira (Barcelona, 1966) ha passat per diverses multinacionals i ha format part de les direccions de departaments de màrqueting, vendes i direcció general. Tot el que ha après de la seva experiència en el món de l'empresa ho ha bolcat al llibre Jefes mediocres (Libros de Cabecera), on dona les claus per identificar un mal cap i posar solució a la insatisfacció laboral.

Ben mirat, tenir sentiment de culpa com a pare no és tan dolent com pot semblar. Vol dir que reflexiones sobre el que fas i deixes de fer, i avalues les teves accions i omissions. La gent que no té sentiment de culpa amb la paternitat dubto molt que siguin els pares perfectes, sinó que simplement no fan aquest exercici d’autoavaluació. Per menfotisme o per supervivència, no ho sé.

La bretxa salarial a les Balears es va situar en el 7,4% el 2022 —darrera dada disponible—, gairebé la meitat de la bretxa registrada l'any anterior, del 13,7%. Aquestes són dades de l'informe sobre la bretxa salarial que ha elaborat UGT amb motiu del Dia de la igualtat salarial, que ha presentat aquest dijous la portaveu de la gestora d'UGT Balears, Xisca Garí. Garí ha ressaltat la reducció contínua de la bretxa salarial a les Illes des de 2016 (15,4%), excepte l'any de la pandèmia. Així, el 2022, el salari mitjà de les dones va ser 2.100 euros inferior al dels homes. La bretxa salarial de l'Arxipèlag és la tercera més baixa en l'àmbit estatal, només per darrere de les Canàries i Ceuta i Melilla, i la comunitat autònoma, juntament amb les Canàries, on més baixen les discriminacions salarials. La mitjana estatal es va situar en un 17%.

Basta anar a una plataforma on la gent s’anuncia per trobar dones que s’ofereixen per treballar a la llar (no s’hi veuen homes oferint serveis de neteja). I basta telefonar-ne algunes per trobar la mateixa resposta: “No, mai no m’han oferit un contracte de feina”. Així responen Adriana i Carla, que prefereixen no dir el seu llinatge. Ambdues són migrants, però Adriana no té papers. “Si m’oferissin un contracte, hauria de dir que no. Però les persones per a les quals faig feina ni tan sols m’ho han mencionat. No he pogut ni explicar la meva situació”, comenta. En el cas de Carla, només ha tingut contracte quan ha fet feina de netejadora per a empreses. Ara bé, aquesta situació no és exclusiva de les dones migrants. Antònia també ha parlat amb l’ARA Balears i assegura que sempre ha cobrat “tot en negre”.

L'atur registrat a les oficines dels serveis públics d'ocupació va baixar 1.517 persones el 2024 a les Balears amb relació a l'any anterior (-4,8%), fins als 30.192 aturats, després d'un descens del 3,5% el darrer mes de l'any en comparació amb el novembre (1.105 desocupats menys), segons dades publicades pel Ministeri de Treball i Economia Social recollides per Europa Press. Amb la baixada d'aquest any, ja s'acumulen quatre exercicis consecutius de descensos en la desocupació a la Comunitat Autònoma.