<![CDATA[Ara Balears - 'Últimas tardes con Teresa']]> 10 <![CDATA[La crisi accelera els plans del govern d’apujar l’IRPF als més rics]]>

La crisi del coronavirus ha actuat com un element accelerador del programa del govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, sobretot pel que fa a les mesures que poden ajudar a combatre les grans desigualtats que deixarà aquesta crisi econòmica. Si fa dos dies Unides Podem presentava la seva proposta de crear un impost als més rics, el debat sobre quina reforma de la fiscalitat s'ha de dur a terme continua viu i de moment no s'abordarà per la via més ràpida, és a dir, al consell de ministres.

]]> <![CDATA[Amb el Pijoaparte fins a enlloc]]> “El Pijoaparte se levantó bruscamente, pasó por su lado mirándole a los ojos y se fue directo hacia la moto. Montó muy despacio, sin dejar de mirar al desconocido, liberó la dirección bloqueada (usaba una técnica simple y eficaz, que consistía en darle un brusco giro al manillar: se oía el ¡clic! y el candado saltaba limpiamente), le dio con el pie al pedal de arranque y puso la moto en marcha sin más precauciones, sin pensar en nada excepto en el desconocido”. Es concentren en aquest fragment de les pàgines 92 i 93 de la meva edició d’‘Últimas tardes con Teresa' les essències del que més m’agrada de la gran novel·la que enguany compleix mig segle. Les ganes de viure del Pijoaparte, el fulgor que l’impulsa a transitar per la vida al màxim de revolucions, la velocitat, tant literal com metafòrica, que, donant gas a les seves motos robades, aconsegueix injectar al seu trajecte per aquest món. Al fragment assistim a l’enèsim robatori de moto en un dels seus escenaris preferits, la part baixa de la Rambla. Un cop assolida la feina del dia, enfila a tota velocitat el Portal de la Pau, passeig de Colom, la Ciutadella, passeig de Sant Joan, General Mola, General Sanjurjo, Sardenya, la plaça Sanllehy i la carretera del Carmel. Marsé ens guia per la seva ciutat amb la mirada elevada sobre la sella de la moto d’aquest personatge desclassat i bord, seductor de cabells oliosos i mirada de perdonavides. La cartografia urbana és un gènere periodístic apassionant, mai ponderat amb prou èmfasi i sempre reivindicable perquè la senzilla comparació entre passat i present, entre el que la ficció descriu i el que el pas del temps conserva, fa que esdevinguin materials màgics per al subconscient, idees per resseguir no només els laberints traçats per la ficció sinó per presenciar la fonda marca de la història dels llocs on aquesta ficció s’ha esdevingut.

]]>