"Estic cansada de tant escoltar-me". Mentre David Borrat li fa les fotos que acompanyen aquesta entrevista, Laia Palau (Barcelona, 1979) avisa que comença a necessitar una mica de distància d'ella mateixa, però tan aviat com les preguntes comencen la directora esportiva de l'Spar Girona es deixa anar amb un discurs que fuig de les banalitats i toca la fibra.

Fontajau s'ha convertit en un parc temàtic dels aficionats al bàsquet. Camines pels seus passadissos i et vas trobant alguns dels personatges que han reescrit la història d'aquest esport. De Laia Palau a Marc Gasol, passant per Aíto García Reneses. Què hi han trobat a Girona? Cadascú hi ha arribat en un moment vital diferent i amb un encàrrec propi, però les tres històries tenen molts punts en comú. La seva manera d'entendre el món no segueix els patrons habituals. Es tracta de tres personatges tan atípics com autèntics que no poden viure ni sense el bàsquet ni sense esprémer la vida.

El dorsal 3 ja ocupa el lloc que li toca. Laia Palau, la gran icona del bàsquet català, va rebre un gran homenatge de comiat a Fontajau, el pavelló que va disfrutar del seu joc durant la seva última etapa com a esportista. L'Spar Girona va aprofitar el partit contra el València Basket per retirar-li la samarreta en un acte carregat d'emotivitat que va servir per posar en marxa la Lliga Femenina Endesa, on aquesta temporada també competiran el Cadí la Seu i el Barça CBS.

Laia Palau té talent amb una pilota de bàsquet a les mans, però també una gran creativitat per definir amb paraules les seves vivències personals. Quan dissabte li van preguntar durant la Festa del Bàsquet Català per què li agradava tant l'esport de la cistella, va improvisar una resposta immillorable. "El bàsquet és un generador d'emocions infinites i, a més, t'obliga a compartir-ho tot, les coses bones, però també les dolentes, en equip. I jo no entenc la vida d'una altra manera", va sentenciar. Tot i ser curt, els assistents trigarem a oblidar el seu discurs al Cinema Aribau. Impossible transmetre tantes coses en tan poques paraules.

El Bàsquet Girona i l’Uni Girona han posat en marxa aquests dies el seu projecte conjunt de bàsquet formatiu femení, una iniciativa que aspira a sumar les sinergies dels dos clubs que conviuen a Fontajau. El Bàsquet Girona Uni Laia Palau combinarà l’experiència i la metodologia de les dues entitats amb l'objectiu de convertir-se en una referència del planter.

“Hem de ser intel·ligents i pacients per esperar el moment de guanyar. Les medalles no es compren al supermercat. L’experiència suma. Has de saber a què jugues i això t’ho dona haver competit moltes vegades. El nostre equip està en construcció, però jo dono un gran mèrit a la victòria. Començar els campionats guanyant és molt important. Estar a Tòquio ja suposa moltes coses, però la pel·lícula no ha sigut senzilla”. Laia Palau s’ha convertit aquesta nit en la jugadora de bàsquet més veterana que disputa uns Jocs Olímpics. La catalana, que té 41 anys, va sumar 4 punts i 6 assistències contra Corea del Sud (69-73).

L’ARA ha tingut accés al dossier estadístic Dones en l'esport, un treball estadístic realitzat per l'Institut Català de les Dones (ICD) i l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) que analitza amb perspectiva de gènere les últimes dades del sector. L’anàlisi elaborada per l’Observatori de la Igualtat de Gènere, òrgan adscrit a l’ICD, i l’Observatori Català de l’Esport, adscrit a l’INEFC, destaca el fet que per primera vegada les dones esportistes d’alt nivell superen en un 2% els homes. De les 443 persones que hi ha a les llistes d’esportistes d’alt nivell aprovades per la presidència del Consell Català de l'Esport, 226 són dones i 217 són homes.

Laia Palau no s'atura. La jugadora catalana serà un any més jugadora de l’Spar Citylift Girona. La base, nascuda a Barcelona el 10 de setembre del 1979, disputarà la seva 23a temporada com a professional des del seu debut, l’any 1997, amb l’Universitari de Barcelona.

Hi ha tantes persones com maneres d'afrontar el confinament obligat per la pandèmia de coronavirus. Apartada mentre duri aquesta situació de les pistes de bàsquet, Laia Palau, jugadora de l’Spar CityLift Girona i columnista de l’ARA, intenta imaginar com serà el món després d'aquesta crisi.

M'haig de fer la maleta. La roba continua estesa i no s'eixuga. La rentadora és una cosa que va lligada a la meva vida professional quasi per contracte. Tones de roba bruta cada dia. Sempre em dic que la deixaré feta abans de sopar (la maleta). És una petita mentida que ja em sé però que no deixo d'explicar-me.

Anem massa ràpid. “Apaga el mobiline y abandónate y déjate y déjate ”, cantava un grup de quan el reggaeton no existia. Perquè justament això no és el que proclamen avui els caps de sèrie de la indústria musical. El que ven és l’ara potenciat a mil milions. Però l’ara reflectit en un mirall. Com l’endevinalla que em proposa cada setmana la pissarra del forn de pa quan travesso el Pont de Pedra: tots hi som a dintre però no hi podem entrar. Un mirall.

Plena d’energia, Laia Palau (Barcelona, 1979) transmet lliçons de vida sense adonar-se’n. Té clar què vol i com ho vol, hores abans de l’important partit d’Eurolliga de l’Spar Citylift Girona d'aquest dijous contra el Famila Schio (20.15 hores, Esport3), en què a les gironines només els val el triomf per intentar exhaurir totes les opcions de continuar competint a Europa.

Jo sé que a la vida hi ha coses més importants. I també sé que és impossible ser perfecte. Tant individualment com col·lectivament. O almenys ser-ho sempre. És com el concepte de felicitat. És efímer i et llisca entre els dits. Jo el tinc associat a instants. A cops que t’assalten de sobte i el cos t’endinya una ració extra de calor. Són moments fàcilment reconeixibles. Tens aquella certesa que alguna cosa està passant, ho palpes. A mi em passa moltes vegades en relació amb la naturalesa. Per exemple: una posta de sol, pujar un tros de muntanya majestuosa, arribar a un lloc que sento que fa temps que ningú trepitja o conduir la meva furgoneta sense rumb fixe.

Comença l’any i sembla que sento el soroll d’un embolcall trencant-se. Com els maleïts plàstics dels cedés impossibles d’arrencar de la capseta. I la frase d'“Any nou, vida nova” ressona dins l’imaginari col.lectiu com un mantra. Com si cada dia no fos una nova oportunitat per canviar les coses que no ens agraden! Però resulta que l'1 de gener és el dia de posar el comptador a zero. En la meva vida, en què compto els anys per temporades, no per dies, el Cap d’Any és el zenit. Normalment acabem de començar la segona volta de les competicions que tenim entre mans i encara ens queden per davant uns mesos fins que no arribin les finals. Són mesos de dura travessia en els quals transportem el cansament acumulat de la primera volta i albirem l’oasi dels títols allà en la distància. A vegades em sembla que en lloc de córrer vaig sobre un camell parsimoniós.

Hi ha unes estovalles blanques com la neu i una llar de foc encesa, encara que el canvi climàtic no ens ho faci del tot indispensable. Hi ha tots els plats esperant torn per ser omplerts de l’escudella miraculosa. També hi ha les ganes de retrobar-se al voltant de la taula. Sigui o no una tradició religiosa, no hi ha res més mediterrani que reunir-se per menjar.

He baixat a Barcelona. Aquesta ciutat és on jo vaig néixer i créixer, però també és cert que després de no viure-hi els darrers quinze anys m’hi sento com mig turista sempre que hi poso un peu. I potser és la relació idonia que haig d’establir amb ella (Barcelona és femenina, per si no ho sabíeu). Com l’amant ideal que t’ofereix les meravelles de la cova d'Alí Babà però amb qui mantens la distància justa per no haver de patir un ritme imposat.

Tornem a ser en un aeroport. Agafem un avió després d’haver passat per un viatge amb bus i previ a un trajecte amb furgoneta. En molts dies de tedi quilometrístic m'imagino que som una banda de rock and roll en plena gira i així, exceptuant l’apartat de les bronques i borratxeres nocturnes, confereixo una mica més de glamur a aquest transportar-se que no té fi.

Això ho deia el meu avi enganxat a la televisió i al partit de futbol que toqués de la tarda. I no és extrapolable al bàsquet perquè seria expulsió directa (ell encara no sabia que tindria una neta que es dedicaria a això). Però a mi em va quedar el missatge que amaga. Vol dir que s’ha de jugar al límit. Perquè hi ha dies que no entren. Hi ha dies que no brilla el sol. Hi ha dies que les cames no tenen la plasticitat que toca. Hi ha dies que estàs malalt. Hi ha dies que t’han trencat el cor. Hi ha dies que el cansament és com una manta de plom que t’embolcalla el cos i l’esperit. Hi ha dies que no saps en quin aeroport internacional ets, però sí contra qui jugaràs. I hi ha dies que saps que només amb el talent no en tindràs prou. Per a tots aquests tipus de dies, joc ras i patada al ventre.

Després de ser presentada ahir al CaixaForum de Saragossa, la Lliga Femenina de bàsquet, que s’ha quedat sense cognom comercial, es posa en marxa aquest dissabte amb l’Open Day, una jornada inaugural en què tots els equips disputaran els seus partits al CDM Siglo XXI. L’Spar CityLift Girona s’estrenarà contra el València Basket (13.15 hores, Teledeporte), mentre que el Cadí La Seu jugarà contra el Durán Maquinaria Ensino (16 hores).