"Ara els veus com surten de les classes, / espumejants els ulls, / entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones, / i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós, / tot pensant què és el que t'atreu, encara, / d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut". Així comença un dels poemes de L'edat d'or (Quaderns Crema, 1983), llibre de poemes que va consolidar la veu reflexiva, serena i enamoradissa de Francesc Parcerisas. En aquells moments, l'autor, traductor i professor nascut a Begues el 1944 s'acostava als quaranta anys. Ara que està a punt d'arribar als vuitanta, s'ha decidit a reunir, a Triomf del present (Quaderns Crema), l'obra poètica escrita entre el 1965 i el 2000.

L'escriptor suís Peter Stamm (Münsterlingen, 1963) escull amb una meticulositat elogiable les premisses de les seves novel·les. A l'última d'elles, L'arxiu dels sentiments (Quaderns Crema, 2024; traducció de Marina Bornas Montaña), un documentalista madur que s'ha quedat sense feina s'obsedeix amb retrobar la companya d'institut de qui es va enamorar fa dècades. Mentre rumia com arribar-hi –ella és ara una cantant melòdica famosa que defuig els seguidors– repassa la seva vida, amb por d'haver-la malgastat.

Joel G. Morera (Barcelona, 1977) es defineix com a "badoc de professió" perquè al llarg dels anys ha anat explorant feines, països i aficions molt diverses que han acabat desembocant en l'escriptura de la seva primera novel·la, 3 a Denver, publicada a Quaderns Crema. "Tinc una dotzena de llibres a mig fer, i m'agradaria reprendre'n uns quants tan aviat com pugui", admet. Va ser arran del confinament pandèmic, el 2020, després d'haver viscut en ciutats com Londres, Tòquio i Hong Kong, que Morera es va marcar "començar una novel·la que pogués acabar". El resultat ha estat l'aventura, enginyosa, divertida i inclassificable de tres comercials d'una empresa de màrqueting digital que viatgen a Denver durant una fira d'activitats a l'aire lliure per captar nous clients. Res anirà tal com preveuen, perquè els protagonistes –en Woshley, en Limpsey i l'Stuart– quedaran subjugats per les peculiars troballes que fan a l'apartament on s'estan durant la fira.

De vegades amb resultats esplèndids i de vegades amb resultats espantosos, Hollywood sovint ha convertit l’horror i el drama de la guerra en un espectacle trepidant. En contra d’aquesta tendència ha proliferat una altra mena de pel·lícules bèl·liques, que retraten i conten l’horror i el drama de la guerra sense espectacularitzar-lo, centrant-se en la intimitat dels civils i no en l’èpica de l’acció multitudinària militar, buscant més el realisme versemblant i menys l’entreteniment. La classificació no implica cap valoració creativa: hi ha pel·lícules bèl·liques espectaculars i artísticament boníssimes, i n’hi ha d’íntimes i realistes d’una pedanteria i una vulgaritat soporíferes. Tampoc no implica cap judici o jerarquització de caràcter ètic: és possible fer espectacle sense fer sensacionalisme frívol i deshumanitzat (Kubrick, Kurosawa, Aldrich, Coppola, Klimov, Weir, Spielberg: la llista és molt llarga) i és possible fer un art cínic i amoral des de la presumpta empatia i la falsa intimitat.

"El viatge comença quan torno, quan començo a llegir sobre el lloc on he estat i descobreixo que no he vist res", assegura Enrique Vila-Matas, un dels autors que ha inspirat Jordi Galli a escriure La ruta invisible (Quaderns Crema, 2024). L'editor barceloní ha debutat poc abans de fer 60 anys amb una proposta singular que parteix dels gairebé 4.000 quilòmetres que l'autor i la seva parella van recórrer el 2016, resseguint tota la Ruta 66, que arrenca a Chicago, capital de l'estat d'Illinois, i arriba fins a Califòrnia, passant per sis estats més, entre els quals hi ha Missouri, Texas i Nou Mèxic.

Sota l’aparença d’un recull de contes autobiogràfics, l’escriptor i periodista Sergi Pàmies (París, 1960) ens torna a aixecar la camisa amb A les dues seran les tres (Quaderns Crema). Emocions que no passen pel sentimentalisme xaró, tendresa que recorre a la ironia per no caure en melodrama, narració eloqüent sobre uns fets reals que, passats pel seu sedàs literari inconfusible, esdevenen la més gran de les ficcions.

L'esperat retorn de Sergi Pàmies (París, 1960), A les dues seran les tres (Quaderns Crema), cinc anys després de L'art de portar gavardina, és un llibre de relats que experimenta amb els límits del temps i dels gèneres literaris.

El professor i assagista italià Nuccio Ordine (Diamante, 1958) ha dedicat bona part de la vida a transmetre la importància de la literatura i les humanitats: ho ha fet des de les aules universitàries –ha ensenyat a Calàbria, París, Londres i Yale–, dirigint col·leccions de clàssics literaris en diversos països i, sobretot, a partir de l'èxit internacional de La utilitat de l'inútil (Quaderns Crema, 2013), que s'ha traduït a 24 llengües. A Els homes no són illes (Quaderns Crema, 2022; amb traducció de Jordi Bayod Brau) s'ha decidit a connectar amb el present una cinquantena de joies literàries, des de la Metafísica d'Aristòtil a Les ones, de Virginia Woolf, passant per El rei Lear de Shakespeare, els Assaigs de Montaigne i la poesia d'Emily Dickinson. Hi recorda, amb vocació divulgativa, el valor de l'amistat, la contemplació i l'esforç i adverteix del creixent egoisme i mercantilització de la nostra societat.

La feina d’anostrar poetes és, per a una cultura literària que s’ho valgui, una tasca indefugible i colossal. No són tants els qui s’hi embarquen, entre altres coses perquè és una feina que implica entrega, temps i liberalitat. Ningú no ho ha demanat, ningú no paga el que val, i costa molt trobar editors que hi apostin. I, per acabar-ho d’adobar, no se sap del cert quants lectors tindrà una obra traduïda, i dels pocs que tingui, quants apreciaran el combat lliurat pel traductor amb les llengües (l’altra i la seva), els problemes d’interpretació i els de formalització, que són verament diabòlics. La pèrdua i el guany proverbials... amb els quals el traductor haurà fet equilibris indescriptibles (o, de fet, prou ben descriptibles, perquè allí han quedat xifrats, en el resultat final). També hi ha la qüestió de si cal que el qui emprengui una traducció poètica hagi de ser, o no, poeta. La també proverbial invisibilitat del traductor, que, tanmateix, ha estat rebatuda, de fa anys, des de les associacions de traductors i les facultats de traducció, sembla que comença a desaparèixer, almenys en les editorials sensibles a la qüestió. Aquí el nom del traductor apareix a la portada, cosa que honora l’editorial. Perquè, al capdavall, el traductor ha reescrit, fil per randa, tots els versos originals, i és perquè, fent una observació que no té, naturalment, cap base filològica, la paraula “autor” la trobem continguda, com camuflada gairebé, en la paraula “traductor” (i aquí no hi han tingut res a veure les dèries que puguem covar jugant al Paraulògic). 

Fa 25 anys l'escriptor Sergi Pàmies (París, 1960) va dinamitar el debat sobre la inexistència d'una gran novel·la barcelonina publicant un llibre de contes que va batejar, justament, amb el títol de La gran novel·la sobre Barcelona. "Cada cert temps apareixia algun pròcer lamentant-se d'aquesta absència. El meu sabotatge ha funcionat, perquè sempre que, des de llavors, s'ha buscat aquesta gran novel·la se cita allò que vaig fer jo", diu ara Pàmies, amb el volum reeditat a Quaderns Crema: conté un pròleg minuciós de Jordi Puntí i un epíleg de l'autor.

Aquesta obra representa una fita més en la construcció de la filosofia de la proximitat de l’autor penedesenc. Abans ja ens havia donat tres títols que cal llegir amb aquesta mateixa intenció: El respirar dels dies (2009) i, sobretot, La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat (2015) i La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana (2018). Una vegada més, la bellesa de l’escriptura s’alia amb el rigor de l’anàlisi i amb un punt de vista original, que l’autor ha anat afaiçonant al llarg dels seus darrers treballs. Simone Weil defensava que el de l’atenció era un valor essencial de l’activitat filosòfica. Josep Maria Esquirol és un pensador de mirada atenta, per fer servir un altre dels seus títols, els interessos del qual l’han acostat cada vegada més a la poesia, perquè aquest art interseca amb el pensament. No és estrany, doncs, que dialogui amb autors que han fet, abans que ell, un camí similar: Heidegger i Zambrano, per citar-ne dos. I tampoc no ho és que, ja des del títol, el llibre s’alci com una mena de rèplica (o d’esmena a la totalitat) a la coneguda obra de Nietzsche: “Tant de bo l’humà fos encara més humà”, afirma Esquirol. Si el filòsof alemany pretenia transcendir aquest humà, el català es proposa, per contra, d’aprofundir-hi: “Ser més humà no vol dir anar mésenllà de l’humà, sinó intensificar l’humà de l’humà”.

“Tinc una relació estranya i personal amb els premis. Els que donen les editorials no me’ls crec, perquè els membres dels jurats firmen allò que ha decidit una instància superior. Els honorífics són una altra cosa, però no deixen de ser qüestió de gustos. Imaginem que el premi Nobel de literatura l’ha guanyat un tal John Motherfucker. Molt bé, se’l mereix, però és que el podria haver guanyat Sarah Smith, perquè també és molt bona, o Duga Duganda”. Quim Monzó acaba de rebre el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat anualment per Òmnium Cultural i amb una dotació de 20.000 euros, i ahir no va poder evitar desmuntar els tòpics sobre com s’hauria de sentir després de saber que mereixia un dels guardons a la trajectòria més importants del país. No només per la reflexió sobre el sistema de premis: també per l’excepcionalitat de l’actual edició. “Per primera vegada en els 50 anys d’història, el president d’Òmnium Cultural no ha pogut trucar al premiat per comunicar-li que guanyava. Per una simple raó: és a la presó -va dir-. Em sembla escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent i em sorprèn l’absoluta complaença amb què responen mitjans suposadament crítics. Quan vaig rebre les paraules de Jordi Cuixart des de Soto del Real vaig començar un esborrany de carta d’agraïment, però per primer cop no sé com continuar”.

Què tenen en comú Fernando Pessoa, Francisco Gomes de Amorim, António Botto, Almeida Garrett i José de Almada Negreiros? Que tots ells són molt bons escriptors portuguesos i que estan traduïts -excel·lentment- per Gabriel de la S.T. Sampol. Va néixer a Palma el 1967, però va créixer a Alaró i des de fa anys és professor en una escola d’adults a Inca. Cada dia, quan torna a casa, treballa unes hores en el pròxim llibre que publicarà, sigui una traducció o un dels volums de poesia que ha anat donant a conèixer des del seu debut, Difícil naufragi (Columna, 1997). Acaba de ser homenatjat a Barcelona per part del Centro de Língua Portuguesa em Barcelona - Instituto Camões i la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que convoquen anualment el premi Giovanni Pontiero, que distingeix la millor traducció de llengua portuguesa al català de l’últim any. El guanyador del 2017 ha sigut Pere Comellas per La confessió de la lleona, de Mia Couto.

El poeta polonès Adam Zagajewski (Lvov, Ucraïna 1945) ha estat guardonat amb el premi Princesa d'Astúries de les Lletres 2017. Zagajewski s'ha imposat a altres candidats que també optaven al guardó, com Joan Margarit, Juan Mayorga, Javier Marías i Emmanuel Carrère, entre altres.

“Conec el rostre i també la llengua de la Falsedat, / melosa amb unció, versemblant amb traïdoria, / amiga dels homes, entre els quals no m’he comptat, / que al somriure d’ella deuen el crèdit de cada dia”. Amb aquesta força arrenca un dels sonets d’Edna St. Vincent Millay del llibre Una entrevista funesta (1931), ara traduïts per Marcel Riera -respectant la rima i el ritme originals- i inclosos en l’impecable antologia L’amor no ho és tot, publicada a Quaderns Crema. “A Una entrevista funesta la veu pròpia i inconfusible de Millay brilla com mai abans -comenta Riera, que acaba de guanyar el premi Pollença de poesia amb Altres veus (El Gall) i fa cinc anys es va emportar el Carles Riba amb Llum d’Irlanda (Proa)-. Gran part dels sonets d’aquest llibre són demolidors, ja sigui pel mestratge que va assolir com per la contundència dels versos de l’autora”.

És una obvietat, però cal repetir-la en un moment en què la immediatesa ho esborra tot i l’excel·lència ha quedat diluïda per l’obscenitat comercial: Marcel Proust és un dels referents fonamentals de la modernitat literària del segle XX. A la recerca del temps perdut -una novel·la en set volums que sumen gairebé 4.000 pàgines- encara conserva unes quantes desenes de milers d’incondicionals arreu del món. L’obra mestra de l’escriptor francès es continua traduint -més aviat retraduint- i mereix anualment desenes de tesis doctorals, estudis i articles.

Eduard Márquez ha fet un doble exercici, a Vint-i-nou contes menys (Empúries): un “d’estrictament literari”, que ha consistit a refer, reordenar i reconstruir els seus dos llibres de narracions, Zugzwang i L’eloqüència del franctirador, que Quaderns Crema va publicar el 1995 i el 1998; i un altre de “trajectòria”, perquè es va adonar que després de la novel·la L’últim dia abans de demà (Empúries, 2011) el seu “camí estètic, narratiu i conceptual havia arribat a un punt final”.

Quines condicions ha de reunir un poema perquè pugui considerar-se reeixit? En quin marc i sobre quines bases s'han de determinar aquestes condicions? L'esforç de respondre aquesta i altres preguntes genera 'Principis per a la consecució poètica', l'assaig més llarg i més acabat que Hölderlin va escriure per aclarir-se a si mateix el problema de la creació poètica i situar-lo al lloc que li correspon. L'abast de les reflexions de l'autor d''Himnes', 'Poemes de l'entenebriment', 'La mort d'Empèdocles' i 'L'arxipèlag. Elegies' –tots tres publicats, també, a Quaderns Crema– desborda els límits del seu temps i arriba fins a l'actualitat, on trontollen els punts de referència que podien servir de model de la composició artística.