En un context de creixent tensió geopolítica global i amb la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca, cada vegada més ciutadans i empreses europees es plantegen seriosament reduir la dependència de les grans tecnològiques nord-americanes. Aquest moviment no és nou, però ha experimentat un impuls significatiu els darrers mesos, com demostra l'augment exponencial de visites al directori European Alternatives, que s'han multiplicat per vuit després de la presa de possessió de Trump el gener del 2025.

Per definició, un smartphone és un dispositiu mòbil amb un sistema operatiu que permet instal·lar-hi aplicacions de tercers, i l’experiència demostra que pràcticament tothom passa la majoria del seu temps d’ús dins d’aquestes aplicacions. Les xifres sobre la quantitat mitjana d’aplicacions que un usuari té instal·lades al seu telèfon varien molt, entre les 40 que HootSuite donava fa un parell d’anys per a l’estat espanyol fins a les 80 que AppAnnie (ara Data.ai) censava l’any passat a escala mundial. La cosa va per barris: jo en tinc 145. Moltes són específiques per a la vida que porto o per a les feines que faig. Però també n’hi ha algunes d’utilitat prou universal per recomanar-vos que les proveu si no és que ja les esteu fent servir. N’he triat una desena, la majoria disponibles tant per a Android com per a iOS.

I si WhatsApp o LinkedIn poguessin tenir una alternativa més segura i, a més, d'origen català? Aquest és el darrer projecte de la consultora tecnològica Setesca, que fa unes setmanes va llançar al mercat Xattering, una aplicació creada per ells mateixos amb l'objectiu de "ser una xarxa social que millori les propostes ja existents com WhatsApp, X (antiga Twitter), LinkedIn o fins i tot Slack". Així ho explica Jordi Damià, el fundador de Setesca, que assegura que amb Xattering es combina "el millor de les tres aplicacions en una de sola, i que a més és més segura", diu en declaracions a l'EMPRENEM.

La història sempre es repeteix: dues persones es coneixen, sembla que tenen bona connexió i química i passen unes setmanes juntes. Però quan la relació es comença a consolidar, una d’elles –o totes dues– s’espanta i fuig del compromís que això implica. I torna a començar. ¿És aquesta una situació que s’ha tornat més freqüent en els últims anys, o sempre ho ha estat?

Fa només tres mesos el confinament de milers de milions de persones a tot el planeta hauria sonat a ciència-ficció, i la simple idea d’instal·lar voluntàriament als nostres mòbils aplicacions de rastreig que desvelen quan i amb qui ens relacionem resultaria inconcebible. Però les situacions extraordinàries demanen mesures poc convencionals. L’èxit de països com Singapur, la Xina o Corea del Sud a l’hora de fer servir la tecnologia per detectar i aïllar potencials infectats pel covid-19 i localitzar tots els seus contactes de dies previs ha marcat tendència. Els països s’han embarcat en una carrera per desenvolupar aplicacions similars amb l’excusa perfecta de la seguretat sanitària, tot i els riscos que implica regalar la nostra privacitat en un món digital on tot queda registrat.