En una finca règia de la Diagonal, s’obre una porta de fusta massissa. El cartell: Gabarró Herències. La posada en escena impressiona, si penses que qui s’acosta fins aquí ho fa abans o després d’una mort pròxima. Però aquest és justament el tòpic que vol trencar l’advocada experta en testaments Meritxell Gabarró (Capellades, 1980) amb la seva naturalitat alegre i una assertivitat desbordant: no cal tenir ni grans patrimonis ni arribar a la tercera edat per deixar-ho tot lligat i ben lligat.

El maltractament fiscal als catalans és una realitat objectiva de la qual és important distingir dos vessants. El primer està lligat a l’existència d’un dèficit fiscal amb l’Estat, provocat per la diferència entre el que l’Estat ingressa en concepte d’impostos pagats pels catalans i el que l’Estat gasta a Catalunya. Aquest dèficit representa prop del 10% del PIB català, un percentatge escandalós que s’ha anat mantenint més o menys constant al llarg de dècades, amb independència de qui governés a Madrid. La segona dimensió d’aquest maltractament fiscal no té res a veure amb l’Estat: és autoinfligida. Potser per això els polítics catalans no en parlen. Aquest vessant del maltractament té un significat molt tangible: els residents fiscals a Catalunya fa molt temps que paguen més IRPF, impost de patrimoni, impost de successions i donacions i impost de transmissions patrimonials (a més d’altres impostos especials) que la majoria dels ciutadans espanyols, cortesia exclusiva dels Governs catalans de torn amb el suport dels seus aliats parlamentaris. No és aquest l’espai per entrar en detalls, però és ben segur que els lectors damnificats en són ben conscients.

¿Paguen prou impostos els rics? ¿I les famílies més pobres? ¿I les empreses? ¿Cal canviar el model fiscal a Espanya? Aquestes preguntes recurrents són algunes de les que intenten respondre els tècnics del ministeri d'Hisenda José María Mollinedo i Carlos Cruzado amb un nou llibre provocativament titulat Los ricos no pagan IRPF (Capitán Swing).

Les comunitats autònomes governades pel PP han començat una cursa per veure quina d'elles pot reduir més l'impost sobre el patrimoni, apropant-se així al model de la Comunitat de Madrid, on els contribuents gaudeixen d'una bonificació per la totalitat de l'import. Aquest impost és de caràcter estatal, però com que està cedit a les comunitats, cada autonomia aprofita les seves competències per modificar-ne les variables: l’import exempt, els percentatges o els trams impositius. 

L'any 2021 s'haurien recaptat uns 648 milions d'euros més si l'impost de patrimoni estigués harmonitzat amb la normativa estatal a la Comunitat de Madrid. En concret, dels 1.352 milions d'euros que es van declarar a tot Espanya l'any 2022, però corresponents a l'exercici del 2021, s'hauria assolit els 2.000 milions d'euros si Madrid no bonifiqués aquest tribut al 100%, segons càlculs del Registre d'Economistes Assessors Fiscals (REAF), que depèn del Consell General d'Economistes, actualitzats aquest dilluns.

623,6 milions d'euros de 12.010 declarants. Són els diners que ha ingressat aquest 2023 el govern espanyol per l'impost extraordinari a les grans fortunes. El 90% d'aquesta xifra, és a dir 555 milions d'euros, surten només de la Comunitat de Madrid (10.302 declarants), una de les regions que té bonificat totalment l'impost de patrimoni, segons ha informat aquest dimecres el ministeri d'Hisenda a través d'un comunicat.

Els tres grans nous impostos del govern espanyol –a la banca, a les energètiques i a les grans fortunes– han estat aprovats amb 186 vots favorables pel Congrés de Diputats aquest dijous. A través d'ells l'executiu contempla recaptar un global de 10.000 milions d'euros en dos anys. El fet és que tots tres són "temporals", duraran dos anys (fins al 2024), ha insistit el govern espanyol, però alhora tots tres incorporen clàusules per estudiar-ne la permanència. De fet, entre els sectors afectats hi ha el rum-rum que el que és difícil no és treure impostos, sinó posar-ne de nous, i, un cop aprovats, ¿per què s'ha de tornar enrere?

La proposta andalusa d’eliminar l’impost de patrimoni porta al debat públic un tema ja recurrent, el dúmping fiscal: la competència deslleial entre regions que, a través de les baixades d’impostos, busca atraure les famílies o empreses més riques. Un dels seus principals arguments diu que fer rebaixes fiscals a rendes molt altes genera un cercle virtuós que atrau inversió –i així més recaptació– i més riquesa no només per a aquestes famílies, sinó per al conjunt de la societat. Però què hi ha de cert en això?

En la conferència que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va fer a Palma divendres passat, la líder popular illenca, Marga Prohens, ja va anunciar la intenció d'eliminar l'impost de patrimoni si el PP governa després de les eleccions de maig del 2023. Així i tot, aquest dilluns el portaveu del partit, Antoni Costa, ho ha aclarit més: una rebaixa inicial del 60% i l'eliminació a mitjà termini.

La supressió de l’impost de patrimoni és, o hauria de ser, un debat ideològic. Liberals i conservadors, gent teòricament partidària del poc estat i de “deixar els diners a les butxaques de la gent”, critiquen aquesta figura impositiva perquè suposa una doble tributació i a més desincentiva l’estalvi; les esquerres, més favorables a un estat proactiu i redistributiu, consideren que les víctimes d’aquest impost són gent acomodada a qui es pot i cal demanar una contribució superior en favor del bé comú. No té res d’estrany, doncs, que el PP o Junts per Catalunya estiguin en contra d’aquest impost, mentre que el PSOE, Podem i ERC, entre d’altres, en defensin la vigència.

L’anunci que Andalusia suprimirà l’impost de patrimoni ha provocat una sotragada imprevista en una qüestió, la de la fiscalitat i el finançament autonòmic, que fa molts anys que està empantanegada. L’impost de patrimoni, en particular, aixeca grans passions. Unes passions que oculten algunes veritats incòmodes. Les enumerem:

L'ARA ha consultat cinc experts perquè opinin sobre l'impost de patrimoni (IP). El consens entre ells és el de criticar aquest impost, però per diferents motius. Les principals diferències sorgeixen en les alternatives. Alguns proposen una fiscalitat més laxa per atreure professionals qualificats, mentre que d'altres coincideixen a dir que és imprescindible un augment de la recaptació global d'impostos per reduir les desigualtats socials.

Les Balears són la tercera comunitat de l'Estat on el patrimoni mitjà declarat a l'impost de patrimoni és més elevat, amb 3,9 milions d'euros. El nombre de contribuents d'aquest impost a l'Estat ha passat dels 212.284 el 2019 a 218.991 el 2020, segons les darreres dades de l'Agència Tributària sobre la seva recaptació d'aquest impost recollides per Europa Press i referides a l'any 2020.

Ja sabem que els pressupostos de la Generalitat no naixien amb 3.000 milions més sota el braç; només “aixecaven en 3.000 milions el sostre de despesa respecte als del 2017” [sic]. Però com que el sostre de despesa respecte al 2019 creixia menys del 3%, l’augment de la despesa hauria estat d’uns 750 milions. La despesa extraordinària pel coronavirus ja s’ho ha endut diverses vegades. Ja sabem també que la despesa sanitària del 2019 havia quasi recuperat els nivells reals del 2009, i que el 2020 s’anava a superar (amb la despesa pel coronavirus ja l'ha passat de llarg). Però això només són mossegades de la realitat.

La creixent desigualtat en la distribució de la riquesa i els efectes encara perceptibles de la Gran Recessió han fet que la qüestió de la desigualtat se situï en un lloc destacat del debat públic internacional. I davant d’aquesta situació alguns defensen la utilització dels impostos sobre la riquesa com a instrument per reduir la desigualtat. Ara bé, a quins impostos ens estem referint?