Des que va guanyar el premi Booker gràcies a Orbital, l'agenda de Samantha Harvey (Kent, 1975) s'ha anat atapeint, i ara per ara és gairebé una proesa aconseguir parlar-hi. Així i tot, l'autora anglesa viu lluny de la pressió mediàtica, i ni el guardó literari, un dels més prestigiosos de l'actualitat, ha aconseguit que es comprés un telèfon mòbil. Ens atén des de la casa del segle XVI on viu, als afores de Bath. Ha estat allà on ha escrit la seva última novel·la, en què ressegueix un sol dia en la vida de sis astronautes a l'Estació Espacial Internacional. Mentre fan voltes a la Terra, els personatges d'Orbital (Edicions 62 / Anagrama; traducció al català d'Ernest Riera) es concentren en les seves feines –com ara cultivar cristalls de proteïnes, monitorar els microbis o investigar el declivi muscular–, fan memòria de per què van voler viatjar a l'espai exterior i, sobretot, observen meravellats el singular i fràgil planeta d'on venen.

Guanyadora del premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey és la història de sis astronautes que giren a bord de l’Estació Espacial Internacional en una missió rutinària. Aviat es comencen a fer preguntes metafísiques sobre els habitants del planeta blau. Entre la ciència-ficció i la ficció filosòfica, Harvey fa un dibuix literari en què demostra un domini excepcional d’un llenguatge que aviat es transforma en prosa poètica fatigant. Sí que és veritat que, davant d’un tema tan humà com la vida —la pròpia, la dels altres i la de tothom— potser el focus hauria d’haver estat més directe, més proper, i no tan basat en el lluïment literari de l’autora. És el debat de sempre: l’estètica de les paraules o la connexió amb el lector? ¿L’expressió o la comunicació?

"Ets la primera persona que entra en aquest estudi, a banda de la família", comenta Àlex Broch (Barcelona, 1947) a l'entrada del pis de l'Eixample dreta que, des de finals de la dècada dels 80, ha anat sent colonitzat per piles i piles de llibres. El crític literari i editor català calcula que n'hi deu tenir uns 5.000, tot i que aquesta només sigui una part de la seva biblioteca, que s'expandeix també a la casa d'estiueig de Bellaguarda i, en menor mesura, al lloc on viu. "Dec tenir una de les col·leccions més importants de crítica literària de la ciutat", afegeix amb la boca petita quan s'accedeix a l'antic menjador de l'immoble, on hi conviuen centenars de volums de temàtiques tan diverses com la semiologia, la història cultural, l'antropologia, la mitologia i la lingüística. "Si algú ocupés el pis, em quedaria completament desarmat, perquè aquí dins hi ha totes les meves eines de treball", continua. Les eines i també els llibres que ha escrit –entre els quals destaquen Literatura catalana dels anys 70 (Edicions 62, 1980) i Forma i idea en la literatura contemporània (Edicions 62, 1993)–, les nombroses revistes i publicacions en què ha col·laborat, les col·leccions editorials que ha dirigit i els set volums d'Història de la literatura catalana, coeditats des del 2013 per Enciclopèdia, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. El projecte, el més ambiciós de tots els que ha capitanejat, s'hauria de tancar el 2027, coincidint amb el seu vuitantè aniversari.

"El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moïment general d'idees del món civilisat", comença l'article La independència de Catalunya, que Joan Maragall (1860-1911) va escriure el 1897, quan ja feia cinc anys que col·laborava al Diario de Barcelona, i que va restar inèdit fins dècades després de la mort del poeta. L'autor de La vaca cega sonava encara més contundent una mica més endavant del mateix text: "Hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta".

L'estudi de Josep Ramoneda (Cervera, 1949) està ben connectat amb el present, ja sigui a través de les nombroses piles de novetats editorials sobre política, pensament, economia, ecologia i noves tecnologies que el filòsof llegeix amb avidesa i digereix amb serenitat, com també de les fotografies i quadres que pengen de les parets: s'hi poden veure des de les tortures a la presó d'Abu Ghraib el 2004 fins a les càrregues policials durant el referèndum de l'1 d'octubre del 2017.

Fa dècades que la ingent producció literària de Josep Carner (1884-1970) torna a les llibreries en comptagotes. Entre les últimes notícies editorials hi ha hagut la recuperació de La creació d'Eva i altres contes (Edicions 62, 2021), l'edició bilingüe del Pickwick de Charles Dickens, una de les traduccions més celebrades de la seva trajectòria (Univers, 2020), i el rescat d'un dels primers llibres de maduresa, El cor quiet (Edicions 62, 2018). En paral·lel a aquesta labor, Jaume Coll Llinàs, filòleg i marmessor de l'obra carneriana des de mitjans dels anys 80, ha anat treballant en una fastuosa i exemplar edició crítica que va quedar inaugurada el 2016 amb el tom inicial del primer volum, que incloïa la producció en vers publicada entre 1904 i 1924, amb llibres com Els fruits saborosos (1906), Auques i ventalls (1914) i Bella terra bella gent (2018).

Les novel·les de Jordi Coca acostumen a tenir pocs personatges, però el lector els arriba a conèixer molt bé, perquè l’autor n'hi descobreix el fons de l’ànima (el fons llimós de l’ànima). El conflicte hi és sempre clar, nítid. En l’anterior, El darrer dia (2022), es narrava la història d’una pèrdua —la d’una casa en un poble de l’Empordà, que volia dir la de vint-i-cinc anys de construcció d’un refugi—, i això es feia per mitjà de l’amor a un gat. A la més antiga Lena (2002) se’ns descrivia una història de desig i amor fatal, i, com la que presento ara, es desenvolupava en part a Suècia. També com aquestes dues, La quietud és plena de referències teatrals: Ibsen, Maeterlinck, Txèkhov, Pirandello, Strindberg. Coca és un home de teatre i, més que això, un novel·lista de primer nivell. Per aquesta raó, el que planteja en “la veritat de la ficció”, el que desenrotlla en les seves novel·les, són els grans conflictes de la humanitat: el sentit de la vida (si és que en té cap), la llibertat, el desig (i la tirania que implica), l’amor (i els deutes amb què ens grava), el poder, la malaltia, la mort...

Un atac de cor fulminant ha acabat amb la vida de l'escriptor albanès més internacional i reconegut, Ismaïl Kadaré (Gjirokastra, 1936 - Tirana, 2024). L'autor, traduït a gairebé 50 llengües, havia estat quinze vegades candidat al premi Nobel de literatura i havia rebut guardons com el Man Booker el 2005, el Princesa d'Astúries el 2009 i el Neustadt International Prize for Literature el 2020. El jurat d'aquest últim guardó va descriure Kadaré com "el gran successor de Franz Kafka, perquè ha sabut descriure els mecanismes infernals del poder totalitari i el seu impacte en l'ànima humana".

Ha invertit els dos últims anys en escriure una de les seves novel·les més extenses, La quietud (Edicions 62, 2024). Jordi Coca se sent "cansat" i "trist", i assegura que té menys a veure amb l'edat que amb el present. "Cada novel·la em suposa pujar fins a l'Himàlaia –reconeix l'autor, de 76 anys–: implica un gran esforç, una disponibilitat i unes renúncies que no sé si estic disposat a tornar a assumir, perquè en un país com l'actual, els llibres acaben a la paperera al cap de dos mesos. Estic fart de treballar tant per a no res, i també estic tip dels nostres polítics i de tanta ximpleria".

Ens va deixar massa aviat i segurament molts projectes només imaginats van marxar amb ella. Però ens va llegar una sòlida obra narrativa i periodística en què el denominador comú és el compromís amb les llibertats i el feminisme. Vaig tenir el goig de reunir alguns dels seus textos feministes a Som una ganga (Comanegra, 2020). Betsabé Garcia, biògrafa de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), ha publicat un altre recull de textos seus, Món hetero, gairebé tots procedents del volum ¿Tiempo de mujer?, publicat en castellà l’any 1980, el mateix any que Adrienne Rich publicava Heterosexualitat obligatòria i existència lesbiana.

Paul Auster sap com transmetre als lectors la incertesa del seu present des de la primera pàgina de la melancòlica i lluminosa Baumgartner (Edicions 62/Seix Barral; traducció catalana d'Ernest Riera). El protagonista de la novel·la, un professor universitari de filosofia de 70 anys, primer es crema una mà a la cuina i, poc després, mentre acompanya cap al soterrani el noi que li ha de fer la lectura del comptador de la llum, cau escales avall i acaba estès a terra, derrotat. Seymour Baumgartner és un home que comença a experimentar la fragilitat del cos i la proximitat de la fi de la vida intel·lectual. Vidu des de fa una dècada, continua sumant dies i llibres a la seva existència encara que no hagi superat la mort de la dona, la traductora i escriptora inèdita Anna Blume. Encara continua comunicant-s'hi, despert i en somnis.

Fa molts d’anys que Gabriel Ferrater està reverencialment de moda, vull dir que és llegit amb la devoció meticulosa amb què es llegeixen els clàssics, però també amb l’excitació electritzant que només ens susciten les novetats més calentes i audaces. El centenari del seu naixement i el cinquantenari del seu suïcidi, celebrats amb tots els honors editorials, institucionals i llibrescos fa tot just un parell d’anys, no va fer més que magnificar-ne la figura i redimensionar-ne l’obra. Va matisar el mite sense rebaixar-lo, va enriquir l’home, va eixamplar l’abast i va il·luminar la fondària de la seva literatura.

Cada nou llibre de Paolo Giordano (Torí, 1982) és rebut a Itàlia com un terratrèmol des que, amb només 26 anys, va assolir l’èxit internacional amb el debut, La solitud dels nombres primers (Edicions, 62). Com també és habitual, les ones sísmiques s'han estès per tot el món: el seu nou llibre, Tasmània, ens arriba ja amb milers d'exemplars venuts a tot Europa (en català a Edicions 62 amb traducció de Pau Vidal i en castellà a Tusquets). El protagonista és un físic convertit en escriptor i periodista –com el mateix autor– que viu una crisi existencial a causa de la impossibilitat de ser pare al mateix moment que observa com la civilització està a punt d’extingir-se. Tasmània és l'indret on seria més segur sobreviure en cas d'una apocalipsi.

L'escriptora, artista, traductora i directora del Born Centre de Cultura i Memòria, Marta Marín-Dòmine, torna a la novel·la amb un retrat cru d'una relació tortuosa entre una filla i la seva mare a Diré que m'ho he inventat (Edicions 62), premi Sant Joan 2023.

“Res hi ha més dolç / que tenir morenes un Divendres Sant, / sense creure en la resurrecció de la carn / i entendrint-te amb els esforços de les dretes”. Aquest és un dels poemes que conformen Nihil obstat, el poemari de Miquel Bauçà que la censura franquista va prohibir publicar l’any 1965 i que restava inèdit fins a dia d’avui. Ara Edicions 62 el publica per primera vegada, juntament amb la reedició de dos altres volums que marquen el principi i el final de la primera etapa poètica de Bauçà, Una bella història i El crepuscle encén estels. 

A Abans i després, l'última novel·la de Roser Caminals (Barcelona, 1956), la duplicitat és significativa. Les seves protagonistes són una parella de bessones idèntiques, l'Helena i la Palmira. Hi apareix la Barcelona humil de la postguerra, però també Estoril, ciutat portuguesa on "tothom que volia tenir una aventura a l'època hi acabava recalant". Les noies creixen ajudant al bar dels pares a la platja del Somorrostro fins que coincideixen amb un caçatalents. Una de les bessones vol casar-se. L'altra somia ser una estrella de cine. Les seves tries determinaran el periple vital que acabaran fent.

Un dels pocs reptes professionals que li quedaven a la periodista i escriptora Elisenda Roca (Barcelona, 1963) era escriure una novel·la per a adults. Després de 22 anys i 43 llibres per a infants i joves –el més nou, de la sèrie Mia Fantasia–, s'estrena amb Animals ferits (Edicions 62 / Planeta), on retrata la crisi vital d’una dona de mitjana edat que se separa i d’un home que enviuda. Diversos personatges acabaran trobant-se lluny de la ciutat, aixoplugats per una història inesperada del passat.

Fa vint anys que va aparèixer el primer volum de la nova obra completa de Joan Fuster, que reunia els materials més personals de l'autor valencià (aforismes, poesia, dietaris i dibuixos). Una dècada després s'hi van afegir dos volums més, centrats en el vessant assagístic, que incloïa títols essencials del pensador com Les originalitats i Diccionari per a ociosos. El 6 de juliol arribaran a les llibreries el quart i cinquè volums del projecte, una repassada exhaustiva, reveladora i vigent de la història de la literatura catalana, des del segle XIV fins a l'últim terç del segle XX.

Quan li van demanar què era la poesia, el filòsof Jacques Derrida la va assimilar amb un eriçó fet una bola enmig d'una carretera. "Voldries agafar-lo, emportar-te'l per aprendre'n coses i entendre'l. Te'l quedaries i el voldries tenir sempre a prop", escrivia.

L'odi contra les dones i la invisibilització i la desautorització constant que pateixen han marcat els últims llibres de Siri Hustvedt. A Mares, pares i més (Edicions 62 / Seix Barral) reivindica la importància de viure una maternitat imperfecta, carrega un cop més contra la misogínia i recorda, amb emoció, la seva mare, morta poc abans de l'inici de la pandèmia.