El sector de la cervesa artesana a les Illes Balears travessa un dels moments més delicats després d'anys de feina i de l'època d'expansió que fa una dècada va disparar les vendes i el sector. Lluny de la imatge d'expansió que va caracteritzar els anys previs a la pandèmia, els petits productors i elaboradors asseguren que viuen una caiguda continuada del consum i que lluiten contra una normativa cada vegada més feixuga i restrictiva. Denuncien que aquesta crisi ha provocat la desaparició de moltes marques històriques i una asfíxia contínua per a les que queden vives. "No ens hem recuperat del que teníem abans del covid, ni de bon tros", adverteix Miquel Amorós, fundador i propietari de Mallorca Beer Co, una empresa que actualment produeix a un lloc emblemàtic del que va ser una altra indústria: Menestralia, a Campanet. Amb tot, el cerveser assegura que actualment "cada dia és una lluita per no tancar".

Lluís es va fer autònom per obrir un taller de bicicletes i, amb el certificat digital, va intentar sol·licitar ajudes com a jove emprenedor a les Balears. “M’advertiren que els tràmits serien tots digitals”, recorda sobre l’inici dels seus problemes amb l’Administració. “En una de les subvencions em demanaven presentar factures quan jo acabava de començar. Com havia de tenir-les? Era totalment incoherent”, diu indignat. “Des del principi, em resistia a haver de recórrer a una gestoria, perquè ja em suposava prou despesa el traspàs del local, la reforma i el lloguer, però al final tot està fet perquè hagis de tenir un gestor. Un autònom que fa feina tot sol no pot també encarregar-se de gestions que són una odissea”, denuncia.

El DNI digital començarà a prendre forma a partir d'aquest dimecres. El Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) publicarà el decret que en regula el "procés d'expedició, gestió i desenvolupament" perquè es pugui instal·lar al telèfon mòbil. La posada en marxa del carnet d'identitat en format digital s'ha aprovat aquest dimarts en el consell de ministres i conviurà amb el DNI físic, tot i que la intenció del govern espanyol és estendre'n l'ús de "forma universal", apunten fonts de la Policia Nacional.

Hi ha massa notícies que no importa quan les llegeixis. Per exemple, l’informe anual de la Síndica de Greuges. En el capítol del 2024, presentat aquest dimarts, la síndica Esther Giménez-Salinas conclou que l’administració “és com una gimcana burocràtica”, que els ciutadans han de presentar la mateixa documentació a diferents administracions perquè entre elles no es parlen, que el llenguatge no és clar perquè “algunes informacions de l’administració no les entenc ni jo”, i la meva favorita: els formularis de tramitació de determinades sol·licituds estan pensats més per facilitar la gestió interna dels processos que per simplificar la vida i l’exercici dels drets dels administrats.

L’acord Govern-pagesos serà bo si el Govern compleix el pacte, però de moment és allò que en diuen un win-win. Hi guanya l’executiu perquè, en política, el joc de les percepcions és fonamental i l’acord va arribar diumenge a la nit. Missatge: el Govern treballa un diumenge al vespre per desactivar un problema que podia complicar la circulació de molta gent dilluns al matí, es reservava un titular favorable per començar la setmana i el president Illa podia deixar anar, com aquell que estossega modestament per dissimular un èxit, “Ens hem llevat amb el país funcionant i sense carreteres tallades”. Ni més ni menys que el que espera la gent dels governants, que solucionin els problemes i que no ens en creïn més.

Han coincidit en pocs dies diverses informacions que mostren l’alt grau d’incompetència de la nostra administració pública i la impotència dels governs per fer-la funcionar. Són casos de paràlisi incomprensible i de processos burocràtics estúpidament enrevessats que provoquen situacions gairebé ridícules i altres d’una dramàtica gravetat social. I, que consti, es tracta de casos que no han estat pas condicionats pels conflictes polítics dels darrers anys, i ni tan sols semblen directament determinats per les dificultats de finançament.

Llegia l'altre dia al suplement Empreses una peça dedicada a la creadora de continguts Laura Grau en què explicava les peripècies associades a aquesta activitat. En relació amb les col·laboracions amb el sector públic deia: “Estic més estona fent papers per poder cobrar una factura de 50 o 100 euros que fent la feina per la qual me l'estan pagant. A vegades penso que no val la pena”. No és pas l'única a veure les coses així. Fa poc, l'amic Jordi Llavina relatava en un article l'increïble laberint d'impresos electrònics destinats a donar-se d'alta de no-sé-què, a acreditar coses expedides per la mateixa administració i a tota mena de ridiculeses per l'estil. "Emprenyat com una mona –diu Llavina– truco a la persona que em contracta i li dic que no vull cobrar, que, abans de passar per aquest absurd calvari, m’estimo més no percebre emoluments per la meva feina. No penso blegar-m’hi: tot això és un absurd, i un abús, i una indignitat, i una merda tan alta com el cavall Bernat". Estem parlant de factures de 150 euros, per entendre'ns... És raonable, tot plegat? En relació amb aquest tema, jo m'he tornat molt radical: no accepto cap encàrrec que impliqui una pèrdua de temps tan gran i tan inútil. Això afecta, òbviament, els projectes, grans o petits, que provenen de l'administració. En alguns casos –em va passar fa només unes setmanes– em sap molt greu perquè el tema m'interessa molt. Què hi farem: mentre no acabi aquesta bogeria, ni aigua. Abans de l'estiu, una persona intel·lectualment rellevant em va explicar que també actuava així per estalviar-se aquesta espècie de broma pesada. Heus aquí els efectes secundaris del calvari: la mediocrització.

Una de les mesures més publicitades pel nou govern català ha estat eliminar la cita prèvia per acabar amb la desafecció dels ciutadans. Mentrestant, Donald Trump ha promès que, si guanya, crearà un departament d'eficiència governamental que dirigirà Elon Musk. Sense voler insinuar més proximitats ideològiques de les necessàries, cal demanar-se com és que la burocràcia s'ha convertit en un blanc amb què la nova dreta radical i el centreesquerra es poden posar d'acord.

Quan pensem en el creixement d'un país, fins a quin punt la seva economia és productiva o en quina mesura els seus ciutadans viuen bé, més enllà de mesurar la riquesa, el nivell educatiu o l'estat del benestar, hem de mirar quina és la qualitat de la seva administració pública. Com més eficient sigui, millor respondrà a les necessitats de la ciutadania i de les empreses. I, si posem a examen la nostra administració, tenim motius per preocupar-nos.

Ursula von der Leyen ha enviat una carta personalitzada als comissaris proposats per a la nova Comissió Europea (CE) que presideix. En la carta, amb una primera part general i una altra d’específica, els encomana la seva missió. En la part general Von der Leyen indica com a objectiu fer un pressupost a llarg termini més simple, més enfocat i que respongui al desig de ser una “Comissió d’Inversió” fent-se eco dels informes Draghi i Letta. Tot això en el marc del Pacte Verd i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. Amb la voluntat de fer una CE més transparent i propera.

Durant les últimes setmanes s’han estès a una gran velocitat els comentaris crítics –en alguns casos, sàdics– com a reacció a les patètiques imatges de Joe Biden, actual president dels Estats Units, a partir del primer debat de candidats amb Donald Trump: lapsus, escenes incòmodes, pèrdues de memòria o, fins i tot, pèrdues de papers. Menys broma han provocat els atacs d’autoritarisme institucional del recentment derrotat Emmanuel Macron. Finalment, davant les pèssimes expectatives electorals contra un Trump enfortit després de l’atemptat, Biden ha renunciat a mantenir la batalla, mentre que Macron continua fent tots els esforços per seguir jugant la partida de la política francesa.

Sovint escric en aquestes línies sobre com és de difícil demanar un ajut o una prestació social per a aquelles persones que ho necessiten. Per a molts ciutadans, les càrregues burocràtiques són un obstacle quotidià a les seves vides. I comencen a protestar cada cop amb més força. Ho hem vist amb els talls de carreteres dels pagesos, però també amb les queixes des de les universitats o les escoles. Una burocràcia que ens ofega i que els que la pateixen no acaben d’entendre: quina necessitat hi ha de tants papers, procediments, llenguatge incomprensible i esperes eternes?

Hem vist manifestacions de tots els colors als nostres carrers, però com deuen estar les coses com perquè es manifestin fins i tot els agrupaments escolta i els esplais, o això que ara se’n diu el lleure educatiu. Va passar dissabte a Barcelona. Saben per què van manifestar-se? Per l’excés de burocràcia, el mateix (entre altres greuges) que els pagesos que aquesta nit han tingut tancats els passos fronterers amb França.

En l'època actual, en què la digitalització forma part de gairebé tots els aspectes de la nostra vida, resulta inevitable recordar aquell mític episodi d'Astèrix i Obèlix en què els nostres herois havien de superar les dotze proves imposades per Cèsar. Els intents de la parella de gals per aconseguir el butlletí A38 ens transporten, amb una ironia punyent, a les vicissituds actuals de la nostra administració pública.

Quan, com un huracà, la pandèmia es va abatre sobre Catalunya, les autoritats públiques van haver de prendre decisions amb una urgència incompatible amb l’adherència escrupolosa a les regles administratives pròpies d’una situació de normalitat. El cas paradigmàtic és el de la compra de mascaretes. L'excepcionalitat va ser normativament coberta pel reial decret d’estat d’alarma de març del 2020, però només en part, perquè la tipologia mateixa del que caldria simplificar es va anar aprenent sobre la marxa. Sens dubte, quan anys després mirem enrere, trobarem casos en què, fins i tot amb la cobertura del decret i mesures legislatives posteriors, es va incórrer en el que s’hauria de qualificar d'errors administratius. Però és ben clar que no podem tractar aquests casos com si les circumstàncies del moment no haguessin existit.

Resum de Koldo i les mascaretes: en plena emergència per la covid un ministre molt incompetent centralitza la compra d’equipaments sanitaris (negligint així les xarxes ja creades de relació i normes de col·laboració entre compradors i venedors), i s’exceptua la compra d’equipaments dels procediments habituals de contractació a Espanya, ja que altrament no haurien arribat fins a la pròxima pandèmia. En aquest bassal, un senyor amb una posició institucional a l’empara d’un ministre poderós, pel càrrec governamental i pel càrrec al partit, articula una trama per enriquir-se; una més de les que es trobarien si es furgués a fons en l’assumpte de la covid i les compres públiques. I és que la bulímia burocràtica té una relació molt complexa amb la corrupció. Anem a pams.

El conseller d'Educació i Universitats, Antoni Vera, preveu tenir el pla de simplificació burocràtica per reduir la càrrega dels docents en aquest sentit abans de l'inici del pròxim curs. Així ho ha anunciat aquest dijous després de la primera comissió tècnica de desburocratització, a la qual s'han convocat totes les meses d'educació, amb l'objectiu que arribin a conclusions tècniques que després es posaran en comú per elaborar el pla.

1. La revolta de la pagesia ha aconseguit que un grapat de gent que menja tres cops al dia sense pensar gaire d’on surten els rovells, les patates i el pernil d’uns ous estrellats s’adonin de l’asfíxia d’un sector que anomenem primari i que, en realitat, és imprescindible. Gràcies a la vistosa i endreçada reivindicació, tothom s’ha pogut assabentar que els pagesos tenen un problema de preus estancats des de fa anys i panys, de costos de producció en augment constant, de competència deslleial –europea i global– i, també, d’excessiva paperassa. M’agafo en aquest darrer punt que, segons com, pot semblar una protesta de llepafils. Però una cosa és –diuen– treballar i l’altra és perdre el temps, i la paciència, omplint formularis i instàncies i fulls i més fulls per a qualsevol tràmit. No cal dir com es multipliquen els maldecaps si el que han de demanar és una subvenció, un ajut o el boca a boca per garantir una mínima subsistència. Si ells, que ho pateixen, se’n queixen, segur que tenen raó. Ara bé, aquest mal és comú a molts altres gremis, i gairebé a tota la societat on ens ha tocat viure. És una xacra silent, que s’ha escampat com una taca d’oli, i com que ho sofrim individualment, ningú surt a tallar carrers d’una manera organitzada.