"El meu pare no volia que jo treballés a la Casa de la Maternitat, però tant jo com la meva mare ens vam posar molt fermes i ho vam aconseguir", explica Fina Flórez Basany. Aquesta infermera vocacional va néixer a la Casa de la Maternitat el 1947, hi va créixer i després va treballar-hi fins a jubilar-se. "La meva mare va ser una renúncia i la van adoptar, però quan tenia 16 anys, durant la Guerra Civil, va haver de tornar a la Casa de la Maternitat. No va tenir una infància gaire feliç i tornar a la Casa de la Maternitat va ser com un petit miracle. Allà va aprendre moltíssim. Era una dona molt ben preparada", diu Flórez. Va ser també a la Casa de la Maternitat de Barcelona on la mare de la Fina va conèixer el seu marit, que n'era el conserge. "El matrimoni la va castrar, ja no va poder continuar treballant", afegeix Flórez.

L’esport és un fenomen en constant evolució que cada vegada té més adeptes. El 48% de la població de la província de Barcelona de més de 16 anys practica alguna disciplina a més de 4.500 instal·lacions esportives o bé en el medi natural, però l’Enquesta sobre Activitat Física i Esportiva a Catalunya alerta que un 40% de les dones no realitzen cap activitat física. A més, l’esport federat femení registra menys llicències esportives i la dona té una presència menor en les estructures professionals.

Joan Sagarra (Barcelona, 1927) tenia 9 anys quan va començar la guerra. Té gravat a la memòria el 19 de juliol del 1936. “Vivíem davant de l'Hospital Clínic, recordo sentir molt soroll, sortir al balcó i veure un carreta de transport de llet. A la lona hi havia escrit “leche” i en penjaven cames i braços. 

Les representants del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, La Bonne, un espai de trobada, intercanvi i creació de projectes culturals feministes que aglutina 94 col·lectius de dones a l'edifici Francesca Bonnemaison, al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona, diuen que ja no poden més i alerten que el centre podria desaparèixer abans que acabi aquest any. "Les tensions fa deu anys que duren. Nosaltres cedim espais gratuïtament a les dones, és un centre de cultura feminista, però la Diputació de Barcelona prefereix llogar-lo amb fins lucratius. Fins i tot l'han llogat al PP per fer-hi un acte amb Feijóo", denuncia la portaveu de l'associació, Marta Vergonyós Cabratosa. "És una tensió que ens desgasta molt. Cada vegada dificulten més tots els tràmits burocràtics, perquè no seria políticament correcte dir que no volen un centre de cultura de dones sinó que tenen un altre objectiu", lamenta Vergonyós.

Quan algun estranger, de visita a Barcelona, li preguntava a Pasqual Maragall quants habitants tenia la nostra ciutat, ell, amb un somriure murri, responia: "A quina hora?” Amb aquesta pregunta, l’enyorat alcalde assenyalava el flux permanent d'anades i vingudes propi d'una gran capital. El mateix Maragall, però, donava una altra resposta, aquesta de molta més profunditat. La vàrem escoltar per primera vegada en el discurs de presa de possessió l’any 1982 i amb el temps es va convertir en una de les seves dèries: “La Barcelona d'avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona metropolitana es farà amb respecte”.

Fa un parell d'anys, a Can Serra, es va fer l'exposició El romànic en temps d'Oliba. Castells, esglésies i monestirs restaurats per la Diputació de Barcelona. El balanç era força positiu: 182 edificis (33 castells, 135 esglésies i 14 monestirs) construïts al voltant de l'any 1000 restaurats. Salvaguardar el patrimoni és una tasca que sempre ha fet la Diputació. Potser amb un punt d'ingenuïtat, la Mancomunitat, que agrupava les quatre diputacions de Catalunya, va fotografiar monuments i patrimoni i va fer-ne 100.000 fitxes. Creien que així evitarien l'espoli i va ser just després que el comerciant nord-americà Ignacio Pollack arrenqués la pell de l'absis de la col·legiata de Santa Maria de Mur per vendre-la al Museu de Belles Arts de Boston. Els pròxims mesos, les 100.000 fitxes i fotografies seran accessibles a través de la web de la Diputació de Barcelona. Més que fer grans actes, la Diputació de Barcelona, per celebrar el bicentenari, ha volgut centrar esforços en digitalitzar alguns dels documents més importants que ocupen més de 12 quilòmetres lineals als seus arxius.

"Fa 20 anys es discutia la raó de ser de la Diputació. Ara es discuteix qui té la possibilitat de governar-la". La frase, d'un exdirigent de l'ens provincial, resumeix l'evolució que ha patit aquesta institució: no només ha desaparegut el debat sobre la seva utilitat, sinó que s'ha convertit en una peça cobejada pels partits polítics. Per entendre un dels principals motius cal seguir el rastre dels diners. És la tercera administració catalana en pressupost (1.060 milions d'euros), només superada per la Generalitat (38.139 milions) i per l'Ajuntament de Barcelona (3.400). A més, el seu poder d'influència no és gens menyspreable: 311 municipis que concentren més de cinc milions i mig de persones.

L'Institut del Teatre traslladarà a la Fiscalia Provincial de Barcelona els expedients oberts a dotze exprofessors del centre perquè sigui el ministeri fiscal qui determini si hi va haver "assetjament sexual, conductes abusives o abús de poder" en el seu comportament amb els alumnes. D'aquesta manera, un any després que l'ARA destapés els abusos de poder i assetjament que denunciaven una vintena d'alumnes, el centre trasllada a la Fiscalia els expedients que va recollir la Comissió de Prevenció i Investigació d'Assetjaments Sexuals. A hores d'ara els dotze docents estan jubilats i per protecció de dades l'Institut no informa de les seves identitats.

L'Institut del Teatre ha traslladat a la Fiscalia Provincial de Barcelona el cas del professor Boris Dausà, a qui un alumne va denunciar per assetjament sexual. Set mesos després que l'ARA destapés els casos d'assetjament sexual i abús de poder de diferents docents al llarg dels anys, l'Institut del Teatre duu a la justícia l'expedient disciplinari obert a un dels tretze noms que van aparèixer en la comissió de prevenció i investigació que va encarregar-se d'analitzar els fets denunciats. Al maig, aquesta comissió va concloure que tres professors serien expedientats i un d'ells, Boris Dausà, es duria a la Fiscalia per indicis d'assetjament sexual. "Un cop finalitzada la instrucció per part de la Diputació de Barcelona, i atès que s’han confirmat els indicis d’assetjament sexual, s’ha procedit a posar-ho en coneixement del ministeri fiscal", diu el centre en un comunicat.

El diputat Joan Carles Garcia Cañizares és el responsable de cultura de la Diputació de Barcelona des del 2019, un càrrec que ja va ocupar entre el 2011 i el 2015. Ell és l’encarregat de supervisar la gestió de l’Institut del Teatre sobre els casos d’assetjament sexual i abús de poder destapats per l’ARA al febrer.

JxCat i ERC han acordat presentar una moció conjunta de "rebuig" a la sentència del Procés que es debatrà i votarà dijous en un ple extraordinari de la Diputació de Barcelona. El text reclama la "llibertat immediata" dels presos polítics i exigeix l'amnistia de tots els represaliats, però també busca mostrar el "compromís" de la institució amb el dret a l'autodeterminació.

Quatre hores abans que Núria Marín assumís la presidència de la Diputació de Barcelona, dijous, tot estava en l’aire. Amb el pacte entre JxCat i el PSC rubricat divendres, les converses entre ERC i els postconvergents per canviar el repartiment de poder i evitar una crisi a l’independentisme van estar obertes fins a última hora. El mateix dia de l’elecció de Marín, des de quarts de nou del matí al Parlament, la direcció de JxCat estava reunida en contacte directe amb l’expresident Carles Puigdemont a Waterloo. Albert Batet, Elsa Artadi, Miquel Buch, Damià Calvet i Meritxell Budó -diputats i consellers- entraven i sortien del despatx del president, Quim Torra, amb el cap de files del PDECat, David Bonvehí, i el secretari d’organització, Ferran Bel, a l’espera de com evolucionaven les converses amb ERC. Sobre la taula hi havia una última oferta dels republicans per governar junts l’ens supramunicipal -que no va rebre una resposta formal- i la condició de JxCat: que Esquerra fes revertir els pactes locals amb el PSC.

L'independentisme ha viscut immers, des de la creació de l'ANC el 2011, en la idea de la unitat. Primer amb el debat de les llistes unitàries, que mai van ser factibles perquè la CUP sempre se'n va desmarcar però que van desembocar el 2015 en la candidatura de Junts pel Sí per al 27-S. Aquella operació, recordem-ho, no va assolir els objectius dels seus promotors, que aspiraven a la majoria absoluta i es van haver de conformar amb 62 diputats de 135. El govern que finalment encapçalaria Carles Puigdemont seria políticament dependent dels 10 diputats de la CUP.

Núria Marín és, des d’aquest dijous, nova presidenta de la Diputació de Barcelona. Els 7 vots de JxCat, sumats als 16 que ja tenia assegurats del PSC, han donat a l’alcaldessa de l’Hospitalet aquest càrrec tan llaminer. Si ho fa com a la seva ciutat i no té les mans lligades, Marín pot fer una bona feina. Però el seu paper a la Diputació, ara per ara, no és el tema. Sí que ho és, en canvi, l’absurda i recurrent crisi entre ERC i el que queda de Convergència. Si ja estava en el seu moment més encès, la manera com uns i altres han gestionat els vots de les eleccions municipals ha aconseguit empitjorar-ho. No hi ha hagut un criteri de conveniència de país, no hi ha hagut tampoc cap estratègia enraonada per part dels que mouen els fils des de fora i, al capdavall, ha faltat generositat, empatia i coherència. No serveix de gaire plorar per tanta repressió si els egos continuen passant per damunt de l’objectiu comú. La culpa no és dels partits, és de les persones que els potinegen. Els uns pacten amb el PSC per una alcaldia, els altres aconsegueixen un altre ajuntament amb els que criticaven pel 155 i, al capdavall, tots junts regalen la Diputació a uns socialistes que es freguen les mans. Des que els partits independentistes van cometre la rebequeria infantil de prohibir que Miquel Iceta fos senador (i van fer que es quedés amb les ganes de ser el president del Senat), el PSC ha jugat les cartes de forma discreta i sibil·lina. Ha aplicat el “divide et impera” de manera implacable. El que sorprèn és la facilitat amb què ERC i el PDECat han caigut al parany, afanant-se alcaldies i carregant-se el Procés. Iceta ho ha aconseguit. Aquest dijous, al capdamunt de la rambla de Catalunya, hi ha hagut una manifestació d’independentistes contra independentistes. Ni Monty Python hauria ordit una venjança millor. Ara només li quedar fer explotar el govern de Quim Torra.

]]> Avui s’ha escrit un nou capítol d’aquesta eterna història de la falta d’unitat estratègica entre Junts per Catalunya i Esquerra: Junts per Catalunya ha fet possible que la Diputació de Barcelona estigui presidida per la socialista Núria Marín.

]]>

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha presentat aquest dimecres l'acord de govern municipal amb el PSC i ha explicat com queden les diferents àrees de gestió. La primera impressió és que es tracta d'un repartiment gairebé al 50% en què Jaume Collboni tindrà un paper fonamental com a primer tinent d'alcalde amb competències sobre Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda. A diferència de la legislatura anterior, en què la correlació de forces era molt favorable als comuns perquè tenien 11 regidors enfront de 4, ara la cosa està molt més ajustada: 10 a 8. Així, per exemple, el repartiment dels districtes s'ha fet 5 per als comuns i 5 per al PSC.

]]> 1. Distorsió. La paràlisi de la política comença a ser alarmant. El govern espanyol porta ja un any en situació de provisionalitat i no sembla que Pedro Sánchez tingui cap pressa per sortir-ne. El govern català, agafat a un sol tema, i en mans de dos partits cada dia més embrancats en la lluita per l'hegemonia en el sobiranisme, dona senyals d’inanició, com si no hagués sortit encara de la suspensió. ¿Impotència de la política o irresponsabilitat dels seus dirigents?

]]> L'independentisme català comença a assemblar-se al gat de Schrödinger, aquell que era viu i mort a la vegada. Viu per la seva forta implantació en la societat, però mort pel que fa als partits polítics que diuen representar-lo. La part viva (la de la ciutadania que s'hi manté ferma) és la més important, per descomptat, però fa l'efecte que la seva vitalitat es deu molt més a la necessitat que senten els ciutadans de protegir-se d'un estat espanyol amb una democràcia d'una pèssima qualitat que no pas a la decebedora feina dels partits que havien de “fer República” i que l'únic que fan és rebaixar el nivell del debat públic fins a extrems insofribles. Que les formacions que pertanyen a un mateix espai polític competeixin entre elles ja sabem que és normal,però no que ho facin contagiades d'aquest infantilisme –en el pitjor sentit del terme– que s'ha apoderat de la major part de la política i dels mitjans de comunicació.

]]>