Joan Molas, un dels mànagers fonamentals per al desenvolupament de la Nova Cançó, ha mort aquest dijous, segons han confirmat a l'ARA fonts properes a la família. Nascut a Reus el 1943, Molas va formar tàndem amb Núria Batalla, i plegats van bastir una estructura professional per representar artistes com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Isaac, Marina Rossell, la Companyia Elèctrica Dharma, Miquel Cors i Ramon Muntaner. “En aquella època, els artistes actuaven de tant en tant. El que calia era una empresa que es dediqués a muntar concerts, i nosaltres ens hi vam posar”, explicava Joan Molas a l'ARA el 2016 pocs dies abans de rebre el premi ARC a la trajectòria que reconeixia la feina feta per ell i per Batalla des del 1967.

Els censors franquistes que van prohibir i fer la vida impossible a músics, discogràfiques i productors de la Nova Cançó no tenen gaire a veure amb la imatge arquetípica d'homes grisos treballant en una cambra fosca. Tenien un molt bon horari, treballaven quatre hores en un lloc agradable, cobraven un molt bon sou, la majoria tenien formació universitària i coneixements d'altres idiomes. A més, hi havia dones, algunes molt joves. Saber qui eren no és fàcil, perquè molts dels informes de la censura estan firmats amb un número o amb un nom fals. A la musicòloga i historiadora Maria Salicrú-Maltas li ha costat vint anys d'investigació i moltes hores als arxius policials, administratius, militars i eclesiàstics, posar-los nom i cognom i parlar-hi cara a cara. El llibre Aquesta cançó, no! (Comanegra) és la crònica de la seva investigació.

"La Nova Cançó catalana és una de les millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular. A l'altura de la gran embranzida del rock angloamericà, de la chanson francesa i de la renaixença de la samba brasilera"... Així de categòric comença el llibre La nostra Cançó (Pòrtic, 2024) d'Antoni Batista (Barcelona, 1952). "És que és així, i miro de demostrar-ho. Per què no ho hem reivindicat? Potser perquè ens sembla que nosaltres som una cosa petita, però aquests artistes són molt bons, n'estic convençut", diu Batista, músic, musicòleg, expert en antifranquisme i en la història contemporània de països com Irlanda i el País Basc i col·laborador de l'ARA.

Raimon compon Al vent entre 1959 i 1960, té 19 anys acabats de fer. L’estrenarà a la taverna Casa Pedro de València, la canta el 13 de desembre de 1962 a l’Hotel Colón de Barcelona, a la festa dels premis de Santa Llúcia, i l’enregistra el març de 1963, ara farà seixanta anys, que es commemoren en l’exposició que s’inaugura dijous a Xàtiva. Era l’any que havien executat el dirigent comunista Julián Grimau i els milers de presos polítics eren reivindicats per les declaracions al diari Le Monde de l’abat Escarré i per la cançó Diguem no, que Raimon componia aquell mateix any ara sexagenari. A l’abat Escarré li va costar l’exili i a Raimon li van obrir una fitxa policíaca que li arrossegaria citacions a comissaria, multes, prohibicions i censura.

"És un acte de normalitat. Perquè és normal que es facin festivals en català a Madrid, com es fan en altres llocs del món". Així ha reivindicat la delegada del Govern a la capital espanyola, Esther Capella, el certamen Veu, que ha arrencat aquest divendres al Centre Cultural Blanquerna. Veu neix amb l'objectiu de "mostrar el bon moment de la veu i la poesia" catalana, ha dit Capella. Per fer-ho, el festival ha optat per un nom que encara ara encarna aquest "bon moment" –si és que algun cop ho ha deixat de fer–, el de Maria del Mar Bonet (Mallorca, 1947).

Antoni Bassas conversa amb dos dels cofundadors de la companyia discogràfica Edigsa, que va tenir un paper destacat en els inicis de la Nova Cançó.

El dia de Sant Jordi va fer 60 anys que van sortir els primers discos dels segell Edigsa. Discos en català en plena dictadura, elaborats amb els millors músics, fotògrafs i dissenyadors gràfics. En aquesta entrevista parlen dos dels tres únics supervivents del grup gestor, Enric Cirici Delgado (Barcelona, 1931) i Josep Maria Macip Gich (Barcelona, 1931). El tercer és Josep Espar Ticó, absent de l’entrevista per raons de salut. El testimoni de Cirici i Macip és excepcional per la riquesa dels seus records, proporcional a la intensitat de la seva vida, i per la lucidesa de les seves reflexions sobre el catalanisme d’arrel catòlica que als anys 60 va escriure pàgines destacades de la lluita contra la dictadura franquista. Van treballar a canvi de res però amb exigència professional i mentalitat guanyadora, superant l’adoctrinament totalitari de la seva infància: "Ens vam reconèixer com a catalans i ens vam sentir responsables de la reconstrucció nacional del nostre poble". El visionat de l’entrevista en vídeo és altament recomanable. 

El 21 de setembre Núria Feliu va complir 80 anys. Tant de bo poguéssim afegir allò de “al peu del canó”, però malauradament el seu estat de salut és delicat a conseqüència de l’ictus que va patir uns mesos abans. A manera d’homenatge i d’agraïment públic, la Biblioteca Francesc Candel, del districte de Sants-Montjuïc, va acollir entre el 12 i el 31 de gener una exposició de fotos que recorre la trajectòria de Feliu, obra del fotògraf Josep Vicens, bon coneixedor de la carrera de la cantant. Durant l’acte d’homenatge van glossar la seva figura l’actor Enric Majó, el periodista Enric Frigola i Pere Baltà, de la Fundació Paco Candel. Des de l’ARA volem sumar-nos a l’homenatge a Núria Feliu amb aquest reportatge, que transita pels primers anys de la seva llarga carrera i rememora una dècada, la dels seixanta, especialment rellevant per a ella i no prou coneguda ni valorada pel que fa al coneixement popular que en tenim. És un goig poder comptar amb la fabulosa col·laboració del fotògraf Horacio Seguí, bon amic de la Feliu i bon coneixedor de seva vida i la seva obra. Durant els anys seixanta, una dècada que Seguí va enfocar molt al seguiment de la música i l’espectacle, va fer moltes fotos a Núria Feliu. Fotos que avui poden sorprendre els que tinguin una perspectiva de la cantant molt marcada per clixés i etiquetes vinculades a l’última part de la seva vida. Són els anys del teatre, dels inicis de la Nova Cançó i, sobretot, de la descoberta del jazz, del qual esdevé precursora a Catalunya i en català.

L'empremta del mestre Francesc Burrull ha marcat la música catalana de les últimes dècades, ja fos com a pianista, arranjador, compositor, vibrafonista o director musical, sobretot des de l'àmbit del jazz -del qual ha estat un dels pioners, juntament amb Tete Montoliu, Josep Maria Farràs i Ricard Roda- i també en relació amb els Setze Jutges, que van impulsar la Nova Cançó a la dècada dels 60.

Després d'una llarga temporada sense cap estrena, la cantant i compositora Shakira ha llançat aquest divendres el single i videoclip Don't Wait Up (Sony Music Latin/RCA Records), un "himne ballable d'empoderament que convida tothom a la pista", segons Sony Music. La cançó està composta per Ian Kirkpatrick i Emily Warren. Warren Fu ha dirigit el videoclip, on es veu Shakira fent surf a la nit i ballant envoltada de gent.

Ironia, humor, jocs de paraules, metàfores –que aconseguien burlar la censura de la dictadura franquista– i melodies alegres i encomanadisses –algunes de les quals pertanyen al gran repertori clàssic, de Beethoven a Strauss– són l’essència de les cançons de l’històric trio de Canet de Mar, La Trinca, que va estar format per Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pascual.

El periodista Jordi García-Soler, especialitzat en l'àmbit musical i, sobretot, en el moviment de la Nova Cançó, va morir aquest diumenge, als 73 anys, a causa d'un infart mentre dormia. Precisament feia pocs mesos que havia acabat el tractament per superar un càncer de pulmó.

El gironí Xevi Planas (Vic, 1964), un dels principals estudiosos de la Nova Cançó, va parlar ahir al Museu d’Història de Girona del vincle que hi va tenir l’artista i pensador Damià Escuder. La Nova Cançó i altres subversions dels anys 60és el títol de la conferència, en el marc del cicle d’activitats paral·leles a l’exposició Damià Escuder, totes les vides. “La Nova Cançó va ser una estructura d’estat en matèria de cançó que va educar amb valors republicans”, explica aquest cronista de cançó i periodista, que el 2010 va ser el comissari de l’exposició La Nova Cançó. La veu d’un poble al Museu d’Història de Catalunya.

Abril,d’Ovidi Montllor, mai es va poder sentir perquè, segons els censors franquistes, feia “tufillo comunista ”. La lletra del cantautor d’Alcoi, que parla de roses i de Sant Jordi, va sonar ahir per primera vegada a Luz de Gas. Era una de les catorze cançons que van formar part del concert La Nova Cançó inèdita. Lletres censurades a la llum. Amb les veus de Pau Alabajos, Arnau Aymerich, Cesk Freixas, Meritxell Gené, Gemma Humet, Jordi Montáñez i Marc Ràmia van reaparèixer cançons de Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Raimon i Maria del Carme Girau, entre d’altres.

El disc Nova Cançó. Dues guitarres (Discmedi), que es podrà aconseguir el cap de setmana que ve amb l’ARA per 9,95 euros, és l’homenatge particular dels germans Oriol i Jaume Saltor a la Nova Cançó. “El que escoltàvem amb els pares quan érem petits. 35 anys més tard el missatge d’aquestes cançons continua vigent”, asseguren els Saltor, fundadors del grup La Porta dels Somnis i ara artífexs d’una nova lectura de peces emblemàtiques d’un temps i un país com Que tinguem sort, Què volen aquesta gent, Al vent, Paraules d’amor, A Margalida...

"Observacions: viatge accidentat. Errada de camí. Arribada a un quart de dotze. Públic impacient i cantants irritats. Una sola tirada de tres cançons. Èxit franc. Públic de colònia estival i molts pagesos". No és un informe policial, sinó el text pulcrament mecanografiat que Carles Pedrerol, mànager dels Setze Jutges, va escriure sobre un concert a Montclar de Berga el 19 de setembre del 1965 en què van actuar Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Joan Ramon Bonet i Enric Barbat. Aquest és un dels documents que treu a la llum el llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país , publicat per Viena Edicions amb la col·laboració de la Institució Cultural del CIC.

El 19 de desembre de l'any 1961 el primer recital públic dels Setze Jutges a la Institució Cultural del CIC de Barcelona va donar el tret de sortida al que es va anomenar la Nova Cançó. Avui, 50 anys després i en el mateix escenari, la interpretació al piano de diverses peces dels Setze Jutges per part del mestre Francesc Burrull, una taula rodona i una exposició gràfica han servit per reconèixer la importància d'aquell concert i aquell grup de cantants, que, per molts, va suposar el punt d'inflexió que necessitava la música catalana per evolucionar en plena dictadura franquista i la "llavor" del bon moment que viu actualment la música en català. A banda de commemorar l'efemèride, l'acte també ha servit per recordar Enric Barbat, el sisè jutge, que va morir el passat 10 de desembre a Menorca als 68 anys.