El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure’ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.

Disculpin, però escric aquest article sota els efectes euforitzants de la imminència de les vacances, situació que el meu pare resolia en dues senzilles passes: anant de vermut amb els companys de feina havent plegat i, després, arribat a casa, traient-se la corbata i llençant-la pel passadís, en una imatge simbòlica que, degudament alentida, hauria pogut servir per al vídeo Freedom de Kamala Harris. Ho veuen? Ja tinc el cap a una altra banda i no concreto.

El problema és que Jacint Verdaguer estava bo. Un tros de paio: guapo, alt, ullassos i veu de vellut. Jo crec que quan el 1865 va guanyar els Jocs Florals la gent no bavejava perquè vingués a recollir els premis vestit de pagès i amb barretina. No. Aquell xicot formós es va aixecar de la cadira al Saló de Cent de Barcelona i mentre avançava pel passadís s’anava passant el pal de fregar per terra. La gent l’aplaudia salivant. Quin bé de Déu de carn! Ho tenia tot i ben posat: “un jove y un pagès... Portant en lo front la vergonya, en los ulls la modestia, en la boca la alegria, anava avansant lo jovenet poéta, y damas y cavallers lo deturavan en son camí, y savis y lletrats s’abalansavan per véurerlo”, escrivia el cronista Francesc Pelagi Briz en directe mentre veia com tothom el volia tocar, tocar i tocar. Verdaguer, sex symbol. I, a més, com feia anar la llengua! Va fer tornar boig a tots i totes!

Si el lector, encuriosit, busca a internet el llinatge Xevxenko, és molt possible que primer trobi la biografia d’un exfutbolista del Dínamo de Kíiv, l'Andrii, que diuen que era molt bo. Més famós, entre nosaltres, que el seu homònim Taràs (1814-1861), considerat el poeta més significatiu de la renaixença literària ucraïnesa del segle XIX. No ens sembla que s’hagi traduït mai res al català d’aquest home de lletres, dibuixant i pintor nascut en un poblet de l’actual província de Txerkassi, no lluny de Kíiv. En parla, això sí, Iuri Andrukhóvitx en un llibre que va publicar Acantilado l’any 2006: El último territorio, que inclou un excel·lent retrat del nostre autor d’avui.

"Mig segle fa que pel món / vaig, camina que camina, / per escabrós viarany / vora el gran riu de la vida". Així comença Caminant, un dels sis poemes del llibre pòstum de Jacint Verdaguer Al cel (1903), que Roger Mas va musicar i cantar al disc Les cançons tel·lúriques (Satélite K, 2008). Gràcies a la descoberta, el poeta de Folgueroles es va convertir en un dels referents literaris del solsonenc, que en aquells moments ja havia publicat discos com Casafont (1999) i dp (2003). Dotze anys després de musicar els poemes per primera vegada –entremig hi va haver les esplèndides adaptacions amb la Cobla Sant Jordi, recollides també en disc–, Mas ha tornat a agafar la guitarra i les ha gravat tot sol a Vil·la Joana, la casa de Collserola on Verdaguer va passar els últims dies de la seva vida i va morir el 10 de juny del 1902.

La Fundació Jacint Verdaguer organitza aquest diumenge un homenatge a la figura del poeta en motiu del 175è aniversari del seu naixement. Sota el lema Cobriu-me de flors es realitzarà una ofrena i acció floral per cobrir i engalanar el monument del Pedró de Folgueroles, al poble natal del poeta. Es tracta d'una única acció que, respectant les restriccions que imposa la crisi sanitària pel coronavirus, permetrà commemorar l'efemèride. Per tal de fer l’acte amb tota seguretat, l’organització ha establert un horari recomanat d’accés a la plaça seguint les indicacions del ministeri de Sanitat.

La Fundació Jacint Verdaguer ha inaugurat aquest dimarts una nova web, en la qual es pot consultar i

Al final del segle XIX, Jacint Verdaguer, conegut popularment com a Mossèn Cinto, es va convertir en la veu més estimada de Catalunya, i els seus versos, en els més preuats. Encara avui es reciten L’Atlàntida i el Canigó,però pocs recorden que Verdaguer va viure una vida atzarosa on va passar de ser el poeta més elogiat a una persona perseguida i arraconada per les altes esferes de la societat. Rememorar la vida d’un personatge tan complex no és fàcil, però el director Lluís Maria Güell s’hi aproxima amb L’enigma Verdaguer, el telefilm que s’estrena aquest dimecres a les 22.35 h a TV3.

Eusebi Güell va néixer en una pròspera família barcelonina l’any 1846. El 9 de juliol del 1918, el dia que va morir, els Güell ja formaven part del selecte club dels catalans més poderosos gràcies a l’empenta del fill únic de l’indià Joan Güell i Francesca Bacigalupi. “Va ser un personatge molt intel·ligent i carregat de paciència, un home amb una gran inquietud per viure tots els avenços de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, des del tren fins a l’automòbil i el telèfon”, comenten Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran, comissaris de l’exposició Eusebi Güell i Bacigalupi, patrici de la Renaixença, que es podrà veure a les golfes del fastuós Palau Güell fins a l’abril del 2019.

Les antigues golfes de la Casa Museu Verdaguer a Folgueroles ofereixen una exposició que posa cara a cara l'obra de dos creadors: Jacint Verdaguer i Perejaume. Es tracta de dos escriptors i artistes allunyats en el temps però molt propers en la seva manera d'entendre la geografia i els mots.