La doctora Alaa al-Najjar, metgessa pediatra de l’Hospital Nasser de Khan Yunis, a Gaza, rep els cadàvers dels seus nou fills: Yahya, Rakan, Raslan, Jubran, Eve, Revan, Sayden, Luqman i Sidra. Morts per les bombes israelianes. És impossible intentar intuir què passa pel cap i el cor de la doctora Alaa al-Najjar. L’horror excessiu només es tradueix en silenci.

"Estimada Bianca, finalment se'm presenta l'oportunitat de comunicar-me amb Itàlia amb una certa garantia d'arribada al meu destí", escrivia Primo Levi (Torí, 1919-1987) a la seva amiga Bianca Guidetti Serra quatre mesos després de ser alliberat, per part de l'Exèrcit Roig, del camp d'extermini d'Auschwitz, on va passar deu mesos que després van motivar la seva futura i celebrada trilogia autobiogràfica formada per Si això és un home (1947), La treva (1963) i Els enfonsats i els salvats (1986), reunits en català a Trilogia d'Auschwitz (Edicions 62, 2005; traducció de Francesc Miravitlles). "Igual que els pocs companys italians supervivents, soc viu de miracle", continua la carta, enviada des de Katowice (Polònia). Levi, que en aquells moments tenia només 25 anys, hi explica per primera vegada com se sent havent sobreviscut a l'experiència al camp de concentració nazi.

La història sempre tragina ferides mal cicatritzades. Cinc anys després de l’aparició de la covid-19 a Wuhan, són molts els qui ja donen per superada aquella etapa que va paralitzar el món, però encara hi ha qui plora els seus morts o lluita contra les seqüeles de la malaltia. El govern nord-americà continua investigant la causa d’aquella fatalitat mundial. Naturalment, per passar comptes amb Pequín. Fa pocs dies, la CIA, sense aportar noves dades, assenyalava una fuga d’un laboratori xinès, on es manipulaven coronavirus SARS-CoV-2, com el punt d’inici més probable de la pandèmia. 

Toni Galmés (Manacor, 1983) no és un il·lustrador a l'ús. O almanco no com els coneixem ara, a l'era de les tecnologies avançades. Estudiant de Belles Arts a Barcelona de 2000 fins 2004, fa uns anys que ha retornat plenament allà d'on pràcticament mai va partir: del sintetisme en el dibuix i les eines tradicionals per enriquir les històries, per fer-les més humanes. Precisament això és el que aplica amb mestria al drama de dues germanes, franceses separades per la Segona Guerra Mundial, que visqueren una epopeia de fugides i camps de concentració i que ara edita en forma de còmic a Espanya (la primera part) i a França (la segona), en català, castellà i francès. Un drama que la dolçor de les pinzellades i l'alliberació final ajuden a suportar millor.

Europa ha commemorat aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament, el 27 de gener de 1945, del camp de concentració i d'extermini d'Auschwitz a mans de l'exèrcit soviètic en una sòbria i emotiva cerimònia en presència d'una cinquantena de supervivents i de diversos caps d'estat i de govern. Entre els assistents hi havia el canceller alemany, Olaf Scholz; el president francès, Emmanuel Macron; el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, el rei Carles III del Regne Unit i els reis d'Espanya. Les grans absències de la cerimònia van ser el president rus, Vladímir Putin, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que van ser les tropes soviètiques les que van alliberar el camp i els jueus les principals víctimes de la barbàrie nazi. Putin no ha sigut convidat per la invasió a Ucraïna. Netanyahu, contra qui hi ha una ordre d'arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI), tampoc ha viatjat a Polònia.

Diumenge va fer 87 anys que els nacionals entraven en una Barcelona bombardejada i famolenca mentre per l’altre extrem de la Diagonal s’escapaven centenars de milers de persones cap a l’exili. Ahir va fer 80 anys de l’alliberament del camp nazi d’Auschwitz on van ser exterminades cap a un milió de persones, jueus la immensa majoria, i en les últimes hores més de mig milió de palestins està tornant a Gaza després que l’exèrcit d’Israel hagi polvoritzat la Franja i hagi matat més de 45.000 persones. Mentrestant, el president dels Estats Units explica que vol enviar els supervivents a Egipte i a Jordània per “fer neteja” de la Franja.

Ahir es commemorava l’aniversari de l’alliberament d'Auschwitz, a Polònia (i, tot i que va ser l’Exèrcit Roig qui va obrir les portes d’aquest camp, Vladímir Putin tampoc hi ha estat convidat aquest any). Cap període de la història del món em commou tant com el convuls segle XX, en què la pràctica del dolor amb finalitats morals està perfectíssimament organitzada. El pinochetisme, el nazisme, el franquisme o l’estalinisme tenen en comú aquesta eficàcia de la tortura. Els soldats russos o americans que van alliberar els diferents camps (les imatges, que ja n’hi ha, són esborronadores) es mostren aclaparats, colpits, davant d’aquells cadàvers vivents. S’escapa de la seva comprensió.

Els vuitanta anys de l'alliberament d'Auschwitz coincideixen amb els vint-i-cinc de la mort de Maria Àngels Anglada, una gran escriptora catalana del segle XX (serà homenatjada aquest dimecres a l'Institut d'Estudis Catalans), autora d'El violí d'Auschwitz, una de les primeres –i més sòlides– novel·les concentracionàries escrites per algú que no va viure en primera persona l'horror dels camps nazis, l'Holocaust i els “altres” crims comesos pel Tercer Reich que cauen fora de l'Holocaust perquè anaven contra altres grups humans: dones, homosexuals, gitanos, discapacitats, etc. Un intent seriós de donar resposta al desafiament de Theodor W. Adorno, que havia dit que, després d'Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie; és a dir, que no hi hauria manera d'estetitzar la Xoà sense banalitzar-la (parlant d'Adorno, no perdeu l'ocasió de llegir-ne les seves Minima moralia, ara en excel·lent traducció al català de Joan Ferrerons i Llagostera a l'editorial Arcàdia).

“Per què la teva mare té un número de telèfon al braç?”. És la pregunta que la psicoterapeuta britànica Maya Lasker-Wallfisch ha hagut d'enfrontar en més d'una ocasió quan altres persones veien el número que li van tatuar al braç a la seva mare, supervivent de l'Holocaust, al camp de concentració d'Auschwitz. La seva mare, Anita Lasker-Wallfisch, de 99 anys, era violoncel·lista i va formar part de l'Orquestra de Dones d'Auschwitz. "Deia que els nazis no van poder destruir la música. Ho van intentar, però no van poder”, explicava a Berlín la psicoterapeuta, que s'ha especialitzat en el tractament del trauma transgeneracional, uns dies abans de la commemoració del 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz.

Simon Gronowski tenia només 12 anys quan va pujar a un tren amb la mare i la germana. Era l'abril del 1943, i el seu destí havia de ser Auschwitz-Birkenau, però en uns instants en què el tren es va aturar, la mare el va empènyer fora del vagó. Ell va esperar que la mare i la germana el seguissin, però no va ser així i va tornar tot sol a casa. Va sobreviure, va estudiar dret, es va aficionar a tocar el piano i al jazz i anys més tard va reconèixer el guarda que l’havia fet pujar al tren i el va perdonar.

Sense el Lorenzo, segurament Primo Levi (Torí, 1919-1987) hauria mort rere el filat d'Auschwitz. Sense el Lorenzo, doncs, no hauríem pogut llegir ni Si això és un home (Edicions 62) ni La treva (Edicions 62) ni tantes altres obres que expliquen l'Holocaust. Ho diu el mateix Levi: "Crec que a ell li dec continuar viu". El Lorenzo no només va ajudar Levi: altres, no sabem quants ni els seus noms, van sobreviure gràcies al menjar que robava i els deixava arriscant la pell. Tanmateix, és una figura pràcticament desconeguda. Ho és segurament perquè era algú molt humil, sense estudis, que es guanyava la vida com a paleta, i que no parlava gaire. La primavera del 1942 va recórrer, a peu, més de mil quilòmetres –estava acostumat a fer-ho, perquè anava caminant allà on hi havia feina– i es va plantar a Polònia. L'havia contractat l'empresa italiana G. Beotti per treballar a Auschwitz, concretament a la Buna, dedicada a fabricar cautxú sintètic. L'historiador italià Carlo Greppi (Torí, 1982) intenta esbrinar qui era Lorenzo Perrone (Fossano, 1909-1952) al llibre El hombre que salvó a Primo Levi (Crítica).

Hi ha vides que semblen haver estat viscudes per ser explicades. Històries personals d’una gran intensitat i amb una clarividència admirable per part dels seus protagonistes. És el cas de Charlotte Salomon. Va morir amb només vint-i-sis anys a Auschwitz, embarassada de cinc mesos, assassinada pels nazis. Però abans de ser deportada al camp d’extermini va deixar al seu metge de capçalera una capsa amb mil tres-centes pintures, més de cent pàgines de text i un llibret d’òpera. “Cuidi-la. És tota la meva vida”. Ara, la plataforma Filmin ha estrenat el documental que posa al descobert aquest llegat magnífic i commovedor. Charlotte Salomon. Life and the maiden (La vida de Charlotte Salomon a la plataforma) ha estat premiat a l'Atlàntida Mallorca Film Fest. 

"Travessem la sala on es gasejava, amb les parets ratllades de traces d'esgarrapades que tothom fotografia, travessem la sala del crematori, veiem, darrere d'un cordó, els forns, les vies, els carretons metàl·lics reconstituïts a partir de materials originals (ho he llegit al plafó en sortir) i sortim aspirats per la llum i el fullatge frondós dels arbres". El narrador de Serge, la nova novel·la de Yasmina Reza, descriu amb aquestes paraules el trànsit entre l'horror i la frivolitat turística durant una visita al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, a Polònia.

Aquest mes fa vuitanta anys que es va començar a construir Auschwitz-Birkenau, el complex més gran que s’ha destinat mai a l'extermini sistemàtic. En menys de tres anys va posar fi a la vida de més d'un milió d'éssers humans i en va eliminar els cossos. Resulta impossible fer-se una idea del que sentien els presos dins aquell camp, però unes quantes persones ens han ajudat a acostar-nos-hi. Un és Claude Lanzmann, que al documental Shoah dona veu a desenes de testimonis directes, des de deportats fins a veïns dels camps o ferroviaris que hi conduïen els presos. L'altra és Montserrat Roig, que amb escassos mitjans va escriure un llibre tan necessari i irrepetible com Els catalans als camps nazis. Un dels protagonistes és Joaquim Amat-Piniella, que ens va deixar un llibre magnífic, K.L. Reich, que novel·la la vida a Mauthausen.

“Em dic Lily Ebert, tinc 97 anys i soc una supervivent d’Auschwitz”. No és el perfil habitual entre els usuaris de TikTok. Dov Fotman, el seu besnet, va decidir obrir-li el compte, conscient de la importància de fer arribar el seu missatge als més joves. Ja té més de 700.000 seguidors i un centenar de vídeos curts publicats en què l'àvia, una hongaresa nascuda a la ciutat de Bonyhád, respon a totes les preguntes que li plantegen sobre l’horror que va viure. És la seva resposta a l'auge de l’antisemitisme i la intolerància.

El 2020 havia de ser un any de grans commemoracions. Se celebren els 75 anys de l'alliberament de molts dels camps de concentració on el règim nazi va condemnar a mort milions i milions de persones. Però la pandèmia i, de retruc, la falta d'ingressos fan perillar la viabilitat de molts dels projectes que volen recordar què va ser l'extermini nazi i conscienciar del perill dels règims autoritaris i d'extrema dreta. En alguns casos, la situació ha esdevingut desesperada. El Museu d’Auschwitz-Birkenau fins i tot ha llançat una crida a les xarxes socials per demanar donacions.

Es van preparar una maleta amb la seva millor roba. Es van rentar els cabells amb aigua de pluja perquè els quedessin més sedosos i brillants. Tenien 16 anys com a molt, eren d’un petit poble d’Eslovàquia, i els van dir que anaven a treballar uns quants mesos al servei governamental de Polònia, que acabava de ser ocupada pels nazis. Van dir adeu als pares i als germans, i algunes es van deixar convèncer perquè hi anaven les amigues. La màquina nazi de matar era molt perversa. Van pujar a un tren que va arribar a Auschwitz el 26 de març del 1942. Eren 999 noies jueves i poquíssimes van sobreviure. L’autora i documentalista nord-americana Heather Dune Macadam va investigar i resseguir la història d’algunes d’aquelles adolescents i explica, amb l’ajuda d’algunes de les supervivents, els dies previs a pujar a aquells vagons que les va portar a l’infern, els anys entre filferrades, i el retorn a 999. Les primeres dones d’Auschwitz. L’extraordinària història del primer grup de noies condemnades al camp d’extermini (Comanegra).