L’actual corresponsal de TV3 al Pirineu, Rosa Talamàs (Terrassa, 1978), va estudiar econòmiques seguint la tradició familiar del seu pare i dos dels seus germans, però ràpidament es va adonar de la seva passió: “Soc bona traient informació a la gent, aconseguint que la gent m'expliqui històries i veient quins són els problemes reals”. Volia dedicar-s'hi i, per tant, estudiar periodisme: “Vaig pensar que em podria dedicar al periodisme econòmic, perquè és el que més em podia diferenciar de la resta, i per això vaig fer pràctiques en mitjans econòmics”. Tot i que la seva primera feina fos a Caixa Catalunya durant els estius, va fer el salt i va començar a treballar per a mitjans escrits i radiofònics. Va fer pràctiques al programa Valor afegit de TV3 i des de llavors treballa a la televisió pública: “En el moment que es creava el 3/24 necessitaven horaris extrems i vaig entrar a la redacció treballant de quatre de la tarda a una de la matinada”.

Aymar Navarro ha fet història complint una fita gairebé impossible. El freerider aranès ha aconseguit baixar esquiant el canal del Tuc des Hemnes, un impressionant vessant que s'ha convertit en una de les muntanyes més complicades de la Vall d'Aran, tant per la seva altitud (2.359 metres) com pel pendent i les condicions meteorològiques, que la fan una de les més difícils del món.

El cicloturisme s’ha consolidat com un fenomen a l'alça dins del turisme esportiu els darrers anys. A l’estat espanyol, per exemple, en els últims anys ha experimentat un creixement del 23% i s'ha acostat als cinc milions de viatges anuals. La creació de vies verdes en moltes comunitats o l’existència de l’EuroVelo, la xarxa transfronterera de rutes ciclistes de llarga distància que travessen Europa en tota la seva extensió –amb 17 rutes definides amb uns recorreguts que sumen prop de 90.000 km– confirmen l’interès per aquestes propostes que contribueixen a generar opcions per a un turisme més sostenible i saludable.

Les accions judicials per la mort de l’os Cachou al Pirineu el 2020, enverinat amb anticongelant –en parlaven al Sense ficció d'aquesta setmana–, s’han reprès i finalment hi podria haver judici. El cas és emblemàtic per als conservacionistes, perquè per primera vegada s’ha dut a terme una investigació criminal per la mort d’un animal protegit. Un delicte que si fos castigat garantiria, diuen, que l’os sigui respectat al Pirineu.

Un terratrèmol de magnitud 3,3 a l’escala de Richter ha sacsejat el Pirineu de Lleida aquest dilluns a la nit. El sisme es va registrar a les 23.06 h a la província d’Osca, a tocar de la frontera amb Catalunya, i ha estat àmpliament percebut a les comarques catalanes de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça, així com a la Franja de Ponent.

Més que traficants, d'entrada semblaven exploradors. Els Mossos d'Esquadra ho comparen amb una expedició de grecs o romans que buscava nous territoris a conquerir. Un d'ells caminava hores i hores per la muntanya cercant el lloc perfecte, obrint-se pas entre esbarzers i baixant per margeres. Havia de buscar un espai lluny de tota civilització, amagat, boscós, però que tingués un rierol o una bassa a prop per tenir aigua. Un cop l'havia trobat, un "escamot" es desplaçava a la zona. Carregats amb destrals i serres (no podien cridar l'atenció ni fer soroll), desforestaven la parcel·la. Després, portaven una bomba d'aigua per crear un rec que anés des del rierol fins a la futura plantació. Només quedava plantar la marihuana, muntar quatre tendes de campanya i començar a cultivar.

Kilian Jornet fa anys que viu a Noruega, però no s'oblida de les arrels. Aquests últims dies ha tirat endavant un altre dels seus reptes, que barreja esport, natura i identitat, per retrobar-se amb els escenaris dels seus primers cims, els Pirineus. El català ha fet un recorregut de vuit dies enfilant-se a 177 cims de més de 3.000 metres i deixar clar que s'ha recuperat de la lesió a l'Ultra Trail del Mont-Blanc. Combinant la bicicleta i l'escalada, ha creuat els Pirineus en una travessa que fa encara més gran la seva llegenda.

“Sentir el crec-crec de la fusta quan encens la falla i olorar la teia és espectacular”. Enric Plaza, alcalde de la pedania de Durro, ha baixat falles tota la vida i reconeix que és un dels moments més emocionats de l’any. “Ha canviat molt des que jo era petit –considera–, però els qui ho hem fet sempre ens seguim emocionant igual”. Explica que abans eren una cinquantena de fallers, tots del poble, i que ara n’hi ha 150, però només 20 de Durro. “Abans era un dia molt esperat perquè era festa i al llarg de l’any hi havia pocs festius, quan tothom es dedicava a la ramaderia. Ara es fa més pel turisme”, explica. Així i tot, reconeix que “en part, és gràcies a la gent que té segones residències que tradicions com les Falles continuen”. 

Ara ens queda una mica enfora, com no sia per anar-hi a esquiar, alguns. Aquí, el més alt que tenim és la serra de Tramuntana. Però no sempre va ser així. A l’Edat Mitjana, els Pirineus varen ser un àmbit essencial de la política dels reis de Mallorca, que passaven molt més temps a Perpinyà que no a les Illes. Jaume II i Jaume III deixaren el seu rastre per aquelles terres. Tres prínceps d’Andorra varen residir a Mallorca i un mallorquí va ser príncep d’Andorra. També va viure a l’illa un rei fugaç del mateix territori. Recordam aquests vincles quan es compleixen, aquest mes d’abril, 30 anys de la Constitució andorrana. El mateix 1993, el petit principat va entrar a les Nacions Unides. I, per primera vegada, va parlar en català davant l’assemblea general el primer ministre d’aleshores, Òscar Ribas.

Amb el pont de la Puríssima s’inaugura oficialment la temporada de neu a les pistes d’esquí catalanes, que durant aquests dies festius s’omplen de famílies i grups que gaudeixen de les primeres baixades del curs. Les nevades de les últimes setmanes al Pirineu han permès obrir les estacions en bones condicions, però, de moment, les precipitacions naturals són insuficients per oferir als esquiadors el gruix de neu adequat. Cal recórrer, doncs, a la producció de neu artificial, un recurs que, en la situació actual d’extrema sequera i encariment de la factura elèctrica, posa en qüestió la viabilitat ecològica de les estacions d’esquí. 

Les restes fòssils que un excursionista va trobar el juliol del 2016 a Coll de Nargó, a l'Alt Urgell, han permès descriure sis anys després una espècie de tortuga marina desconeguda fins ara i que va viure al Pirineu fa uns 83 milions d'anys. Investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, del Museu de la Conca Dellà i de la universitat txeca de Masaryk publiquen aquest dijous a la revista Scientific Reports la descoberta de la Leviathanochelys aenigmatica (tortuga leviatan enigmàtica). Les restes d'aquest rèptil permeten estimar que tenia una longitud de 3,7 metres de llarg, cosa que la converteix en la tortuga marina més gran d'Europa i la segona més gran del món registrada fins al moment. Només la supera el gènere Archelon de l'Amèrica del Nord, que feia 4,5 metres de llarg.

La música sonava a tot volum aquest matí a Ribes de Freser. No hi havia ningú que no portés un somriure esculpit a la cara. Alguns saltaven, d'altres ballaven, però tots estaven pendents del Jordi i el Tomàs, els mestres de cerimònies. 70 corredors portaven tot l'any esperant la gran cita que els permetrà travessar el Pirineu català en una cursa de 240 km i 15.000 m de desnivell positiu dividida en set etapes. Per si la gesta no fos de per si espectacular, ho faran amb els seus, ja que la Pyrenees Stage Run es corre per equips de dues o tres persones. El somni de dos corredors amateurs i les seves ganes de crear una experiència ha resultat una aventura única. I ja han donat el tret de sortida.

Ben segur que, encara que sigui sense saber ben bé de què es tracta, heu sentit a parlar de Carros de Foc o de Cavalls del Vent. Són rutes circulars d’alta muntanya en entorns privilegiats que transcorren resguardades per alguns dels cims més emblemàtics del país. Un dels trets més distintius i especials que les caracteritzen és que els excursionistes queden immersos en aquest entorn durant els dies que els duri la ruta de refugi en refugi: Carros de Foc són 65 quilòmetres que uneixen els nou refugis de muntanya que hi ha dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, mentre que Cavalls del Vent són 84,2 quilòmetres i passa pels vuit refugis del Parc Natural del Cadí Moixeró.

Fa milions d'anys els Pirineus eren terres baixes on hi havia aiguamolls i llacs poc profunds on es dipositaven torbes i carbonats. Per aquelles zones pantanoses hi van deambular alguns dels darrers dinosaures que van poblar la Terra. El paisatge, però, va anar canviant molt al llarg de milions d'anys. Com a resultat d’un xoc de les plaques ibèrica i europea, les conques es van desplaçar i es van formar mantells que van anar donant forma al paisatge que avui coneixem. Són milions d'anys d'evolució, que un nou museu natural obert als Pirineus reconstruirà en pocs minuts. La Universitat de Barcelona, el Geoparc Mundial Unesco Orígens, l'Institut Català de Paleontologia i Digivision treballen en un nou projecte de realitat virtual i augmentada que reconstruirà la història de la serralada catalana.

La jornada ha estat llarga i intensa. Bonica i, segurament, d’aquelles que difícilment esborrarem de la nostra memòria. És aviat encara, però ja hem sopat, ens hem assegut a la terrassa i estem arraulits, abraçant amb els dits una tassa d’alumini que fumeja. Rere la boirina del te, l’espectacle és inèdit. Va caient el dia i el sol ja no es deixa veure al final de l’horitzó de la vall llunyana. Hem quedat muts després de compartir experiències i riures durant el sopar. El cansament ens va apagant el cos al mateix ritme que el cel blau passarà del groc al vermellós, al lila, fins a acabar en un negre intens que només es trencarà per la brillantor de les estrelles que faran pampallugues amb força sobre els nostres caps com si ens fessin de sostre. Si estem de sort, la lluna ens farà de llanterna fins als lavabos, on, amb les dents netes i la cara fresca de l’aigua glaçada de la muntanya, ens indicarà que és hora d’estirar-se en comunió a les lliteres de les diferents habitacions del refugi. Ens llevarà, de nou i de bon matí, l’olor del cafè i de les torrades que estaran preparant els guardes des de l’albada. Aquesta és una descripció acurada del que podria esdevenir un capvespre serè d’estiu en un refugi de muntanya després d’una jornada en plena naturalesa.

“Què faries si fossis un gall?” En qualsevol situació aquesta pregunta m’hauria agafat per sorpresa, però com que som en un bosc de pi negre del Pirineu i qui la formula és la biòloga experta en bioacústica Olga Jordi, és perfectament natural. A més, no es tracta d’una pregunta retòrica sinó d’una manera de decidir on plantar l’amagatall per gravar l’extravagant cant del gall fer, una de les espècies més emblemàtiques i amenaçades de les muntanyes catalanes.

Els prego que em disculpin l’autoreferència: el passat 15 de febrer vaig publicar aquí mateix un article (titulat "El moment de deixar-ho córrer") en què, prenent com a excusa irònica la intromissió de Societat Civil Catalana (intromissió, perquè ¿quants vots té SCC?, ¿a qui representa?) en el debat sobre els Jocs Olímpics d’Hivern de 2030, creia arribada l’hora d’abandonar definitivament un projecte tan problemàtic des del punt de vista climàtic, mediambiental, polític, territorial, etcètera.

En els últims anys s'han fet diversos estudis sobre com poden evolucionar les nevades al Pirineu durant les pròximes dècades, però, en canvi, no hi ha tantes recerques sobre els fluxos d'energia que mantenen o fan desaparèixer la neu. Un estudi fet per investigadors de la UB publicat la setmana passada a la revista Atmospheric Research ha posat una mica de llum en aquests processos que fan minvar la neu durant la primavera.

Els dubtes ja feia temps que s’acumulaven. A alguns –un servidor, per exemple– ens ha semblat sempre malament la diguem-ne filosofia segons la qual les ciutats i els països han d’avançar en el seu desenvolupament, i millorar les seves infraestructures, a cop de grans esdeveniments efímers que excitin les energies col·lectives, igual com la pastanaga que, penjada dos pams per davant de la boca del ruc, esperona l’animal a caminar més de pressa. És una fórmula potser justificable el 1888 i el 1929, ja discutible el 1992, humiliant de cara al 2030. ¿Calen uns Jocs Olímpics perquè l’Estat posi fi a l’escandalós dèficit inversor a Catalunya? ¿Són necessaris perquè la línia ferroviària Barcelona-Puigcerdà abandoni els segles XIX-XX i assoleixi freqüències i velocitats pròpies de la tercera dècada del segle XXI?