Tot esperant la querella d'Artur Mas i d'altres afectats per l'operació Catalunya que puguin fer el pas, la comissió d'investigació oberta al Congrés acumula protagonistes de la guerra bruta contra el Procés amb l'horitzó judicial en el punt de mira. A ulls de l'independentisme, les nul·les conseqüències als tribunals per al govern de Mariano Rajoy és una anomalia, una anomalia que ara el PSOE també denuncia. "Aquesta comissió acabarà amb diversos companys seus desfilant pels jutjats. Hi ha centenars d’informes, notes, que s’han quedat guardats en calaixos i acabaran sortint. Qui la fa, que la pagui", va etzibar el portaveu socialista Manuel Arribas a l'exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría aquest dilluns passat.

L'Espanya sempiterna, idèntica a ella mateixa, allò d'España y yo somos así, señora (frase atribuïda sovint a Ortega y Gasset, però que en realitat procedeix d'una obra teatral d'Eduardo Marquina de títol significatiu, En Flandes se ha puesto el sol) es va manifestar dilluns, per partida doble: d'una banda, amb la compareixença de l'exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, i de l'altra, en el refús per part del Tribunal Suprem de la querella contra el rei Joan Carles per cinc delictes fiscals, presentada mesos enrere per un grup de fiscals i jutges retirats, alguns dels quals exmagistrats del Suprem.

En el curs de la seva sòlida intervenció al Congrés, el president Mas va dir que no entenia la “covardia” de Mariano Rajoy o de Soraya Sáenz de Santamaria i, en general, de tots aquells responsables polítics que, havent instigat, finançat o permès l’operació Catalunya, o que hi havien cooperat, van dient que l’operació Catalunya no va existir. “No entenc la seva covardia, fugen com conills”, va dir Artur Mas, amb moltes ganes de dir-ho.

L'any 2012, enmig de la crisi financera més dura que havia patit Europa en un segle, Cristóbal Montoro va ser el ministre d'Hisenda que va dir: “Els homes de negre no vindran a Espanya”. L'ocurrència va ser rebuda pels mitjans espanyols com una broma, però a Brussel·les no els va fer gaire gràcia. Eren els temps de la prima de risc disparada, de l'incompliment sistemàtic dels compromisos de dèficit per part del govern espanyol i de les incerteses després de la reestructuració del sistema bancari espanyol, iniciada entre 2008 i 2009: incerteses fonamentades, certament, ja que d'aquell procés de suposada neteja va sorgir encara la gran estafa definitiva, la de Bankia (al capdavant de la qual hi havia un altre exministre del PP, en aquest cas d'Economia, Rodrigo Rato). El successor de Rato a Economia, al govern de Rajoy, era Luis de Guindos, que es va negar sempre a admetre que Espanya havia hagut de ser intervinguda per Europa, i s'estimava més parlar d'un rescat de 100.000 milions d'euros com d'un “préstec en condicions molt favorables”. Mentre es negociava el rescat, Rajoy animava Guindos com si fos un davanter del Madrid, amb un missatge de mòbil del qual va fer befa mig planeta: “Aguanta. España no es Uganda”. En efecte, l'economia d'Uganda havia crescut un 17,5% entre 2008 i 2012, mentre que l'espanyola s'havia contret un 2,5%. Vestits de negre, de rosa o amb estampats, una troica de representants de la Comissió Europea, del Fons Monetari Internacional i del Banc Central Europeu (que tutelava directament el Banc d'Espanya) va passar a controlar l'economia espanyola. A aquesta tríada s'hi va afegir també l'Autoritat Bancària de la Unió Europea, atès el que se'n va dir el “caràcter especial” del rescat. El missatge de fons era que el govern espanyol no era de fiar.

"A qui es creurà vostè, a mi o als seus propis ulls?" Aquesta cèlebre frase de Groucho Marx a la pel·lícula Sopa de ganso resumeix molt bé l’esperpent de les compareixences a la comissió del Congrés dels Diputats sobre l'operació Catalunya. El festival de negacions, oblits selectius i cinisme de manual que han protagonitzat figures com Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, María Dolores de Cospedal o Alícia Sánchez-Camacho és el modus operandi de qui se sent impune i protegit per les estructures de l’Estat.

El dilluns d’aquesta setmana començava amb la difusió al programa El món a RAC1 d’uns nous àudios sobre la denominada operació Catalunya. A banda de l’inefable comissari Villarejo, aquest cop les protagonistes eren María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho. La gravació data de l’any 2014, en plena eclosió del moviment d’autodeterminació català. En aquella època, Villarejo era comissari de la Policia Nacional, en actiu, i les dues dirigents polítiques concentraven un poder considerable: Cospedal era la secretària general del PP a escala espanyola, i Sánchez-Camacho presidia el PP català. La primera feia i desfeia a Espanya, la segona a Catalunya. Recordem, com a dada molt rellevant, que eren els anys en què el PP governava a Espanya amb majoria absoluta, amb Rajoy de president.

Nou capítol d'aquesta gran comèdia de l'estat espanyol amb qualsevol cosa important que tingui a veure amb Catalunya. No ho diríeu mai: ara resulta que fins i tot el PSOE té sospites fonamentades que Cospedal pot haver mentit en seu parlamentària (és delicte) quan va dir que l'operació Catalunya no li sonava de res, malgrat que en un àudio se la sentia tan tranquil·la celebrant amb el comissari Villarejo que la fabricació de mentides amb diners públics hagués enfonsat les expectatives electorals d'un rival polític, i comprometent-se a fer de mitjancera per desviar diners de contractes públics per poder pagar els deutes amb il·lustres confidents de la policia. Els socialistes s'han posat dignes: "No podem assumir com a normals els greus àudios publicats [...] en els quals Cospedal apunta al coneixement per part de Mariano Rajoy dels fets que es jutgen".  

"Jo no vaig estar en l'operació Catalunya. La senyora Sánchez-Camacho, sí". Així de contundent ha estat l'exalcalde de Sabadell Manel Bustos, condemnat per corrupció i encara amb diversos judicis pendents pel cas Mercuri. Després d'una dècada de silenci mediàtic, Bustos ha concedit una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio en la qual ha negat qualsevol implicació en la guerra bruta contra l'independentisme i ha assenyalat directament l'exlíder del PP català Alícia Sánchez-Camacho. Tot plegat, després que ella i l'ex secretària general del PP i exministra María Dolores de Cospedal neguessin haver participat en la guerra bruta contra l'independentisme, malgrat els àudios que demostren que van parlar de pagaments a confidents del comissari José Manuel Villarejo. Des de la Moncloa, el ministre de Justícia, Félix Bolaños, ha qualificat "d'hipocresia infinita" la declaració de Cospedal a la comissió d'investigació aquest dilluns, però no s'ha mullat sobre si la Fiscalia hauria d'actuar contra ella.

Quan has d’anar a una comissió d’investigació del Congrés a negar l’evidència, és a dir, que va existir l’Operació Catalunya i que ens surts retratada, sempre et queda fer-te l’ofesa amb formes de personatge de La Verbena de la Paloma i exhibir el domini de la tècnica dialèctica de la verborrea per K.O. que és l’especialitat d’Alícia Sánchez Camacho perquè sembli que les torna totes. Bé, n’hi ha una altra, d’especialitat, que és la del món al revés, i afirmar que l’única Operació Catalunya va ser el Procés. Hi ha precedents històrics: els tribunals de Franco van acusar de rebel·lió a tots aquells que es van mantenir fidels al govern de la República. Si ho volen més modern, Trump i els seus imitadors acusen els altres del que fan ells. En psicologia, d’això se’n diu projecció.

No reconèixer la veracitat dels àudios i afirmar que estan manipulats i editats. Aquesta ha sigut l'estratègia conjunta de l'ex número 2 del PP María Dolores de Cospedal i de l'exlíder del PP a Catalunya Alícia Sánchez-Camacho per escapolir-se de les noves evidències que les vinculen a l'operació Catalunya. Precisament aquest dilluns El món a RAC1 ha publicat una conversa que la també exministra de Defensa va mantenir amb l'excomissari José Manuel Villarejo el setembre del 2014 en la qual parlen obertament de la guerra bruta contra l'independentisme. "No recordo parlar de Catalunya amb Villarejo", ha assegurat Cospedal durant la seva compareixença a la comissió d'investigació del Congrés. Lluny d'esclarir les maniobres contra dirigents del Procés, Sánchez-Camacho ha intentat girar el relat: s'ha presentat com una "ciutadana de segona" i víctima d'una "persecució" que la va "obligar a marxar del territori que estimava". "Aquesta és la veritable operació Catalunya", ha criticat.

Per entendre allò que va de la victòria independentista del Primer d’Octubre de 2017 fins a la seva (relativa) desfeta a les eleccions catalanes del 12 de maig de 2024, cal considerar, en primer lloc, el paper de la repressió exercida per l’Estat. Amb el referèndum l’Estat va veure realment amenaçada la seva integritat, i ara galleja d’haver sabut revertir la situació. La lògica de la repressió, però, posa l’accent en la nostra por. I de por n’hi ha hagut. Ara bé, la por no ho explica pas tot.

Nou obstacle per a la investigació judicial de l'operació Catalunya a Andorra. Segons ha avançat l'Abc, la Fiscalia de Madrid va presentar un escrit el gener del 2023 que s'ha notificat fa unes setmanes en què rebutja que Espanya col·labori amb les autoritats andorranes per avançar en el procediment obert contra l'expresident espanyol Mariano Rajoy i els exministres Cristóbal Montoro i Jorge Fernández Díaz. La comissió rogatòria que va enviar Andorra fa mesos que està encallada als jutjats madrilenys i el ministeri públic considera que no s'hauria de respondre perquè la querella que va originar la causa té "finalitats polítiques". Es tracta d'una iniciativa que va impulsar l'Institut de Drets Humans d'Andorra, però la fiscal assenyala que "és públic i notori que guarda relació amb associacions catalanes".

Durant la Transició dels anys setanta del segle passat es van donar tant condicions i circumstàncies inevitables (soroll de sabres de l’exèrcit, crisi econòmica, etc.) com deficiències que eren més evitables i que foren traslladades al producte jurídic de la Transició: la Constitució de 1978. Entre aquestes deficiències podem citar una regulació de la reforma constitucional que la fa impossible en temes substancials, la successió i irresponsabilitat política de la monarquia, la molt deficient redacció del títol de les autonomies, la composició del Tribunal Constitucional en un estat plurinacional i autonòmic, etc.

Ahir l’Església catòlica va celebrar la festa de la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu. Festa coneguda popularment com la Candelera. L’Evangeli de sant Lluc, que és l’únic que en parla, ens explica l’escena amb tot detall, com acostuma a fer un gran escriptor com ell. Diu: “Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor»”. Havien d’oferir en sacrifici un parell de tórtores o dos colomins. Lluc, de candeles, no en diu res, però la tradició ha fet que abans de la celebració de la missa d’aquest dia es beneeixin candeles, i s’encenguin, com a mínim –en tinc un vague record–, durant la lectura de l’evangeli. El foc, ja ho sabem, és una cosa ancestral per als humans, i carregada de significats. I aquelles flametes vacil·lants de les candeles ens portaven molt enrere, fins a les arrels de la nostra cultura i de la nostra sensibilitat. Recordo aquesta festa amb una especial nostàlgia. A la capella del col·legi dels Maristes de Girona, tot aquell ramadet de nens i adolescents sosteníem la nostra candela encesa mentre durava la lectura de l’evangeli. Després, la disciplina del col·legi es relaxava una mica, perquè, com que figurava que estàvem tots dejuns, perquè havíem combregat, sortíem al pati per poder esmorzar l’entrepà que havíem portat de casa. El meu era, indefectiblement, de truita a la francesa. Feia fred, si és que no plovia. “Quan la Candelera riu, el fred és viu; quan la Candelera plora, el fred és fora”. Ja coneixen la dita. En aquells temps, els meus, acostumava a fer fred. I en va fer molta, l’any 1956. Als termòmetres, el mercuri va baixar fins a marcar molts graus sota zero. Es van morir moltes oliveres. Quan plovia, ens havíem de menjar la truiteta sota els porxos del pati. I el fred ja era fora.

"No estic a favor d'inventar-se res ni de faltar a la veritat, però tot el que siguin eines per part de l'Estat per protegir-se em sembla bé", diu Isabel Díaz Ayuso a Catalunya Ràdio, preguntada per les rates que surten de les clavegueres de la policia patriòtica del president Rajoy i el ministre Fernández Díaz, membres del seu partit. O sigui que ha fet un “no soc racista, però cadascú a casa seva...”, o un “no soc masclista, però és que portaven minifaldilla...” de manual. No està a favor d’inventar-se res, però si cal fabricar proves contra adversaris polítics com si fos la Stasi, es fabriquen proves. Aleshores, què li sembla, ¿els GAL també eren “eines per part de l’Estat per protegir-se” o era terrorisme d’estat?

La democràcia a Espanya navega per aigües turbulentes. Durant anys se’ns havia volgut fer creure, com si fos profecia, que el sistema democràtic espanyol havia posat rumb al nord per equiparar-se amb les democràcies més consolidades i de més qualitat del continent europeu. Res més lluny de la veritat, com estem novament comprovant aquests darrers dies, arran de noves informacions sobre actuacions de l’Estat en relació amb el procés sobiranista català.

El degoteig informatiu amb documents i noves revelacions sobre l'operació Catalunya ha posat nerviós aquests dies el PP, que ha optat pel silenci i per desmarcar-se de l'època de Mariano Rajoy i Jorge Fernández Díaz. Aquest dijous, però, la presidenta madrilenya ha passat a l'atac en una entrevista a Catalunya Ràdio. "No estic a favor d'inventar-se res ni de faltar a la veritat, però tot el que siguin eines per part de l'Estat per protegir-se em sembla bé". A més, ha afegit que "això qualsevol estat del món ho fa, qualsevol estat normal i coherent es protegeix, protegeix les seves institucions, les seves fronteres, els seus interessos i la seva sobirania".

Com que en matèria de Catalunya ja no ens estranyem de res, acabem normalitzant situacions que de normals no en tenen res. Per exemple, que el poder legislatiu hagi de jugar al gat i la rata amb el poder judicial per assegurar-se que aplicarà una llei el dia que s’aprovi. És a dir, el rebuig a l’amnistia de la cúpula judicial espanyola és tan manifest i fa tant de temps que ha saltat pels aires la seva imparcialitat en qüestions del Procés que tots ja sabem que farà el possible i l’impossible per no aplicar-la. És per això que el legislador arriba a l’extrem de fer constar a la llei que el dia que entri en vigor l’amnistia, als amnistiats no se’ls pot detenir. O fa constar que segons quins efectes hagi tingut el terrorisme sí que es pot amnistiar, i tot perquè una part de l’estratègia judicial passa per convertir el Tsunami i els CDR en terrorisme. Esclar, quan la justícia veu terrorisme en una manifestació has d’acabar redactant lleis que tinguin en compte aquesta ficció paral·lela judicial perquè no t’esguerrin la voluntat legislativa.

Molt abans de l’1-O, el setembre de 2012, el govern de Mariano Rajoy va mobilitzar la cúpula del ministeri de l’Interior, al capdavant de la qual hi havia Jorge Fernández Díaz, amb l’objectiu de fer naufragar com fos el procés independentista. L’anomenada policia patriòtica va actuar al marge de la llei amb l’afany d’arruïnar la reputació i destruir personalment polítics, empresaris i altres personalitats vinculades, realment o aparentment, a l’independentisme. Les revelacions sobre l’operació Catalunya s’han anat succeint en un degoteig que fa anys que dura. Aquests dies hem conegut noves informacions que apunten que Mariano Rajoy estava perfectament al cas de com evolucionava la guerra bruta.

Tot i els nombrosos intents dels afectats perquè els tribunals investiguin i jutgin els responsables de l'operació Catalunya, cap querella relacionada amb la guerra bruta contra el sobiranisme ha prosperat. Però aquest dilluns la Fiscalia de Catalunya ha anunciat que obre diligències per indagar en la suposada guerra bruta del govern de Mariano Rajoy, però ho fa només en un cas: el de les suposades maniobres de la policia contra l'exfiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol. És la primera vegada que la Fiscalia pren la iniciativa: fins ara sempre s'havia oposat als intents perquè els jutges admetessin les querelles que presentaven els afectats.