Maria Bel Riera Pinya (Manacor, 1973) és arquitecta i professora a l’Escola de Disseny. El seu padrí era ferrer i son pare, mecànic, d’aquells que sabien muntar un cotxe peça a peça i arreglar quasi qualsevol cosa. Obriria un concessionari, on acabaria treballant la seva mare, que abans havia tingut una botiga de roba. A Barcelona, a més d’Arquitectura, va estudiar Biologia. Quan va tornar a l’illa, a finals dels 90, es va instal·lar a Canamunt, llavors en plena transformació. Primer va ser la cooperativa de consum Agrohoritzontal. Després del 15-M, la llibreria associativa Transitant i, més recentment, ha participat en l’ateneu popular L’Elèctrica i la publicació trimestral Nosaltres. Acabam parlant de Fugazi i Mark Fisher, o el que és el mateix, d’autogestió i de crear alternatives a petita escala enfront del pessimisme que imposa un horitzó delimitat per la idea que el capitalisme és l’única opció viable.

Des del dia que Pablo Iglesias i Íñigo Errejón van partir peres estava clar: les inèrcies autodestructives de l'esquerranisme es posaven en marxa, començava el compte enrere cap a l’autodestrucció de Podem. Ja ha arribat l’hora. Tot fa pensar que assistirem ara a un cant del cigne, que el màxim que pot arribar a aconseguir seria tombar la majoria actual i regalar-la a la dreta.

1. Una bandera espanyola amb un gran forat: heus aquí la imatge més impactant de les manifestacions contra els pactes d'investidura de Pedro Sánchez. Als mil·lennials potser no els dirà res, això de la bandera foradada. Per a la gent de la meva generació, en canvi, el missatge conté una càrrega de profunditat important. El 25 de desembre del 1989, el dictador romanès Nicolae Ceausescu i la seva esposa Elena van ser afusellats després d'una breu paròdia judicial. Les manifestacions que van precedir aquell acte n'estaven plenes, de banderes amb un gran trau: l'escut comunista l'havien retallat. En aquest sentit, veure una bandera espanyola on l'escut constitucional ha estat eliminat amb unes tisores impressiona, la veritat. El paral·lelisme amb els fets de fa 34 anys és inquietant. De símbols de la Falange, de mutacions de cabres de la legió o de personatges amb un rosari i una fotografia de Franco se n'ha vist sempre. La bandera foradada, en canvi, és inèdita i el seu missatge, d'alguna manera, també: com passava el 1989 a Romania, parla d'una aspiració de futur, no de simple nostàlgia del passat. Compte, doncs. 

La meva generació ja va venir al món amb la llavor de la derrota i la irrellevància. No és pessimisme, és una observació objectiva de la realitat. Ja vam néixer despolititzats perquè, trobant-nos ja feta la democràcia i la igualtat en drets i llibertats, ens vam convèncer, o ens van fer creure, que ja no ens calia tenir consciència de classe ni ens era necessari el feminisme. O sigui que ens vam dedicar a l’única activitat política que ens cridaven a practicar: el consum. Ens vam empassar les consignes que ens donaven. Ningú era pobre perquè tots érem classe mitjana, i en permetíem l’arrogància estúpida de menysprear les vides avorrides dels pares que tenien una feina per tota la vida o vivien sempre al mateix lloc. No era el meu cas, jo sobrevivia en la temporalitat més precària per poder donar menjar al meu fill, però no deia res perquè em feia vergonya ser l’única explotada del grup. Tot era façana, esclar, perquè molts joves de classe mitjana només ho eren gràcies a la facilitat dels crèdits que anaven encadenant, i per això quan, amb la crisi del 2008, es va tancar l’aixeta i van venir les retallades, vam veure de debò en quin lloc de l’escala social érem tots. 

“Vaig entrar en aquesta seu de la sobirania popular com un intrús, com un representant dels ningú”. En el seu comiat del Congrés de Diputats, el 26 de juliol, Pablo Echenique encara es va servir de la retòrica del primer Podem. El partit es va presentar el 2014 a les europees intentant canalitzar institucionalment les protestes dels indignats que el 2011 havien omplert les places de l’Estat amb el lema “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”. El 23-J ha implicat la retirada de la primera fila de la política d’algunes de les cares més visibles d’aquell moment. Una sèrie de comiats que certifiquen, ho admeten protagonistes i experts, que el cicle del 15-M ja “s'ha acabat”.

És un aniversari una mica agredolç, el dels Iaioflautas, un moviment de gent gran que, interpel·lats per les mobilitzacions de joves a les places aquell maig del 2011, van decidir fer-hi pinya. L’esperit era el d'"ajudar en la lluita pels drets i la dignitat dels fills i nets", afirma Alfons Romero, autònom jubilat de 70 anys, que recorda cadascuna de les accions que van protagonitzar en contra de les retallades sociosanitàries o dels desallotjaments. Han ocupat bancs, l’Ajuntament de Barcelona i el Palau de la Música, i també han segrestat l’autobús 47 en contra de l’augment de les tarifes del transport públic.

Ara que s’ha celebrat els deu anys del 15-M, observat amb una indissimulada simpatia, crec que té interès comparar aquest moviment amb els quinze anys d’independentisme, sempre sospitós de precipitacions, enganys i fractures. Comparar és sempre un exercici útil, no tant per buscar semblances o trobar diferències com per ajudar a caracteritzar millor cada un d’aquests dos moviments que han determinat canvis fonamentals en la cultura i els espais polítics de catalans i espanyols.

“Quan esclata tot, veus que podia anar més enllà, semblava que estiguessis fent la revolució”. La sensació per a molts era precisament aquesta, la que descriu amb poques paraules Miquel Àngel Sànchez, que al costat de centenars de persones va decidir acampar a la plaça Catalunya de Barcelona ara fa deu anys, fart de patir les retallades associades a una crisi econòmica que el 15-M va voler traduir en democràtica. Probablement pocs s’imaginaven que la manifestació d’aquell diumenge 15 de maig del 2011, emmarcada en una onada de malestar gestada a les xarxes, desencadenaria en un moviment social que sacsejaria el sistema polític i social català i espanyol. Perquè l’esperit del 15-M era això, organitzar la indignació. Deu anys després, però, les conquestes materials derivades són minses i l’èxit més palpable és un canvi cultural per a milers de persones.

Acabar amb el bipartidisme i el poder de bancs i corporacions empresarials, posar fi a les retallades o fer complir la promesa constitucional d’un habitatge digne. El 15-M va aconseguir situar aquestes qüestions i moltes altres al centre del debat públic i va transformar-les en reivindicacions als manifestos a Barcelona i Madrid. Els moviments i els partits sorgits d’aquell esclat social (o els que s’hi van sentir interpel·lats) les van recollir i les han defensat des de llavors, però la majoria de fites estan a les beceroles i, una dècada després, són encara vigents.

Xavier Domènech (Sabadell, 1974) és historiador i va viure de prop el sorgiment del 15-M. Després va fer el salt a la política i va arribar a liderar En Comú Podem.

Ara fa una dècada, com a resposta a la dura sortida de la crisi econòmica fruit del col·lapse financer de Lehman Brothers a causa de la desregulació cega i la posterior crisi del deute sobirà, la indignació popular va quallar amb una protesta ciutadana que va conquerir el carrer. El moviment dels indignats va convertir-se en un clam antisistema al qual es van apuntar sectors de les classes mitjanes: amb les retallades socials al sector públic, el malestar havia calat molt més enllà dels entorns ideològicament conscienciats. Justícia social, desobediència no-violenta, anticapitalisme i la demanda d'una democràcia més participativa van ser els eixos d'una protesta que va desbordar les institucions, els partits polítics –també els de l'esquerra clàssica– i els sindicats. Al costat de vells lluitadors de l'altermundisme dels anys 90 i del "No a la guerra" –la Guerra de l'Iraq del 2003–, molts joves sense futur van apuntar-se a una possibilitat de ruptura amb vocació de transformar mentalitats i d'organitzar el canvi. Les xarxes socials van donar ales a una mobilització ciutadana de nou encuny que va voler canalitzar el malestar i les lluites fins aleshores fragmentades: per l'habitatge, contra la corrupció, contra les retallades en diversos sectors, contra la guerra, contra el canvi climàtic, pel feminisme... De baix a dalt, convertint places –la de Catalunya a Barcelona; la de la Puerta del Sol a Madrid– en acampades assembleàries, per uns mesos es va produir el miratge del naixement d'un nou temps polític, social i ideològic.

S'ha assenyalat aquests dies la coincidència del desè aniversari del 15-M amb l'aclaparadora victòria electoral de Díaz Ayuso a Madrid, que hauria vingut a posar fi a un cicle de canvi i d'esperança o a revelar, com a mínim, la derrota definitiva de les seves espores .

«Police partout, justice nulle part»

El fins ahir dirigent de Podem Juan Carlos Monedero justifica la seva dimissió dels òrgans de govern del partit emparat en la seva decisió d'"empènyer amb molta més força", ara des d'una segona línia, el projecte d'aquesta formació i recuperar els principis que van inspirar el 15M, al costat del seu "amic" Pablo Iglesias.

Des de fa dues setmanes, Manhattan és escenari d'un moviment sense precedents. Centenars de joves han alçat la veu contra la injecció de diner públic per salvar la gran banca davant del símbol del capitalisme mundial: Wall Street. El referent del moviment dels indignats a Europeus no es pot desestimar, però el moviment Ocupa Wall Street manté alguns trets diferencials amb el moviment del 15-M.