L'ARA Balears ha participat activament en l'Acampallengua 2026. A més de l'especial elaborat aquest cap de setmana —que s'ha repartit a tots els punts neuràlgics de l'Acampallengua—, aquest diari també ha organitzat un taller de periodisme, que ha tingut un èxit de participació, i Aina Vidal, una de les periodistes d'aquest mitjà de comunicació, ha participat en la taula redona 'Periodisme a debat'.

Diu d’ell que, d’adolescent, era “divertit, xerrador, graciós i molt bona persona”. Sortien a voltar quan queia el vespre per alguns dels bars clàssics de Palma: Es Carreró, Sa Font. Algun dia també anaven per Gomila: “I ell xerrava amb tothom, tenia molta retòrica i anava de grup en grup coneixent gent. Ara potser ha perdut un poc de gràcia, però continua essent un tros de pa”, diu, entre rialles –durant tota la conversa riu recordant bons moments–, Pedro Moll, un dels amics que el periodista i escriptor Jaume Oliver (1975) –reconegut recentment amb el premi Ciutat de Palma de novel·la– encara conserva de l’adolescència.

El director txec Michal Pazderka ha guanyat el III Festival de Documental Social del Centre d'Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG), i Judit Arbona Espejo, estudiant de tercer de Periodisme, el XVI premi de Periodisme Alberta Giménez. Tots dos disposen de la col·laboració de la Fundació "la Caixa" a través de Caixabank. Els guardons s'han entregat aquest dimarts en un acte al centre universitari.

Era més de Blur que de les Spice Girls; més d’Oasis que de Britney Spears (encara que també sonava alguna cançó tant d’unes com de l’altra). L’explicació és fàcil, i qui conegui l’entorn ho entendrà: quan va començar a tenir l’edat de sortir els caps de setmana, anava al bar Plaça de sa Pobla, on s’ajuntaven els joves poblers i d’altres pobles propers. Entre les parets d’aquest bar, Magdalena Serra (sa Pobla, 1983), periodista i presentadora del programa Ara anam d’IB3, ballava les cançons de Blur, Oasis i R.E.M., i es va fer seva la cançó Al amanecer de Los fresones rebeldes. La cantaven a ple pulmó amb la seva amiga Maria Bel Cladera, que és qui ens acosta a la infància i adolescència de la periodista.

Miguel Soler ha mort aquest dijous a Palma a 86 anys, deixant un llegat profund com a referent de la ràdio i la cultura musical a les Illes Balears. Soler va ser una figura clau en l’eclosió dels nous sons de la dècada dels seixanta i la seva trajectòria a Radio Mallorca i a la premsa escrita va marcar generacions d’oients i lectors.

Va ser un infant fabulós, un nin perfecte: no deia mentides, era calmat i educat, tot li anava bé, estava content. Quan el renyaven, molt ocasionalment, parlava d’ell mateix en tercera persona, ens conten. Va néixer quan sa mare tenia 20 anys i son pare, 23, i conten que se l’enduien a la discoteca i el nin quedava tranquil·lament dins el cotxet endormiscat. Menjava bé, estudiava i treia bones notes, es defensava prou bé al futbol (que l’ha apassionat i obsessionat tota la vida) i toca el piano que fa goig. Ser periodista era un dels seus somnis d’al·lot i, com qui no vol la cosa, deu fer una vintena d’anys que exerceix aquest ofici. És Pere Sánchez (Palma, 1985) i ens en parla la germana, Neus Sánchez, que és set anys més petita que ell.

Fa un temps que aquesta idea agafa força dins el meu cap: el periodisme ha mutat definitivament en activisme. I si no, com s’explica que hagi d’acceptar fer una entrevista a doble pàgina a canvi de 60 euros? Això em demanava a mi mateixa, fa un parell de mesos, en rebre la proposta d’una revista de música en català. “Ja sabem que és poc, però bé…”, em van argumentar, com donant-me el condol per una pèrdua totalment inevitable, com si s’hagués pogut fer res més, com si no fessin falta més explicacions. Idò sí: és poc, però què? Però el teu mitjà només es pot mantenir si ofereixes remuneracions més baixes que el mínim que cobra el lampista per desplaçament? Però si gairebé us hauria de pagar jo a vosaltres per poder entrevistar aquesta joia d’artista? Però si ja sé que, tanmateix, això no em donarà menjar? Encara que m’hauria encantat fer totes aquestes preguntes, una no és tan punky i, en realitat, ho vaig resoldre amb un covard “em sap greu, vaig molt atabalada i no tindré temps de fer l’entrevista”. Reconec que jo som bona fent-me la beneita, però no esperava que ells encara em superassin oferint-me la possibilitat d’entregar-la uns dies més tard, com si això en fos el problema.

L'Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB) ha llençat la segona edició del seu projecte de foment de lectura de premsa per a joves, que permet beneficiar-se d'una subscripció gratuïta trimestral a un diari balear. Aquesta iniciativa, subvencionada per la Direcció General de Joventut del Govern, inclou tots els diaris de les Illes i, per tant, és una bona ocasió per aconseguir una subscripció gratuïta trimestral de l'ARA Balears, el diari en català de les Illes. Aquí trobaràs l'enllaç de la subscripció.

L'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (EPRTVIB) no exigeix la titulació en Periodisme per fer-hi feina. Així es desprèn del Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB) del 12 d'agost, en què es detallen les bases de la convocatòria per a la selecció de personal per a la creació d’una borsa de la categoria de redactor per a la Direcció de Continguts d’Informatius a IB3, per a contractacions laborals temporals a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Ben segur que Miquel dels Sants Oliver no es referia a ell quan lamentava que els mallorquins tinguessin “aquest tarannà tan acomodatici” i dubtava de les seves possibilitats per incorporar-se a la modernitat. Josep Tous Ferrer, nascut a Palma el 1859, fou exactament el contrari: periodista, impressor, editor, empresari, promotor cultural i urbanístic i entusiasta del que llavors eren nous invents, com el cinema, l’aviació i l’automòbil. Un veritable visionari a qui recordam quan es compleixen 75 anys de la seva mort, el 29 d’agost del 1950.

Acabava de fer 93 anys, va compondre música que la pantalla va immortalitzar, com la de Missió Impossible, i fins i tot havia rebut un Òscar, o sigui que havia tingut una carrera llarga i plena. Però per més llei de vida que sigui, la notícia de la mort de Lalo Schifrin m'ha causat un sentiment de tristesa i de nostàlgia. 

Mònica Liminyana i el periodista Xisco Nadal (Palma, 1979) són íntims amics d’ençà que es varen conèixer a la carrera de Filologia Catalana a la UIB. Tenien 17 anys, coincidien a les aules i també al bus 19 que agafaven tots dos des de Palma. Aviat es varen treure el carnet de conduir: “Al seu cotxe hi havia una cinta de Rocío Jurado que sonava cada dia, li encanta. També Chavela Vargas. A alguns companys de Filologia Catalana això no els agradava gaire, però a ell mai no li ha importat”, recorda Mònica.

Els mitjans dolen i les grans tecnològiques poden, però ho fan gràcies en bona part als continguts que han elaborat els primers. Haaris Mateem és economista, professor a la Universitat de Houston i especialista en l'economia dels mèdia. L'ARA l'entrevista perquè bona part del seu treball recent s'ha centrat en estudiar quines compensacions haurien de satisfer les big tech a les empreses informatives per equilibrar racionalment una equació descompensada.

La redactora de successos arriba a la redacció. “Ho sento, encara porto els cabells mullats, soc un desastre!”, exclama. I el maquillador en pràctiques somriu i fa: “Ara ho arreglem. Que mones, les sabates”. Ella, ja asseguda a la cadira de maquillatge, fa: “Sí? Me les va regalar l’Edu, però, en fi, què pots esperar dels gustos d’un mosso, no?”

La taca vermella s’estén en el mapa que anualment elabora l’ONG Reporters Sense Fronteres (RSF) en què mesura la salut del periodisme per països. Per primer cop, a més de la meitat dels estats les condicions per a l’exercici del periodisme són “dolentes”. I la tendència és preocupant: a sis de cada deu països la puntuació en matèria de llibertat de premsa ha baixat. Actualment aquestes condicions només són ja “satisfactòries” en menys d’un de cada quatre territoris. Espanya és de les poques excepcions que s’escapen a la regla i millora la nota, cosa que li permet pujar set posicions a la llista, de la 30 a la 23.

El 28 de març del 2025 un terratrèmol de magnitud 7,7 va sacsejar el centre de Myanmar, al Sud-est Asiàtic, entre la Xina, Laos i Tailàndia. El sisme va deixar més de 3.000 morts en un país ja afectat per una guerra civil que dura des del 2021. És un context difícil per informar, i l'ONG Reporters Sense Fronteres ha classificat al país en la posició 171 de les 180 amb pitjor llibertat de premsa, i possiblement ha empitjorat després que Voice of America (VOA) tallés les seves emissions. La catàstrofe ha augmentat dràsticament la necessitat de notícies fiables, i la cadena britànica BBC ha fet un pas endavant per cobrir el buit informatiu.

1. En el moment de la història que el periodisme tenia més plataformes que mai per lluir-se, ha renunciat a fer bé la seva feina. No pas tothom, ja s’entén. Però sí que molt massivament s’ha deixat d’informar la ciutadania segons la llei d’interès decreixent. Era la fórmula més efectiva perquè el lector, amb el mínim temps, sabés el màxim possible sobre un fet. Així és com ens ho havien ensenyat a les facultats de periodisme des del temps de Tobias Peucer, autor de la primera tesi doctoral sobre el tema, De relationibus novellis, el 1690. De sempre, el primer paràgraf de la notícia havia de contenir el més essencial de la informació. Entre el titular i el lead s’havien de respondre les 6 W angleses, que equivaldrien al qui, el què, l’on, el quan, el com i el per què. Amb una sola llambregada, el lector ja se’n feia el càrrec. Després venia el detall, el farciment, la informació addicional per donar context.