Fa un parell de mesos, Ernest Maragall va fer una reflexió en una entrevista arran de les campanyes de falsa bandera d’ERC. Davant de les crítiques sobre la “mala praxi comunicativa” d’ERC centrades en la incoherència que representa llançar campanyes d’una immoralitat pornogràfica combinades amb eslògans cursis com “el partit de la bona gent”, Maragall anava més enllà i apuntava directament a la comunicació política moderna com l’arrel del problema. Segons Maragall, la comunicació política actual i la construcció d’un discurs polític que integri una ètica democràtica/republicana o la possibilitat de tenir un debat públic sa són cada cop més incompatibles. La victòria de Trump després d’una campanya farcida de mentides, exabruptes xenòfobs i misògins o l'ofensiva del PP contra el govern central i l’AEMET posant en qüestió la professionalitat dels científics –legitimant pseudocientífics, conspiranoics, negacionistes i neoliberals anti-estat– per tapar la gestió desastrosa de Mazón, semblen donar la raó a Maragall. La “mala praxi comunicativa” és cada cop més la norma que l’excepció.

La política catalana ha desembarcat a TikTok. El que fins fa poc era un territori on només uns quants dirigents s’aventuraven a penjar vídeos ja s’ha convertit en un espai més per acostar els líders polítics i els seus discursos a les audiències. Mentrestant, les autoritats de països com els Estats Units i el Canadà es plantegen restringir-hi l’accés, perquè consideren l'aplicació una amenaça a la seguretat.

El 15 de desembre del 2020, Madrid es llevava amb una lona de 1.000 metres quadrats que donaria la volta al món. Un bust gegant de Joan Laporta, llavors en plena campanya per tornar a ser president del Barça, apareixia a tocar del Bernabéu amb un missatge provocador: "Ganas de volver a veros", deia a l'afició madridista. L'acció, que es va viralitzar ràpidament per xarxes, es calcula que va tenir 3.000 milions d'impactes i va impulsar Laporta cap a la victòria. Dos anys i mig després, també en una campanya electoral, les lones han tornat amb força a la capital espanyola. Amb la vista posada a les generals del 23 de juliol, partits i organitzacions de diferents àmbits lliuren des de fa dies una autèntica batalla en aquest terreny amb l'objectiu de mobilitzar l'electorat en una direcció o una altra. Però, ¿per què ha causat furor aquesta estratègia de campanya? I encara més important: ¿quin efecte real té sobre els votants?

En un viatge oficial o de feina és gairebé impossible que no hi hagi algun moment de distensió, un forat per fer-se una fotografia davant del monument o l’edifici més emblemàtic de la ciutat de torn. En l’era de les xarxes socials, en què exposem els detalls de la nostra vida a Instagram, Facebook o Twitter, que un dirigent polític hi pengi una foto turística mentre està de viatge oficial pot generar simpatia entre els seus seguidors, però també la poden fer servir els adversaris polítics com una excusa més per sortir a l’atac. És el que li ha passat a la ministra d’Igualtat, Irene Montero, amb la seva foto amb tres persones del seu equip a Times Square quan era a Nova York per reunir-se amb membres de l’administració nord-americana. Les crítiques a la ministra –el seu entorn ha denunciat un atac masclista des de la dreta– tornen a obrir el debat sobre quin tipus d’imatges han de promocionar els càrrecs públics quan van de viatge oficial.

En l’entorn comunicatiu en què vivim, molt dominat pels formats breus, sovint és difícil el debat sobre qüestions que, sense ser especialment obscures, potser necessiten més de 140 o de 280 caràcters. Una part de l’enrariment del nostre debat públic està relacionada amb la necessitat comunicativa de limitar-se a arguments extremadament simples. Perquè una mínima complexitat casa malament amb els patrons de consum ràpid i constant d’informació política en càpsules breus i amb atenció circumstancial.

Des de l’inici de l’estat d’alarma el president espanyol ha comparegut un total de nou vegades en televisió i cinc al Congrés. Hi ha hagut la majoria de dies dues rodes de premsa de ministres des de la Moncloa, a més de la del director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, acompanyat de rangs militars i policials durant les primeres cinc setmanes. Els ministres no han deixat tampoc de donar entrevistes en diferents mitjans. La visibilitat de l’executiu espanyol ha sigut total. La Moncloa ha seguit al peu de la lletra un dels deu manaments de la comunicació de crisi, segons el politòleg i consultor de comunicació política de la càtedra Ideograma-UPF Xavier Peytibi: no deixar de comunicar. “És molt millor que es parli, encara que sigui críticament dient que «el govern diu» o «fa» que no pas que «el govern no fa res» o «no diu res»”, explica en el pròleg de l’e-book Comunicación política en tiempos de coronavirus, publicat per aquesta càtedra durant la crisi.

La política de confrontació i l’insult s’ha aguditzat i enquistat al Congrés en l’últim any després de la moció de censura. El PP i Cs fan servir sistemàticament el terme pejoratiu colpistes quan es dirigeixen als bancs d’ERC i el PDECat, mentre que els republicans han optat per titllar de feixistes les files conservadores mentre no retirin les seves paraules. Unes acusacions que per als experts en comunicació política no fan més que banalitzar el llenguatge a la cambra baixa a la recerca del “titular fàcil”.