I Estic estirada, a la platja, mig llegint, mig mirant al meu voltant, copsant altres històries al vol. D’entre els para-sols emergeix una mare, gairebé reptant per l’arena, fent esforços per arribar a la primera línia, carregada amb tot el lot. L’acompanyen les seves bessones. No se sap ben bé qui arrossega qui. Però ella s’estira, derrotada, damunt la tovallola, que ni tan sols ha fet l’esforç d’estirar quan l’ha treta de la bossa. Tampoc s’ha llevat la roba. I això que li veig el biquini a través de la seva brusa blanca, tipus eivissenca. També duu uns shorts texans mig desfermats que no fa comptes treure’s. I unes ulleres de sol negres XXL, on s’amaga l’expressió que voldria desxifrar. Les bessones no es mouen gaire del seu costat. S’hi estiren al voltant, adorant-la, com en un quadre de Sorolla. Li toquen els cabells, descansant els seus capets a diferents parts del cos de sa mare, mirant també la mar, en silenci. Després d’una estona en repòs, les dues nines es comencen a remenar i s’animen. Queden en banyador i parteixen a nedar. La mare no fa cap mostra de moviment, ni molt manco de preocupació. Que no senti cap neguit en veure les seves filles de sis o set anys anar totes soles a la mar em fa pensar que ja les ha salvades d’una cosa molt més perillosa. Sigui el que sigui, l’ha devastada. Sent que estic assistint al desenllaç d’una croada, com si aquest moment fos el darrer capítol d’una llarga història, l’escena just abans dels crèdits finals.

Trob per ca meva vestigis de coses que som a mitges. Petits fracassos diaris. Les malles i el top de sortir a córrer que fa dues setmanes que pengen al lavabo, optimistes. El vinagre i les oblees d’arròs que vaig comprar a la setmana japonesa del Lidl, convençuda que faria Goi Cuon, els rotllets frescos vietnamites. Els tres llibres començats a la tauleta de nit. La càmera de fotos analògica que em propòs –un pic al mes– aprendre a fer anar d’una vegada. Una taula, que més que una taula era una inversió per fer-hi molta feina i guanyar molts de doblers. Versions de mi mateixa per les quals no em decidesc. Vull ser totes alhora per covardia, perquè no hi crec prou, en cap d’elles.

No se sap si era més fan de Harry Potter –feia coa a les llibreries quan sortia un nou llibre de la saga– o dels Backstreet Boys –no fa tant que va anar-los a veure en concert. Tot el dia feia pallassades i li encantava imitar Betty la Fea. Des de petita va formar part del Cor del teatre Principal de Palma i quan va voler estudiar a l’Institut del Teatre ningú se’n va estranyar: tant el seu germà gran com la seva germana ja ho havien fet, així que va trobar-se el camí preparat. Parlam de l’actriu Esther López (Palma, 1986) amb la seva germana, Mariaje.

Aquest divendres migdia la plataforma Stop Desnonaments de Mallorca va intentar impedir que una dona i els seus dos fills discapacitats fossin forçats a sortir d’una planta baixa del carrer d'en Sureda de Portocristo. Segons expliquen fonts del col·lectiu, la casa on residien havia estat denunciada per un veí que defensava que es tractava d’un local i no d’un habitatge.

E l català, per la seva condició de llengua romànica, troba els seus orígens en el llatí. Evidentment, l’evolució que patí el llatí no fou uniforme a tot arreu i, malgrat que, en vulgar, molts dels canvis que propiciaren el naixement de les llengües romàniques que coneixem avui dia seguiren un mateix patró, n’hi hagué d’altres que marcaren la diferència: variacions regionals que només es donaren a un lloc concret del territori, fenòmens de canvi d’origen diferent, però que derivaren a una forma semblant en diverses llengües o les influències de les llengües anteriors a l’expansió de l’imperi romà que deixaren empremta i contribuïren en la consolidació de certes innovacions.

L’embaràs de Bea Oliver va ser perfecte, “de pel·lícula”. “Tot normalíssim. Sense vòmits ni una sola molèstia”. Guiem va néixer i se’l varen endur de manera precipitada del paritori. Alguna cosa no anava bé. No va rebre explicacions, només incertesa. Bea es va sentir “molt qüestionada” perquè li preguntaven una vegada i una altra si havia consumit substàncies estupefaents durant la gestació. Quan per fi va poder veure el seu fill, “no hi havia una part del seu cos on no tingués un cable”. “Em volia morir. Només plorava mentre veia que la dona del meu costat paria un nin completament sa. Mai no esborres aquests moments de la teva ment. Només acceptes el que t’ha tocat. Convius amb això”, confessa.

La comissió judicial ha suspès un desnonament, previst per al dematí d'aquest dimarts, de dues famílies amb un menor de cinc anys i un bebè de dos mesos que viuen en un habitatge del Rafal, a Palma. Segons ha informat Stop Desnonaments, s'ha suspès el desnonament, tot i que no en saben el motiu i de moment tampoc s'ha notificat nova data. Es tracta de dues famílies amb menors i amb una dona embarassada de vuit mesos.

El naixement del primer fill de la Carla (45) i el Jordi (44) va suposar una tensió important en la relació entre la parella i la mare d’ell: “Sobretot durant el postpart la seva falta d’empatia i el seu afany de protagonisme era increïble. No entenia aquesta lluita de poder absurda, i la sentia com una falta de respecte. Va ser esgotador”, recorda la Carla. Ara que el Martí ja té 9 anys i ha deixat de ser l’únic net, la situació s’ha suavitzat, tot i que encara es mantenen alguns conflictes. Al principi la sogra no respectava cap de les normes que eren importants per als pares del Martí: “Sabia que no volíem que prengués sucre i amb 4 mesos ja li donava croissantets, se saltava les pautes de son, si li dèiem que acabava d'adormir-se no parava fins que el nen obria els ulls… Era un desafiament constant!”, explica la Carla.

Quan arriben els fills després d'uns quants anys de convivència sol ser el moment en què moltes parelles, si no ho han fet abans, es pregunten si caldria casar-se o registrar-se com a parella de fet. Convertir-se en pares i mares implica tenir en compte situacions que potser no havies previst i voler donar cobertura a la nova unitat familiar que sorgeix en aquell moment.

A les meves xerrades a les famílies m’agrada proposar un senzill test de qualitat familiar. És individual i privat. Ningú coneixerà els resultats dels altres i, llavors, no hi haurà motius per jutjar ningú. Tampoc aprofitarem el test per fer dinàmiques cursis de grup. El test té una sola pregunta i, això sí, cal respondre-la amb total sinceritat. És la següent: “Es consideren vostès millors o pitjors pares que els Simpson?”

Tres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

Quan era petit, els carrers no estaven asfaltats. Quan queien quatre gotes, els espais entre els blocs del barri de Sant Ildefons de Cornellà eren fangars. Els anys 80 van venir acompanyats del drama social de la toxicomania i les bandes. Avui tenim els carrers asfaltats, potser hi ha més dependència al joc que a l’heroïna i les bandes són de menys violència. Això sí, al carrer avui hi ha poca canalla.

Segur que us ve al cap aquella parella que discuteix sempre, fins i tot sota l’aigua, gairebé. Discussions en públic i, sovint, davant dels fills. És normal, això? És preocupant? És greu? Cal evitar-ho o, si més no, acotar-ho? Pot fer mal als infants, l’espectacle? "Primer de tot, cal aclarir que discutir no és sinònim de barallar-se", sosté Marga Sala, psicòloga sanitària experta en ansietat i relacions, amb consulta a Vic, i afegeix: "Discutir és una manera sana i necessària de comunicació dins la parella. Permet expressar desacords, ajustar expectatives i conèixer millor l’altra persona".

El 2019 marca un abans i un després en la història familiar del Jaume i la Patri, els fills dels quals, el Magí i l’Alguer, aleshores tenien cinc anys i mig i 17 mesos, respectivament. En aquell moment, la família emprenia un viatge d’un any pel sud-est asiàtic, un somni que s’havia anat ordint ja des del 2015, quan el petit ni tan sols havia nascut. La família ja havia voltat força pel món, unes aventures de les quals a partir del 2017 van començar a deixar rastre al blog de La MochiFamily. La gran aventura, no obstant això, va arribar el gener de 2019, quan la família va agafar un avió només d’anada amb destinació Singapur. El Jaume i la Patri sempre havien tingut el somni de fer un gran viatge en família i el naixement dels seus fills no els va frenar. “Ens va empènyer a voler compartir amb ells una experiència vital transformadora, així com passar temps de qualitat junts, sortir del ritme accelerat del dia a dia i conèixer el món des d’una mirada més pausada i familiar”, afirmen sis anys després.

“M’he sentit jutjada per altres famílies, creuen que és una mena de càstig que li imposo a la meva filla, com si l’estigués privant de coses. Però no em fan sentir malament, tot el contrari, a mi em fan pena els infants que no poden tenir una alimentació sana i bona”, explica la Daniela Reyes, mare de la Sara de set anys. Ella i la seva parella són algunes de les famílies que eviten el consum de sucre a la dieta dels seus fills.

“He plorat més per la Laia que pel meu matrimoni”, explica la Neus Velasco sobre el trencament de la seva relació i la seva família enllaçada. La Laia era la seva fillastra, tot i que moltes famílies prefereixen parlar de fills i filles afins, així doncs, ella era la seva mare afí i la Laia la seva filla afí. Quan va començar a sortir amb la seva exparella, el pare de la Laia, la nena tenia un any i mig, cinc anys més tard, van tenir una filla en comú: l’Arlet, la germana afí de la Laia. La relació va durar nou anys, els més importants en la vida d’un infant. “Quan la relació es va trencar va ser molt bèstia i no només per a mi. En aquesta equació, per exemple, també hi era la meva mare, que va perdre una neta per la qual es desvivia”, comenta. En la ruptura d’una família enllaçada no només es posa fi a la relació de parella, sinó també als lligams afectius construïts amb els infants i, sovint, amb altres membres pròxims, víctimes col·laterals d’aquest canvi familiar. En el cas de la Maria, el trencament amb la seva exparella, després de cinc anys de convivència, va ser massa dur i es va veure incapaç de mantenir el contacte amb les seves tres filles afins. “No és que tingués la intenció de trencar res, però el contacte amb les nenes em resultava inassumible emocionalment. Simplement, no tenia més eines per gestionar-ho”, explica.

A propòsit de l’anunci de Salvador Illa, que venia del govern de Pere Aragonès, de donar un ajut a les famílies amb dos fills que cobrin 3.700 euros entre tots dos, els lectors de l'ARA s’han posat les mans al cap. “3.700 euros és poc? Què ens hem tornat, ximples?”, deien.

El català és la llengua que els catalanoparlants transmetem de pares a fills, però també és la llengua que han parlat als seus fills moltes persones que a la seva llar havien parlat un altre idioma, fos castellà, urdú o turc. Si a Catalunya fins a un 45% dels pares i mares parlen en català als seus fills, a les Illes Balears la situació de la llengua pròpia al nucli familiar és molt més precària. El 2021, només un 27,3% de la població illenca afirmava, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que parla sempre en català amb els seus familiars. En canvi, més de la meitat, el 54,2%, reconeix fer-ho sempre en castellà. Més encara, segons dades fetes públiques per la Plataforma per la Llengua, el 46,9% de la població de les Illes declarava que no utilitzava mai el català amb la família, i només un 17,6% que no utilitzava mai el castellà. “Cal tenir en compte que, segons dades de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears extretes del padró municipal, el 2022 només el 54,0% dels residents eren nascuts a les mateixes Illes Balears”, especificava la Plataforma.

Salvador Alsius (Barcelona, 1948) és periodista. El recordem principalment com a presentador del Telenotícies i altres programes de TV3. Ha escrit el llibre Veni, vidi, vixi. Memòries d’infància i joventut (1948-1983).

Fins als 17 anys va viure a passeig de Gràcia, 66. “Aquell pis havia estat la notaria del meu avi matern. La mare era la germana petita que s'havia quedat per tenir cura dels pares. Quan es va casar, ja era gran, l'avi estava jubilat, el pis tenia espai, i el meu pare es va avenir a quedar-s’hi amb dona i sogres. I allà vam viure fins que ens vam quedar orfes”.

]]>

Dormir, descansar, és important per a la salut. La Marina és més tranquil·la i no cal insistir-hi gaire, però al Pau sempre li falten hores per fer allò que vol fer. Per sort, un cop s’adorm, és estrany que es desperti. La petita encara ens crida gairebé cada nit perquè anem a fer-li companyia.

]]>