El Parlament ha aprovat aquest dimarts la Llei de conciliació, que té per objecte compatibilitzar la vida familiar amb la laboral. Encara que hi havia consens al respecte, la norma també ha passat pel sedàs de Vox: ha tirat endavant, però després d'esborrar-hi referències a la igualtat i la corresponsabilitat. Un fet que ha denunciat l'esquerra. Això ha provocat que la llei només hagi comptat amb suport de la dreta, mentre que el PSIB, MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem hi han votat en contra.

Ben mirat, tenir sentiment de culpa com a pare no és tan dolent com pot semblar. Vol dir que reflexiones sobre el que fas i deixes de fer, i avalues les teves accions i omissions. La gent que no té sentiment de culpa amb la paternitat dubto molt que siguin els pares perfectes, sinó que simplement no fan aquest exercici d’autoavaluació. Per menfotisme o per supervivència, no ho sé.

La filla petita de la Noèlia Morales farà dos anys. Des d’abans que nasqués, la Noèlia no treballa: ha encadenat la baixa mèdica amb el permís de maternitat i una excedència que li ha permès tenir cura de les dues filles fins ara. Ho ha combinat així amb la seva parella, que és autònom i pot treballar més, per poder estar més a casa amb les nenes i gaudir de la criança. Amb la gran va agafar excedència fins que va tenir un any i, tot i reduir-se la jornada, recorda la incorporació a l’escola on treballava com una època molt difícil i dura i ha preferit no repetir l’experiència. 

En els primers mesos després del naixement de la meva filla, vaig pensar que segurament eren les hormones que em recorrien el cos les que feien que jo, a qui mai li havien interessat els nadons, trobés cada moviment de la meva filla infinitament fascinant. En algun moment les hormones es calmarien, la fascinació disminuiria i jo tornaria a ser la d'abans.

Fa anys que treballo amb la Berta Prieto i una broma nostra recurrent és que la seva mare no pot venir tranquil·la a veure una funció perquè la relació maternofilial sempre acaba sortint en totes les obres, amb l’humor àcid i cínic que caracteritza la seva filla.

La llei de conciliació del Govern inicia la tramitació parlamentària, amb mesures com l'obertura d'escoletes els horabaixes, els dissabtes i durant les vacances; un banc d'hores per als treballadors a les empreses; el foment de l'autonomia horària del personal; i el foment d'escoletes laborals en els centres de treball, per acollir els nins dels empleats d'una o diverses empreses i facilitar-ne la productivitat. La norma també inclou la promoció del teletreball i orientació sobre bones pràctiques per afavorir la conciliació. A més, l'Executiu vol impulsar "fórmules de resolució extrajudicial de conflictes laborals en matèria de conciliació".

La llei de famílies del govern espanyol va ser una de les normes que van patir l'avançament electoral a Espanya el maig del 2023. De fet, el text continua al Congrés dels Diputats, on s'està tramitant per la via d'urgència. Per mirar de fer passos endavant, però, l'executiu espanyol va aprovar un reial decret l'estiu de l'any passat en què es recollia una de les mesures de la llei per facilitar la conciliació: el permís de vuit setmanes de què pares i mares poden gaudir de manera continuada o interrompuda fins que l'infant faci vuit anys.

Cada desembre, quan Erienne Fawcett era petita, la seva casa rural a Minnesota es transformava en un aparador de llogarrets nevats en miniatura, amb rens petitons i nadales. De petita, aquestes escenes li semblaven "pura màgia". No va ser fins a l'edat adulta que es va adonar que la seva experiència era el resultat d'"hores i hores de feina" de la seva mare i formava part d'un elaborat esforç per fer que el Nadal fos especial.

És mare soltera i treballa a la recepció d'un hotel de Lloret de Mar. L'estiu és el mes més fort de feina i no pot fer vacances. Ni ara, que el seu fill té onze anys, ni des que se li va acabar el permís de maternitat quan el Pol tenia quatre mesos. Per tant, ni ella ni el seu fill saben què és anar de viatge a l'estiu, fer una escapada a la muntanya o desconnectar quatre dies a la platja. La Meritxell (nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat), però, trampeja com pot aquestes onze setmanes sense escola i, malgrat tot, es considera afortunada perquè té xarxa, família i amics que l'han ajudat a tirar endavant; no només els estius sinó tot l'any. La monoparentalitat l'ha obligat a espavilar-se per poder tenir cura del seu fill, complir els torns i horaris a la feina i procurar que el nen estigui tan bé com sigui possible. L'estiu és un repte més. "Tenim sort que vivim en un lloc de platja i sempre hi ha algú que es pot endur el Pol", explica amb resignació.

Ser pare primerenc i tenir cura d'un nadó és apassionant i meravellós. Però també és un repte. I fer-ho sota l'amenaça de les bombes i el soroll de les sirenes antiaèries, encara més. Com a corresponsal a Jerusalem per a diversos mitjans –inclosa aquesta casa–, els primers dies de la guerra entre Israel i Hamàs van ser una voràgine de feina i tensió. De llevar-me a les sis del matí per preparar les primeres cròniques de ràdio, de bregar durant tot el dia amb informacions i històries colpidores, d'escriure matí i tarda pels mitjans digitals i en paper i d'acabar la jornada, ben entrada la matinada, amb connexions per a diverses televisions. Però també van ser dies de corredisses al refugi amb un nen de cinc mesos als braços, de sentir explosions sobre els nostres caps, de plors i biberons ben entrades les curtes nits i d'un neguit constant per un demà sempre incert.

La presidenta del Govern, Marga Prohens, s'ha compromès aquest dijous a crear una llei de conciliació o corresponsabilitat per a les Balears. Així ho ha anunciat en la primera Mesa de Diàleg Social de la seva legislatura, la qual tindrà un protocol de funcionament i, a més, una comissió de fons europeus.

Tàrrega ha estrenat un nou concepte de transport escolar gratuït. Té sis recorreguts, múltiples parades, un grup de monitores i quatre escoles com a destí final. Però no hi ha autobusos. Les rutes es fan totes a peu. Es tracta d’una iniciativa que no sols vol fomentar els hàbits saludables dels infants i reduir la presència de cotxes. Sobretot es tracta de donar temps. Temps per a les famílies, per a la conciliació de la seva vida laboral i personal i, en especial, per a les dones. D’aquí que el projecte hagi sorgit de la regidoria de Feminismes i amb una subvenció del departament d’Igualtat a través del programa Temps x Cures. Perquè “són elles, per rols de gènere, les que majoritàriament han d’assumir les cures dels infants”.

No és nou afirmar que les mares actuals estem molt exigides. Compaginar la vida professional, social i la criança ja resulta un repte en si mateix. Trobar estones per cuidar-te. Per fer aquella classe de ioga que tant trobes a faltar. Un sopar amb la parella, que fa molt que no us trobeu. Uns vins amb les amigues. I no t’oblidis de la teva àvia, que fa molt que no li truques!

El nostre teixit empresarial sembla resistir-se a oferir als treballadors una flexibilitat plena que els permeti conciliar feina i família de la millor manera possible. La nova Llei de Famílies, aprovada al juny, ampliava una mica més els permisos de què disposen pares i mares per intentar arribar a tot. Tot i això, es tracta de mesures insuficients davant el gran repte que plantegen els horaris i les vacances escolars, els dies de lliure disposició, les tutories, les visites mèdiques, els virus i altres imprevistos que fan que els progenitors hagin de fer mans i mànigues per tenir cura de les criatures. Coneguem quatre exemples reals de conciliació.

Sempre he pensat que és impossible no equivocar-se fent de pare. Com és impossible no equivocar-se fent qualsevol cosa. I encara que ens agradaria pensar que ho podrem fer tot bé, la realitat és que hi ha molt poques coses a la vida que es poden controlar del tot, i la criança dels fills, afortunadament, també és una d’elles. Establert que això de ser un pare perfecte no és una bona idea, vaig decidir que seria un pare present. És a dir, que hi seria. Per encertar-la o per equivocar-me, però acompanyaria els meus fills en aquesta aventura. I que la gaudiria, i que quan es fessin grans ja em farien els retrets oportuns.

L’inici de curs és trepidant. En el nostre setembre s’hi acumulen aniversaris familiars, adaptació a la llar d’infants, l’inici a l’escola de les grans. A més, ens acomiadarem d’un estiu que ha estat molt guai, el primer de família nombrosa. Aquestes vacances la filla gran va fer per primera vegada ràfting, la mitjana va llegir un llibre amb lletra de pal, i la petita va començar a gatejar. És molt emocionant viure i gaudir tantes primeres vegades.

El PSIB plantejarà la pròxima legislatura, en cas de mantenir el Govern, que els centres escolars estiguin oberts els horabaixes i, "si és possible", els caps de setmana, perquè s'hi duguin a terme activitats de reforç, extraescolars, de temps lliure i esportives, entre d'altres. Tot això es cobriria amb personal no docent, és a dir, no seria a càrrec dels professors de les escoles. Així ho ha anunciat aquest dimarts la cap de l'Executiu i cap de llista dels socialistes, Francina Armengol, davant el CEIP Jaume I de Palma. "Els patis de les escoles han de ser centres de conciliació per a les famílies", ha declarat.

Quan era guionista de l’Eduqueu les criatures a Catalunya Ràdio, l’estimat Carles Capdevila va idear la secció “Castanyer, pensa-t’ho bé...” Jo sortia al carrer, micròfon en mà i entrevistava pares, mares i mestres, entre altres, per parlar de com s’ho manegaven amb tot això de la criança. Aleshores tenia 28 anys i poca previsió de ser mare. Però res més lluny de la realitat. Un any més tard ja naixia la primera filla i després van venir el segon i el tercer. Tots tres amb cinc anys de diferència. Com aquella llengua d’aigua que t’acaba de rematar a pet d’ones, vaig entrar en una centrifugadora d’embarassos, alletament i criança que em va absorbir cap al fons, mentre intentava treure el cap un moment per continuar publicant i exercitant l’única neurona disposada a pensar una mica més enllà del canvi de bolquers, el menú del dinar o els jocs de tarda. Recordo escenes divertides, asseguda a la tassa del vàter amb el petit al pit i els altres dos jugant a la banyera o sortint a passejar amb un a la motxilla i dos al cotxet. També n’hi ha, esclar, de no tan simpàtiques, fent maratons de nit pel passadís de casa per fer-ne dormir algun mentre el meu company era de viatge.