És la xifra més baixa dels últims anys, però, així i tot, és "inadmissible". Una dona va ser assassinada per violència masclista a Espanya cada 7,6 dies durant l'any passat, el 2024. Així ho subratlla l'Informe sobre víctimes mortals de la violència de gènere i domèstica en l'àmbit de la parella o exparella que ha fet públic aquest dilluns al matí l'Observatori del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a Madrid. Es tracta de 48 víctimes mortals en total, de les quals, un 25% van perdre la vida en crims que es van produir en municipis petits, de menys de 25.000 habitants, segons recull l'informe.

Aquesta setmana hem viscut un nou terrible crim masclista. L’assassí, comissari del Cos Nacional de Policia, ha posat fi a la vida de la seva parella i a la de la seva exparella i després s’ha suïcidat. Es tracta d'un cas d’extrema complexitat i si volem fer-ne una anàlisi és important assenyalar una sèrie de factors clau. Perquè els feminicidis comparteixen una base estructural comuna (una societat en què la violència masclista és la principal causa d’inseguretat i de mortalitat violenta de les dones), però cal veure cada cas de forma singular per entendre els elements de risc o els desencadenats. Només així, amb un bon mapa, es poden dissenyar bé les polítiques de prevenció. 

Aquestes darreres setmanes és constant la pregunta sobre l’augment dels feminicidis. I la resposta no es deu a un sol factor, sinó a la interacció de diversos elements –algun d’estructural i altres d’individuals.

A Itàlia, aquest estiu, dues nenes de 13 anys han estat violades per una manada de sis adolescents i una noia de 19 anys violada per set nois després d’emborratxar-la. Andrea Giambruno, la parella i pare de la filla de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va dir a la televisió que “si evites emborratxar-te, evites determinades problemàtiques perquè després trobes el llop”. 

Els assassinats inhumans i injustos de dones no cessen. Però, tot i la recurrència d’aquests dolorosos feminicidis, continuem amb una falta de resposta social extrema. I això passa perquè som les dones, les que morim assassinades pel sol fet de ser-ho.

Cap denúncia. Cap de les 18 dones assassinades per violència masclista a Espanya durant el que portem del 2023 –cap d'elles, a les Balears– havien presentat denúncies prèvies per maltractaments, ni tampoc cap dels assassins havia estat denunciat per agressions masclistes. Ni els familiars, ni els veïns, ni amistats, ni tampoc cap dels serveis públics de sanitat o de serveis socials. La dada l'ha donat la delegada del govern espanyol de Violència de Gènere, Victoria Rosell, que ha instat la ciutadania i els professionals a denunciar els casos de maltractaments de tota mena. "La violència de gènere és un delicte públic en aquest país des del 2004, no és una qüestió privada", ha subratllat en una compareixença institucional.

Hem començat l’any amb quatre feminicidis i encara horroritzades per les xifres del desembre. La violència masclista és estructural, una qüestió social de primer ordre, i és evident la feina pendent com a societat per combatre-la. Les dades parlen per si soles. Davant d’aquests fets i de la nova proposta del ministeri de l’Interior d’informar les dones si la seva parella té antecedents per maltractament, com a advocades i feministes se’ns plantegen dubtes.

Assassinades a mans de la seva parella, exparella, pare, germà o fill. Algunes d'elles ja els havien denunciat, d'altres no ho havien fet o no s'hi havien atrevit per por de represàlies. Les circumstàncies i les edats de les víctimes són diferents, com també el seu origen, però totes elles tenen en comú que han passat a formar part del tràgic recompte de feminicidis del 2022. Són 12 les morts que aquest any ha deixat la violència masclista a Catalunya segons el recompte de la Generalitat, que inclou qualsevol homicidi d'un home sobre una dona, sense que s'hagi hagut de donar en l'àmbit de la parella. Darrere la xifra hi ha noms i vides segades. A Espanya, durant el 2022, s'han comès 49 assassinats per violència de gènere en què els autors han estat parelles (32) o exparelles (17) de les víctimes.

Les morts són la punta de l'iceberg de les violències masclistes, però el balanç que se'n desprèn és el més tràgic de cada any. Segons el balanç de l'Institut Català de les Dones, adscrit a la conselleria d'Igualtat i Feminismes, el 2022 ha deixat dotze feminicidis a Catalunya. A diferència del recompte que es difon a nivell estatal, el del Govern inclou des del 2018 tots els homicidis comesos per un home sobre una dona sense que hagi de ser en l'àmbit de la parella. Així, la lamentable xifra de les 113 morts per violència masclista registrades des del 2012 podria ser encara més gran. Des del 2019, de fet, s'han comptabilitzat més de deu assassinats cada any, una tendència que no sembla anar a la baixa. "Desgraciadament, el nombre de casos són relativament estables al llarg dels anys", lamenta Laia Rosich, directora general per a l'Erradicació de les Violències Masclistes, que admet que l'increment de la detecció de situacions de violència, així com de les denúncies i les demandes d'ajuda, encara no són suficients per minimitzar la part "més visible i cruel" del masclisme. "Els casos extrems en què s'acaba produint un assassinat ara mateix no es redueixen", reconeix.

Un matí fred d'octubre, el Colin Canham i la seva dona, la Sara Emerick, van ser trobats morts en el que semblava un assassinat i un suïcidi. A ell el van trobar estirat prop d'una arma de foc fora de la casa on vivien. Ella era a dins. Un detectiu em va dir que tot apuntava que el Colin havia comès un "crim passional", un terme legal que implica manca de premeditació, un acte suposadament nascut per amor o devoció.

Tots els crims són execrables, llevat d’aquells que siguin en legítima defensa, m’atreviria a dir. Però, sense que es tracti d'establir cap jerarquització, n’hi ha que resulten especialment repugnants. En aquest terreny destaquen els assassinats de dones a mans d'homes amb qui han compartit vincles familiars o de parella, els genèricament anomenats crims masclistes, que aquestes darreres setmanes s’han convertit a Espanya en notícia quasi quotidiana, en un moment en què legalment sembla consolidat el reconeixement de la igualtat de drets i de condició entre homes i dones.

L’onada de crims masclistes evidencia que les cadenes privades espanyoles continuen utilitzant unes rutines informatives nocives i sense ètica per informar d’aquests casos.

S'acaba l’any i voldríem que al gener s’obrís una porta que es manté tancada. Els gurus de l’autosuficiència ens diran que la porta s’obre si nosaltres volem, perquè tenim la clau. Els pessimistes, que encara que l’obríssim, n’hi hauria una altra de tancada al darrere. Les atrevides mirarien d’entrar-hi per on fos. Les resignades no volen saber què hi ha darrere d’una porta que no s’ha obert mai. Per a cadascun de nosaltres el que hi ha al darrere ens duu a llocs diferents. Alguns es trobaran amb multituds i d’altres només a si mateixes. Tot és vàlid si el tot no anul·la ningú. També és possible obrir portes per tornar a tancar-les i rectificar situacions que no hem pogut ni sabut gestionar com voldríem en un altre moment. Sovint els malentesos tenen més a veure amb el silenci que amb les paraules, encara que hi ha qui va a destemps en tots dos casos. Estaria bé trobar un equilibri col·lectiu que ens permeti escoltar-nos i parlar-nos sense trepitjar-nos, però mentrestant, amb la sort de l’atzar que ens ha tocat al néixer, seguim construint els refugis personals que ens confirmen que l’amor és un acte de generositat. També d’egoisme. Les contradiccions hi són sempre, amb la porta oberta de bat a bat, encara que hi passem per davant sense gosar ni pensar-les. S'acaba un dia i en comença un altre. Tot el que passa i no passa al llarg dels mesos són possibilitats i voluntats que ens formen la vida. No recordem mai un any sencer. Què triem i què se’ns queda inesborrable?

Una jornada tràgica empitjora un desembre especialment greu pel que fa als feminicidis a Espanya. En menys de deu hores, entre dimecres a la nit i la matinada d'aquest dijous, s'han comès tres crims masclistes a Madrid, Benidorm i Toledo, aquest últim amb dues víctimes, perquè la dona agredida estava embarassada. De fet, estava a punt de donar a llum. El desembre s'ha convertit en el mes amb més víctimes de violència de gènere del 2022 a Espanya, tal com va alertar dimecres el ministeri d'Igualtat, que va parlar d'una situació d'"extrema gravetat". De moment, Igualtat ha confirmat deu crims per violència de gènere i dos més s'estan investigant.

"La situació d'extrema gravetat". Així ha definit aquests dimecres el ministeri d'Igualtat el "repunt" d'assassinats masclistes a l'Estat, amb vuit casos confirmats només aquest mes de desembre i dos més en vies d'investigació (46 en tot aquest any, 12 dels quals a Catalunya). Després de la primera reunió del comitè de crisi sobre la violència masclista –on també estan representats els ministeris de Justícia i de l'Interior, la Fiscalia i les comunitats autònomes on s'han produït feminicidis–, la secretària d'estat d'Igualtat, Ángela Rodríguez, ha explicat que en els períodes vacacionals o de festes augmenta el "risc" de crims masclistes i ha fet una crida a "extremar l'alerta", tant a les institucions com a la ciutadania, a qui ha demanat "col·laboració". Cal "no menysprear cap indici del nostre entorn, encara que ens sembli lleu o poc greu", ha dit.

Ens maten. Cada dia a una de nosaltres. És tan brutal el que està passant que ja no tenim paraules. Fa dies que les busco però per sobre em passa la ràbia i les llàgrimes. No les puc evitar ni les vull allunyar. Vull plorar totes les dones que ens estan matant. Les plorem. Perquè ja hi ha massa condemnats a un nus a la gola. Cada assassinat fa un mal constant i precís. No marxa. Com se n’ha d’anar si ens assassinen per ser dones i no podem evitar-ho? Com ens hem de sentir si estem cridant que ja fa massa segles que els homes exerceixen sistemàticament la violència sobre nosaltres i que el menyspreu que ara sembla petit és el que demà atorga la llicència per matar? Hi som, encara, perquè som reproductores d’una espècie que sovint penso que no s’hauria de multiplicar. Vivim en un món on a nosaltres ens han esborrat de tots els mapes, els nostres noms no són als carrers ni la nostra història és als monuments. Ens maten literalment cada dia però els feminidicis no aturen aquest món de meitat invisible. Ni tan sols els minuts de silenci duren un minut. Només s’atura de cop i del tot la vida de les dones assassinades. En xoc, sobreviu el seu entorn. Caminem sense trobar justícia perquè la justícia és la igualtat i la igualtat que reclamem no existeix. No ha existit. Existirà o ens extingirem.

A Londres un policia segresta i assassina Sarah Everard, una dona que tornava sola cap a casa seva. La ciutadania organitza una vetlla que les autoritats no autoritzen. Tant és. Volen recordar la víctima i necessiten mostrar la seva indignació davant la inseguretat que senten tantes dones recorrent els carrers de Londres. Els carrers del món. La vetlla no s’autoritza per les mesures restrictives contra el covid. La pandèmia dificulta les protestes i la fraternitat però no els assassinats. Els agents de policia controlen la multitud que és al carrer. Tot va bé fins al vespre, amb la situació més escalfada verbalment. Els agents es decideixen a dissoldre la convocatòria, impedeixen parlar a les dones, les agredeixen i finalment n’arresten unes quantes. L’endemà, milers de persones es manifesten davant la seu del Parlament britànic i davant la seu de Scotland Yard. Volen explicacions. La cap de la policia justifica l’actuació dels agents. La concentració de persones suposava un perill per a la salut pública. No convenç. La policia va actuar d’una manera excessivament violenta amb algunes dones. Innecessàriament violenta, com en tants altres casos. Sarah Everard va ser assassinada mentre tornava sola a casa de nit. Assassinada. Sola. De nit. Em pregunto què s’entén per salut pública, quina societat s’està protegint i quines lleis s’estan complint. 

Es deia Rocío Martín Céspedes. Tenia 35 anys i una criatura de cinc quan l'11 de gener del 2003 va ser assassinada a Moià pel seu marit, un prestigiós oftalmòleg que li va disparar dos trets i després es va suïcidar. És la primera víctima mortal de la violència masclista comptabilitzada a Catalunya des que va començar el registre oficial, el 2003. El seu perfil és el de la majoria de les víctimes d'aquesta plaga encara ara: dones joves, la majoria amb fills i que no havien denunciat el botxí anteriorment.