Un “número important” d’infants i adolescents ingressats i tractats a l’àrea de Psiquiatria de Son Espases el 2024 són fills de mares migrants llatinoamericanes, confirma la directora de l’Institut Balear de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència (IBSMIA), Isabel Flórez. Les dones varen arribar soles a Espanya per treballar i, amb la regulació de la seva situació, han pogut dur els seus fills a viure-hi amb elles. “Fa uns anys va haver-hi un boom de la reagrupació familiar i vèiem nins amb la clau de casa penjada del coll perquè la seva mare treballava i, en tornar d’escola, estaven sols a casa. Ara veim adolescents que es qüestionen el paper dels seus pares en la seva vida”, prossegueix Flórez, qui descriu problemes de trastorns de l’estat d’ànim –“angoixa, depressió i desregulació emocional”– i altres com autolesions o temptatives de suïcidi a conseqüència de la manca de vincle amb la seva progenitora. “Varen deixar infants petits, fins i tot bebès, als seus països i, de sobte, conviuen amb adolescents que no coneixen i amb els quals tenen problemes de falta d’autoritat, d’horaris, normes o conductes inapropiades. Adolescents als quals han tret d’on han nascut, del seu entorn, per viure amb una senyora que diu ser la seva mare, però que els resulta una desconeguda. Elles, per part seva, no saben com educar a una persona que se sent abandonada. Com recompons això?”, es demana una tècnica municipal de serveis socials que prefereix mantenir l’anonimat.

Us proposam que llegiu amb deteniment el següent titular publicat a l’edició digital d’aquest diari dia 12 de setembre d’enguany. Diu així: “Detenen un home a Manacor per intent d’homicidi després d’apallissar el seu al·lot”. I ara us demanam: quina és la relació o vincle que pensau que hi ha entre víctima i agressor? Són pare i fill, o es tracta d’una parella? Us advertim que no sou els primers que hi reflexionareu. A la notícia digital en qüestió, el filòleg artanenc Jaume Morey Sureda hi va fer aquest comentari: “Al·lot? El titular suggereix que l’agredit devia ser un fill”. L’endemà, el també lingüista d’Artà Jaume Guiscafrè Danús hi afegeix: “Jaume Morey Sureda, efectivament! Això mateix vaig pensar”. La confusió que exposen aquests dos lectors és entenent si tenim en compte tota una sèrie d’elements que ara us detallarem. Es tracta, tanmateix, d’una realitat canviant, a causa, no només dels canvis lingüístics sinó també del sorgiment de nous models familiars i afectius. Lamentam, de tota manera, que sigui justament una notícia sobre un episodi de violència domèstica el punt de partida d’aquesta reflexió. Ens hauríem estimat més que la motivació fos una altra.

Un migdia de principis d’estiu el meu fill Ricard va tornar del casal i es va trobar amb una sorpresa a la seva habitació: el llit de matrimoni en què havíem estat dormint plegats des que el vaig treure del bressol havia estat substituït per un llit individual amb llençols i coixins de Spiderman. “Uala, que guai!”, va exclamar amb la seva permanent veueta de nas tapat (algun dia deixen de tenir mocs, els nens?). En Ricard està a punt de fer quatre anys i la seva obsessió durant els darrers dotze mesos ha estat aquest superheroi amb poders aràcnids que viu a Nova York i que, quan no està participant en alguna missió, treballa de fotògraf en un diari. M’ha fet comprar joguines de Spider, Legos de Spider, contes de Spider, samarretes, pijames i banyadors de Spider, motxilla de Spider, gorra de Spider, motlle de pastís de Spider... “Mamà, anirem a Nova York algun dia?” “Sí, esclar”. “I estarà l’Spider?”

Un pare ha estat detingut per presumptament agredir el seu fill que pateix una discapacitat amb un pal a Palma. Segons han explicat fonts policials en una nota de premsa, els fets van tenir lloc a finals de la setmana passada quan un veí va avisar el 091 perquè va veure que un pare estava pegant el seu fill amb un pal.

Aida Domènech ja ho va deixar clar el 2023: "Jo crec que de l'any que ve no passa". Efectivament, no ha passat. Aquest dimarts a la una del migdia una de les influencers amb més seguidors de l'Estat ha anunciat amb la seva parella, Alba Paul, que esperen una criatura. La prova que aquesta era una notícia molt esperada entre els seus seguidors l'ha reafirmat el fet que en dues hores gairebé 10.000 usuaris han felicitat la creadora de contingut, més coneguda amb el nom de Dulceida.

Mentre ella estava a la clínica donant a llum, ell celebrava l'entrada d'any amb la seva família. Des del principi, Bertín Osborne va deixar clar que el tema de la paternitat del fill que ha engendrat amb Gabriela Guillén no anava amb ell: "Jo prefereixo ser avi", va sentenciar a la revista ¡Hola!, el mes de maig. Dit i fet, Osborne va ser avi l'última setmana de l'any, quan va néixer la petita Violeta, filla de Clàudia Osborne i José Entrecanales, primogènit del president d'Acciona. Però l'alegria de ser avi per vuitena vegada li va durar pocs dies, ja que el 31 de desembre va néixer el seu setè fill, del qual ha assegurat sense remordiment que no és "desitjat ni buscat".

Robert Pattinson i Suki Waterhouse no han parat de fer passos per consolidar la seva relació en l'últim mes. Aquest divendres un amic comú de la parella ha anunciat que els dos actors tenen intenció de casar-se pròximament. La notícia, publicada al rotatiu nord-americà People, arriba un mes després que es fes públic que Pattinson i Waterhouse esperen un fill.

La paternitat t’ho capgira tot, però no sempre de la manera que et diuen els llibres. De fet, els llibres (o les webs, o els tallers o el que sigui) l’encerten més aviat poc, perquè han de donar una visió genèrica del que vol dir ser pare quan, en realitat, és un procés personal i intransferible que segueix unes normes particulars en cada cas.

La meva història és més que trista, però és la que m’ha fet com a persona, amb tot el bo i dolent que pugui tenir. Haver viscut en una família marcada per la mort m’ha definit en tot: en els sentiments, en la manera com cuido les coses, en les pors que tinc, en la manera d’estimar la vida.

No t’adones del que significa ser pare fins que tens el teu fill als braços. La teva dona sap què significa ser mare des de molt abans. Fins i tot, potser, des d’abans de quedar-se embarassada. Et donen al nadó i la primera cosa que penses és res, perquè no pots pensar. Rius o plores o rius i plores, però no pots pensar.

"¿No t’agradaria tenir un germanet? Per què no els ho demanes als teus pares?" A aquesta mena de preguntes insistents que em feien de petit, jo sovint responia: "El que vull és un gos!" No sé si per un rampell instintiu de deixar amb un pam de nas qui feia la pregunta –normalment alguna senyora gran del barri– o perquè de debò preferia una mascota abans que un germà.

A la plataforma Movistar+ podeu trobar el documental La desaparición de mi madre. És la història d’una dona d’una setantena d’anys que desitja desconnectar-se del món i fugir, però el fill de la qual, des de darrere de la càmera, intenta impedir-l’hi. Protagonista i director estan units per un fil invisible, un vincle molt fort, però tenen interessos oposats. La mare odia la càmera i un món que sembla obsessionat en la constant producció d’imatges. Però el fill, en canvi, entén que el procés d’enregistrament és l’únic que permetrà retenir la seva mare al seu costat, i s’aprofita del compromís matern d’acceptar ser la protagonista de la pel·lícula. Si tenim en compte qui és la protagonista, tot adquireix un sentit dramàtic en què el poder de la imatge esdevé encara més significatiu. És Benedetta Barzini, una model molt famosa als anys seixanta. Va triomfar als Estats Units i Europa i es va convertir en amiga i musa de Salvador Dalí, Marcel Duchamp, Lee Strasberg, Irving Penn, Bert Stern, Ugo Mulas, Richard Avedon, Henry Clarke, Andy Warhol, Armani... Va ser considerada una de les cent belleses del món per la revista Harper’s Bazaar i es va convertir en la primera model italiana que va ser portada de l’edició nord-americana de Vogue. Fins que, el 1973, ella mateixa va posar punt final a la seva trajectòria com a model, tipa de tot allò que comportava la seva feina. Va tornar a Itàlia i es va afiliar al Partit Comunista i a organitzacions feministes. Ha acabat donant classes en tres universitats diferents sobre estètica i anàlisi de la imatge, posant èmfasi en el rol de la dona. Barzini renega de l’exhibicionisme, i menysprea el seu passat com a top model i tot el negoci al voltant de la bellesa femenina. La protagonista denuncia com la persona desapareix davant del concepte de bellesa i s’anul·len el seu intel·lecte i el seu talent. En el documental descobrim una Barzini misantropa, amb més de setanta anys, sense cap desig per arreglar-se, que viu envoltada d’andròmines, de mal humor i defensant les seves conviccions. Vol deixar-ho tot i marxar, encaminar-se lliure cap a la mort, i Beniamino Barrese, el seu fill i director del documental, enregistra aquest procés de comiat, que no és res més que una excusa per intentar retenir-la. Mentre ella estigui davant de la càmera no podrà marxar, perquè respecta la necessitat del seu fill de fer la pel·lícula. Ella no el vol ferir, però tot té un límit. Per tant, el documental és una lluita entre mare i fill: “Jo no vull tenir res més a veure amb les imatges, i per a tu les imatges ho són tot”, li diu Benedetta a Beniamino. Un combat entre el poder de la càmera per immortalitzar i l’elecció individual de posar fi a la teva existència i a la teva representació física. El documental esdevé una reivindicació amb una paradoxa. És un joc de forces insòlit perquè, fins al darrer moment, la protagonista és víctima d’allò que està denunciant: la tirania de la imatge, fins i tot la que exerceix, des de l’amor més profund, el seu propi fill.

Una mare ha sigut condemnada a dos mesos de presó i se li ha prohibit acostar-se al seu fill de 10 anys durant sis mesos per haver-li donat "un parell de bufetades" després que ell es negués a dutxar-se. La decisió de l'Audiència de Pontevedra confirma la sentència dictada el juliol de l'any passat pel jutjat penal número 4 de Pontevedra, que va ser recorreguda per la dona al·legant que la seva actuació "s'ha d'entendre emparada dins del seu dret de correcció".

La presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, ha donat a llum aquesta tarda de dijous al seu primer fill en un hospital públic de Sevilla. Segons ha informat l'oficina del portaveu del govern andalús, el part ha tingut lloc a l'hospital Virgen del Valme, als afores de la capital andalusa. Tant la presidenta andalusa com el seu fill es troben en perfecte estat.

Els seguidors dels Newell's Old Boys, club on va jugar Messi de menut, van desplegar una bandera durant el partit Godoy Cruz-Newell's Old Boys en què ensenyaven el número de soci que de Thiago Messi, fill del jugador del Barça.

Saadi al Gaddafi, un dels fills del dictador Muamar al Gaddafi, ha assegurat aquest divendres que Líbia 'està vivint un nou alçament'. Les declaracions s'han fet en una entrevista a la cadena de televisió Al Arabiya. Gaddafi, que actualment es troba refugiat al Níger, ha assegurat que manté el contacte amb molts dels grups tribals libis i, fins i tot, amb membres del Consell Nacional de Transició (CNT) del país.