Fa gairebé sis anys, la Fundació Marilles va considerar que era important crear consciència sobre la conservació de la mar Balear a través de les arts plàstiques i va crear MARE, un certamen anual d’imatge i vídeo, que té com a principal disciplina la fotografia digital submarina, per inspirar acció per a la mar Balear. El coordinador del projecte, Amador Garcia explica que l’art “té la capacitat de remoure consciències i de tocar fibres”. De la mateixa manera, opina que aquesta iniciativa en positiu “té més força que una campanya catastròfica que transmet un missatge negatiu”. 

L'exposició itinerant La veu de la mar, que reuneix les 32 fotografies guanyadores del certamen organitzat per MARE el 2024, s'ha instal·lat enfront de la seu de l'Autoritat Portuària de les Balears (APB), on serà fins al pròxim 31 d'agost.

El passat 7 de juny, en el marc de les jornades de portes obertes organitzades per l'Autoritat Portuària de Balears (APB) al port de Maó, es va dur a terme un taller de fotografia dedicat a les badies somes, organitzat conjuntament per MARE i l'Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM). Aquesta activitat s'emmarca dins del programa de MARE, una iniciativa que té com a objectiu apropar la fotografia a la ciutadania com a eina de reflexió, connexió i transformació davant la crisi ecològica que viu la mar Balear.

Palma dona el tret de sortida a l’exposició itinerant La veu de la mar, organitzada per MARE amb el suport de l’Ajuntament de Palma, entre altres entitats. La mostra recull una mostra de totes les imatges guanyadores de la V Edició del Certamen Audiovisual per a la Conservació de la Mar Balear (2024) i es podrà visitar al passeig de Sagrera de Palma, del 13 al 30 de juny.

Devies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Créixer sense l’amor maternal és una ferida que, com tots sabem, deixa un senyal per sempre. Se n’han ocupat a bastament la literatura i l’audiovisual, i la casualitat ha volgut que, en els mateixos dies, m’hi hagi aproximat des de dues perspectives diferents i complementàries.

Somric encara avui dia quan recordo la primera vegada que el meu fill va dir-me: “Saps, mama? Tinc una enamorada. Es diu Julieta i és més gran que jo”. Llavors en tenia quatre i, certament, la Julieta tenia un any més i tots dos anaven a la mateixa classe. Tenir guardats els records de les primeres experiències i descobertes serveix per emmarcar els rituals iniciàtics dels fills com emblemes que et garanteixen un somriure immediat. Vindrien a ser llaminadures de tendresa que mai més es tastaran, però sí que es podran assaborir a través del record més nostàlgic.

Molts cops quan arriba l'hora de fer-li un regal a una mare tot es complica. Malgrat que segurament és la persona que més coneixem del món –i sobretot la que més ens coneix–, a vegades ens quedem encallats i no ens venen idees de coses que pugui necessitar o que li puguin fer il·lusió. A continuació us proposem 6 idees de regals amb cor català que esperem que puguin agradar a les vostres mares el 4 de maig, el Dia de la Mare.

1 - Paquets embolicats amb paper de regal. És el primer que vam veure quan vam entrar per primer cop a casa de la mare després de l’accident. Havia començat a preparar els regals de Reis i allà els tenia, com si res no hagués passat. Com diu Joan Didion: “La vida pot canviar en un instant. En un instant normal”. El buit era físic, em faltaven extremitats. La pena em feia outsider en una happycràcia on s’espera de tu alegria permanent. Quan busques feina, quan surts amb les amigues o quan coneixes algú. En algun moment, vaig canviar l’estudies o treballes per un: "Hola, soc la Carla i la meva mare ha mort. I tu? M’expliques els teus difunts?"

Amb els anys i l’experiència se m’ha anat fent més fàcil gestionar la meva gran família. Comparant la meva manera d’educar amb la d'altres pares, crec que dono menys importància a les coses.

En els primers mesos després del naixement de la meva filla, vaig pensar que segurament eren les hormones que em recorrien el cos les que feien que jo, a qui mai li havien interessat els nadons, trobés cada moviment de la meva filla infinitament fascinant. En algun moment les hormones es calmarien, la fascinació disminuiria i jo tornaria a ser la d'abans.

Fa anys que treballo amb la Berta Prieto i una broma nostra recurrent és que la seva mare no pot venir tranquil·la a veure una funció perquè la relació maternofilial sempre acaba sortint en totes les obres, amb l’humor àcid i cínic que caracteritza la seva filla.

Diuen que les criatures neixen amb un pa sota el braç, però les mares naixem amb una càmera enganxada a la mà. Amb l’arribada del meu primer fill, com moltes altres dones, vaig començar a fotografiar compulsivament la nova persona que havia sortit de les meves entranyes. Dia rere dia, setmana rere setmana: un infant és un projecte en expansió, un canvi constant, un cartell de carpe diem amb potes.

Mai hauria dit que la Guàrdia Urbana em perdonaria una multa de trànsit. Però aquella tarda del 10 d’agost em devien veure amb una cara tan desencaixada que l’agent no va tenir cap altra sortida que quadrar-se, dir "passi, passi" i fins i tot tallar el trànsit perquè pogués entrar com un llamp al pàrquing de la Quirón. L’Anna havia trencat aigües mentre jo era al gimnàs. Vaig sortir fent un esprint que ni Usain Bolt en les seves bones èpoques i vam arribar a l’hospital al cap de pocs minuts.

Fa tot just dues setmanes, després d’un procés de mesos, el Leo, de 27 mesos, ja no pren mai el pit. Quan el Leo tenia poc més d’un any, a l’escola bressol els van dir que ja no calia que portessin biberons amb la llet de la Jana, la mare: “Aquí és quan decideixo consultar a una assessora de lactància per saber com fer els passos següents. No volia perdre la lactància, però volia reduir les preses”, recorda. El pla va ser donar pit només a casa, reduint-ho a l’hora d’anar a dormir, al despertar-se i alguna presa a la tarda. “Va anar molt bé que jo l’atengués per la nit quan es despertava i intentés calmar-lo”, comenta l’Abelardo, el pare. Ella reconeix que el procés ha estat dur, sentint-lo plorar des d’una altra habitació. Malgrat que el pare tenia cura del nen, la Jana se sentia culpable perquè el Leo no estava preparat, però alhora ella necessitava dormir, estava esgotada.

Em posa bastant nerviosa tot aquest misticisme de l’embaràs i la lactància. Moltes no ho vivim com una cosa tan transcendental. A mi posi’m l’epidural i anem per feina, que amb el dolor de regla ja en tinc prou. No glorifiquem tant la lactància perquè, existint biberons, potser no compensa, que els primers dies, de tant de mal, no vols que el fill se t’acosti al mugró. De tant posar-lo a la seva disposició, després ni recordes que el teu cos és teu.

Aquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets... "Gràcies, mama, ets la millor" és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) és actriu, coneguda per musicals tan aclamats com Mar i cel, o la darrera producció de Dagoll Dagom, L’alegria que passa. També ha treballat en cinema, televisió i doblatge. Aquest any celebra el 30è aniversari de l’escola de teatre musical Memory, de la qual és fundadora. Del 9 de maig al 2 de juny la podem veure a l’obra Llegat, al Teatre Akadèmia.

Àngels Gonyalons sempre va saber què volia fer encara que no en fos conscient. “Em van enxampar quan tenia tres anys amb tots els ninos a terra i jo damunt del llit explicant-los coses. L’escenari m’agradava molt”. Malgrat que el seu avi matern era escultor i els cosins de la mare, músics, ella era filla d’acadèmics. “Els meus pares havien fet tots dos humanitats, història de l’art i filosofia, dues carreres, en una època en què no era habitual. Moltes mares eren mestresses de casa. La meva mare es va casar als 19 anys. El meu pare en tenia 32 i li va dir «ja m’ocupo jo de les nenes: fes una carrera, tingues un grup d’amigues, tingues una joventut». Era un home fora de sèrie”.

]]>

Paco Mir (Barcelona, 1957) és conegut per ser un dels membres del Tricicle, però també ha dibuixat tires còmiques per TBO i El Jueves, ha adaptat i dirigit més de cinquanta títols de teatre, òpera i sarsuela i ha produït diverses sèries de televisió. Ara publica el llibre El senyor correcuites (Thule Ediciones).

Paco Mir és un artista polifacètic i de petit volia ser aviador, dibuixant o director de cinema. A casa tenien una gran biblioteca. “El meu pare havia col·leccionat còmics. Em recordo copiant coses de Disney. Hi havia una col·lecció que es deia El monigote de papel en què hi havia tots els humoristes i va ser una inspiració”.

]]>

"Des de petita, em feia molta il·lusió que el meu cognom fos el primer cognom del meu fill o filla. Sempre m'ho havia imaginat, encara que llavors la llei no estava aprovada", explica Judit Arnalded, mare de la Noa i del Nico, que porten el cognom matern en primer lloc. Però el seu cas és una excepció. Tot i que des de la reforma del Registre Civil l'any 2017 el cognom patern deixa de tenir preferència i el de la mare es pot posar com a primer cognom al nadó, segons dades del ministeri de Justícia a què ha tingut accés el Criatures, un 11,1% dels infants nascuts a Espanya des del 2017 han trencat la tradició patrilineal. En aquesta xifra, obtinguda del DICIREG, la plataforma electrònica del Registre Civil a Espanya, estan exclosos els registres no digitalitzats.

]]>