A Sant Pere de Ribes fa poc més d’un any que ha obert l’Agrupament Escolta L’Estol, amb seu a les Roquetes. És un cau que neix de famílies i joves sense tradició escolta ni d’associacionisme juvenil, i això n'ha dificultat un xic la implantació, que es diferencia d’altres agrupaments perquè no es fa a les tardes de dissabte, com habitualment, sinó a les tardes de diumenge, i no és cada setmana, sinó cada quinze dies. El motiu no és un altre que adaptar-se a l’agenda dels joves que han de fer de caps i monitors, que no tenen prou temps per dedicar a aquesta iniciativa, però no per això volen deixar de fer-la.

Aquest any van relaxats perquè només tenen quatre o cinc partits cada cap de setmana. L'any passat sí que els va ser complicat: en tenien set. La família de la Natàlia i en Josep dediquen els dissabtes i els diumenges a portar els seus tres fills a complir amb els compromisos d'hoquei. Tots tres, de nou, tretze i quinze anys, juguen a un equip del Club Patí Sant Celoni i, algun d'ells fins i tot dobla segons la temporada o el cap de setmana per donar suport a altres categories.

No sé si em podeu ajudar. No recordo quants gats he tingut a la meua vida. Centenars, segur. I a tots els poso el mateix nom: Minin. Igualtat nominal. Els gats són jo; jo soc els gats. Ara guaitava el gat cent-no-sé-quants-fa-que-tinc. Va néixer quatre mesos enrere. En aquest punt sa mare ja li fot urpa. Vol dir això: que no el vol. El dona per esquerat. Esquerar. Aquesta és la qüestió. La gata li diu: ja vas tip, au, espavil. I la porta de la vida s’obre.

Ser escolta marca una manera de viure la vida. Així ho considera Sebastià Vallbona, un excursionista entusiasta de 55 anys, natural de s’Alqueria Blanca. Té gravat en foc un dels moments clau de la seva formació: “Era el 25 de maig de 1986. Tenia 19 anys. Va ser el dia que vaig fer la promesa escolta seguint els postulats de l’artífex del moviment, el britànic Baden Powell: ‘Procurau deixar aquest món una mica millor de com l’heu trobat i, quan us arribi l’hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut’”.

El context del covid-19 ens situa davant de nous plantejaments per a l’escola, davant d’organitzacions basades en reduccions dràstiques de ràtios, en desdoblaments constants o permanents de grups, i en la necessitat de trobar nous espais fora de les parets dels centres. Plantejaments que, necessàriament, implicaran un augment de recursos per a l’educació, un sortir de les rutines establertes de fa temps i un endinsar-nos en nous contextos d’aprenentatge.