La mare biològica de Simone Biles ha hagut de conformar-se a veure com la seva filla feia història a través de la televisió. Ni un missatge, ni una trucada. Però ara Shannon Biles, la mare de la campiona olímpica de gimnàstica, ha volgut fer públic a través d'una entrevista al Daily Mail publicada aquest dimarts que voldria reprendre el contacte amb la seva filla, a qui va abandonar quan tenia sis anys a causa de l'addicció a les drogues que tant ella com la seva parella tenien.

Quan la brasilera Rebeca Andrade va pujar al podi per rebre la seva medalla d’or guanyada a l’exercici de terra, les nord-americanes Simone Biles i Jordan Chiles van fer-li una reverència. Van reconèixer el talent de la gimnasta paulista, una dona que transmet alegria quan competeix. Un gest elegant d’una Biles que al llarg de la seva vida ha rebut un munt de cops però no deixa de donar lliçons a qui les vulgui rebre. En l’últim dia del concurs de gimnàstica artística, va saber perdre. Tenia dues finals i, en cas d’haver-les guanyat, hauria arribat als nou ors i hauria igualat les dues úniques dones que han arribat a aquesta xifra, la gimnasta soviètica Larissa Latínina i la nedadora dels Estats Units Katie Ledecky. Només va guanyar una plata, però res de males cares. Va recuperar la rialla i va saber cedir amb esportivitat el centre de l’escenari a una Andrade que marxa de París amb quatre medalles; l’última, daurada.

Simone Biles ja ha guanyat més medalles olímpiques que la llegendària Nadia Comaneci. La texana s'ha imposat en el concurs de salt i ha sumat el seu tercer or olímpic en tot just cinc dies a París, on aspira a endur-se'n dos més als exercicis de terra i barra d'equilibri. La nord-americana ja suma al llarg de la seva carrera deu medalles, set de les quals d'or, i deixa clar per quina raó volia tornar a competir en una cita olímpica. Per demostrar-se que era la millor i, de pas, fer callar algunes veus, com la de la seva antiga companya d'equip, MyKayla Skinner, que va afirmar fa uns mesos que les gimnastes dels Estats Units que han viatjat a París no tenen la mateixa capacitat de treball i són una mica "gandules". Skinner va bloquejar Biles a les xarxes quan després de guanyar l'or per equips i penjar una imatge al podi amb aquestes paraules: "Unes campiones sense talent i gandules".

Quan les gimnastes estaven escalfant a l’Arena de Bercy, apareixia a la pista Nadia Comaneci, la primera dona en aconseguir un 10 en un concurs de gimnàstica un llunyà 1976. “Sembla que va ser ahir”, deia la romanesa. “Quina sort veure tanta gent que em recorda. I tanta gent que vol veure aquestes grans dones, veure en acció Simone Biles” afegiria. Només va pronunciar el nom de la nord-americana. Comaneci tenia clar a qui beneïa. “Biles em superarà en medalles, ho tinc clar” afegia. Dit i fet. Tres hores després, Simone Biles recuperava el títol de campiona olímpica individual, la seva novena medalla olímpica, tantes com Comaneci.

Quaranta-vuit hores després de guanyar el seu primer or a París al concurs per equips, Simone Biles torna al pavelló de Bercy per buscar la medalla potser més desitjada, la del concurs individual. Dimarts els Estats Units van guanyar l'or per equips i van convertir el pavelló en una gran festa nord-americana, però a la zona de vestidors les gimnastes dels altres països deixaven oberta la porta a la possibilitat que Biles no guanyés avui. "No es tracta de qui vull que guanyi, perquè admiro la Simone. Però crec de veritat que Rebeca Andrade la pot derrotar. I seria bonic, també", afirmava la gimnasta italiana Angela Andreoli.

Simone Biles ha fet brillar París amb uns exercicis que l'han fet mereixedora indiscutible de l'or. L'expectació per veure el que suposava el retorn de l'atleta als Jocs Olímpics –després que fa tres anys abandonés els Jocs de Tòquio per prioritzar la salut mental per davant d'un potencial recital de medalles amb el seu nom– ha estat gegant. En la primera exhibició de diumenge les graderies van convertir-se en un set de Hollywood amb la presència d'estrelles com Tom Cruise, Ariana Grande, Snoop Dogg, John Legend o Nick Jonas, i aquest dimarts la presència de cares conegudes no ha sigut una excepció.

A mitjans del 2022 Simone Biles seia a casa del matrimoni francès Landi, els seus entrenadors des de l’any 2017. Aquell dia Biles semblava seriosa i, aprofitant un moment de silenci, va deixar anar "Vull tornar als Jocs Olímpics". Els seus entrenadors es van mirar i li van respondre amb contundència "No". Biles no s’ho esperava. Però Cécile i Laurent van afegir que primer havia de tornar al gimnàs, havia d’entrenar i després ja es veuria on anava a parar. I tots van somriure. Sabien que allò acabaria a París, a França, el país dels Landi.

Amb una sola rialla ha tingut París als seus peus. Quants homes, generals, polítics i artistes han perdut el cap somiant amb conquerir encara que fos un dia la Ciutat de la Llum! I Simone Biles ho ha aconseguit amb una sola rialla. Quan l'han presentada, el pavelló de Bercy ha esclatat en una llarga ovació. I ella ha buscat la càmera, ha mogut les ungles, ben arreglades, i ha somrigut. Tothom ha entès que estava a punt per tornar per la porta gran a uns Jocs, després de marxar de Tòquio fa tres anys sense cap or però deixant un llegat que serà etern: el de ser valenta, alçant la veu i recordant a tothom que darrere d'una atleta hi ha una persona.

El Beacon és un gos, però no és un gos qualsevol. Aquest golden retriever de teràpia s'ha convertit en una peça clau de l'equip olímpic dels Estats Units, perquè ajuda les gimnastes a conviure amb l'estrès. L'animal va rebre el títol de Goodest Boy (el millor noi) i compta amb les seves pròpies acreditacions per accedir sense problemes als recintes on es disputen les competicions principals.

"M’agrada volar", diu l’Alba. I somriu. "Sí, la sensació de volar m’agrada molt. Soc lliure quan volo", explica. I quan la veus entrenar-se la veus volar. Encara fa calor quan Alba Petisco (Sant Joan Despí, 2003) arriba al Complex Municipal Les Moreres, al nord d’Esplugues de Llobregat. Un racó tranquil, preciós, just al costat del monestir de Santa Maria de Montsió i l’Espai Corberó. Aquí té la seu el CGE Les Moreres, on l’Alba saluda tothom. Ella és la gimnasta que ha arribat més lluny d’un club que fa anys que treballa amb centenars de nenes. "Ara tenim aquesta instal·lació que és una meravella, però els primers anys ens entrenàvem en una vella fàbrica amb sostre d’uralita, era una realitat diferent", explica Emma Miralles, que porta la comunicació del club i, per descomptat, també ha competit com a gimnasta. De la llavor d’un grup d’entusiastes de l’esport han sorgit gimnastes de primer nivell. I l’Alba és qui més camí ha fet.

Les jugadores de la selecció espanyola de futbol han fet trontollar el sistema amb el seu posicionament ferm en el cas Rubiales. Han desafiat el poder. La seva lluita va més enllà de Rubiales i els seus sequaços. Han llançat un missatge molt clar que les coses no es poden continuar fent com fa vint anys. Ni deu. Ni cinc, vaja. Els dirigents han de ser modèlics, els caps han de tractar amb respecte els seus subordinats. Hauria de ser sempre així, però no fa ni un parell d’anys que ens hem adonat d’això com a societat i hem sigut capaços d’obrir aquest debat. Aquesta lluita. A partir del hashtag #SeAcabó que van impulsar les futbolistes, moltes altres dones van sortir a les xarxes per explicar les seves experiències, l’abús de poder i a vegades l’abús sexual que s’han trobat en qualsevol àmbit de la vida.

Just un any abans dels Jocs Olímpics de París, als Estats Units tothom es pregunta si la gimnasta Simone Biles serà a la capital francesa el 2024. I en cas de ser-hi, en quins concursos participarà la considerada millor gimnasta de tots els temps. Després de trencar tots els esquemes als Jocs Olímpics del 2016 a Rio de Janeiro, quan va guanyar quatre medalles d’or, Biles va decidir abandonar gairebé tots els concursos on estava apuntada durant els Jocs de Tòquio. Al Japó, tothom esperava que acabés amb un munt de medalles d’or penjades del coll, però va preferir prioritzar la seva salut, mental i física, ja que no aconseguia concentrar-se prou quan feia determinats salts i perdia la noció d’on era el terra quan girava en l’aire.

Una mica més de dos anys. En concret, 732 dies. És el temps que ha passat des que Simone Biles s'acomiadava de la competició fins que la brillant gimnasta ha tornat a escena. I el retorn no podia ser millor. La nord-americana s'ha adjudicat la victòria al US Classic de Chicago amb una actuació sòlida i convincent en els exercicis de barres asimètriques, equilibri, salt i terra. "Ara crec una mica més en mi", deia exultant després de pujar al graó més alt del podi.

La millor jugadora del món de tenis, Ashleigh Barty, ha anunciat que es retira als 25 anys. Ho fa en el cim de la seva carrera, havent guanyat 25 dels últims 26 partits que ha disputat, sent campiona en l'últim Open d'Austràlia i Wimbledon. Ha estat 121 setmanes com a número u, incloses 114 de manera consecutiva. Ho deixa per esgotament físic i mental, segons va comunicar ella mateixa, alhora que afegia: “La gent no ho entendrà, però hi ha altres somnis que vull complir”. La notícia, al marge de la seva retirada, és que aquesta vegada sí, per fi, la resposta general ha sigut d'afecte, suport, empatia i, sobretot, respecte. Un moltes gràcies, Ashleigh, i tant de bo que et vagi fenomenal. És un avanç, un senyal que estem evolucionant i que comencem a entendre que la felicitat, l'equilibri, pot no estar en els èxits esportius, sinó en saber parar, escoltar-se i cuidar-se.

Centenars de gimnastes que van patir abusos sexuals de Lawrence G. Nassar, l'antic metge de l'equip nacional de gimnàstica dels EUA, han arribat a un acord de 380 milions de dòlars amb la federació de gimnàstica (USA Gymnastics) i el Comitè Olímpic i Paralímpic dels Estats Units (USOPC) que posa fi a l'últim capítol d'un dels casos de pederàstia més importants i foscos de la història.

Simone Biles, la gimnasta més llorejada de la història, no volia ser dimecres al Congrés testificant davant una comissió del Senat sobre la mala gestió de l’FBI en un dels casos d'abusos sexuals més greus de la història dels Estats Units. Asseguda a la taula dels testimonis al costat de tres de les seves antigues companyes de l'equip nacional dels Estats Units, Biles va dir que no podia imaginar-se estar menys còmoda. Però va decidir dirigir-se públicament als legisladors per a ella mateixa, com a supervivent d'aquests abusos, però també per a altres atletes, especialment joves, als quals se sent obligada a protegir.

Entrem en la recta final dels Jocs Olímpics de Tòquio amb una jornada intensa i trepidant. La tornada de Simone Biles i la seva consagració com a referent, l'eliminació de l'equip liderat per Sergio Scariolo, el pas a semifinals del conjunt de Jordi Ribera gràcies a una gran actuació del porter blaugrana Gonzalo Pérez de Vargas i la cara d'esgotament de Pedri en la victòria d'Espanya contra el Japó que assegura medalla per al conjunt espanyol. El gairebé rècord del món (i la medalla d'or) d'Armand Duplantis en el salt de perxa ha sigut el punt culminant d'una jornada excepcional en atletisme amb la contundent victòria d'Athing Mu i el final d'una malastrugança olímpica.

Quan els peus de Simone Biles s'han clavat al terra del pavelló Ariake, s'ha aixecat una mica de pols de magnesi que havia quedat a terra. I de la graderia n'han baixat crits d'eufòria. En uns Jocs Olímpics sense espectadors, les altres gimnastes s'han convertit en les animadores de la gimnasta nord-americana. Durant el seu exercici a la barra fixa, més d'un cop ja no podien estar callades, perquè volien intentar fer arribar el seu suport a Biles. La seva complicitat. Simone Biles s'acomiada dels Jocs amb una medalla de bronze, però ha guanyat molt més que un tros de metall. El seu millor premi, el suport rebut per milions de persones disposades a escoltar-la. I el seu regal al món, aquella rialla amb què ha il·luminat el pavelló després de clavar el seu exercici. "No esperava aconseguir cap medalla. Només volia sortir i fer-ho per mi", ha explicat.

Rebeca Andrade s'ha fet un espai a l'Olimp de la gimnàstica. Sense Simone Biles, que de moment ha renunciat a totes les seves finals, la brasilera s'ha penjat la medalla d'or en la final de salt sobre poltre als Jocs de Tòquio. I així s'ha convertit en un exemple de resiliència, perseverança i talent, aconseguint enfilar-se al graó més alt del podi a la capital nipona. La seva lluita, però, va començar molt abans, quan tenia set anys a Guarulhos, a la perifèria de São Paulo.

Novak Djokovic s'ha acostumat a conviure al llarg de la seva carrera, especialment en els bons moments, amb el fet de considerar-se el millor tenista i, al mateix temps, veure com segueix a l'ombra de la simpatia encomanadissa de Roger Federer i de les lloances constants a la resiliència de Rafa Nadal. El serbi arribava als Jocs Olímpics de Tòquio com una de les estrelles més mediàtiques de la competició després d'una temporada brillant i amb les expectatives que la rubricaria amb la glòria de l'or en terres nipones. Amb 20 Grand Slams a la butxaca després del seu triomf a la final de Wimbledon i igualar tant el suís com el manacorí, Djokovic va tornar a posar damunt de la taula el ja eternitzat debat sobre quin és el millor tenista de tots els temps. "Em considero i crec que soc el millor, si no no hauria arribat fins aquí ni estaríem parlant de fer història ni de guanyar Grand Slams", va dir després de superar l'italià Matteo Berrettini a Londres i, això sí, va rebaixar una mica el seu to afirmant que tampoc es pot comparar el tenis contemporani amb el de fa 50 anys.