Care Santos (Mataró, 1970) ha tingut el privilegi de conèixer la història d'amor dels seus pares des dels inicis a través d'una riquíssima correspondència. Feia temps que la volia explicar i ara, quan finalment ha pogut accedir a les cartes, ho ha pogut fer. A L'amor que passa (Columna / Destino) hi ha poca ficció però molt d'ofici. L'autora d'èxits com Habitacions tancades (2011), Desig de xocolata (Premi Ramon Llull 2014), Diamant blau (2015) i El boig dels ocells (2023), i que també triomfa amb la novel·la juvenil, s'atreveix amb una història molt íntima i es pregunta de què ens enamorem realment.

No volia escriure aquest article, però el cap d’Esports, el Xavi Hernández Navarro, em va recordar que a la vida sempre has de dir adeu. Ni que sigui perquè hi ha un sol lector que es pregunta què ha passat amb aquesta secció. Els viatges s’acaben i a mi em pertoca posar el punt final.

L'escriptor Terry Hayes (Sussex, 1951) va criar-se entre Anglaterra i Austràlia, però amb vint-i-pocs anys va marxar als Estats Units per fer de corresponsal del diari australià The Sydney Morning Herald. Allà, com a periodista d'investigació, va cobrir el Watergate i la dimissió de Richard Nixon. Va acabar treballant de guionista a Hollywood, en produccions com Mad Max 2, Calma total i Des de l'infern, però va deixar-ho per complir el seu somni d'infància: escriure "llibres que atrapessin els lectors", tal com els que ell havia llegit de petit. De la seva primera novel·la, Soc en Pilgrim (2013), se n'han venut més de 5 milions d'exemplars. Deu anys després, torna a la ficció amb L'any de la llagosta (Columna / Planeta), traduïda al català per Judith Raigal Aran. Es tracta d'un thriller polític que desgrana les interioritats de la CIA. Mentrestant, prepara la segona part de Soc en Pilgrim.

En una peça audiovisual feta per Núvol a propòsit del recull de tots els seus contes, l’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) afirma que el conte és el resultat d’una fuetada que té lloc a partir d'una imatge, una anècdota, una vivència; afegeix que la diferència amb una novel·la resideix en el fet que de bon principi l’autor o autora veu que el seu recorregut és curt. Gairebé un centenar de relats són els que trobem reunits a Tots els contes, inclosos tres d'inèdits i un en castellà. Els altres pertanyen a reculls com Ulleres de sol (1994), La pressa del temps (2010) o Dolça companyia, cara solitud (2013), o bé van aparèixer en revistes, diaris i antologies. Lluny d’agrupar-los cronològicament, han estat organitzats temàticament en deu capítols per Carme Arenas, que s’ha fet càrrec de l’edició.

El so vellutat d’un piano de cua que venien en una petita botiga del barri de Gràcia és l’origen de la novel·la que ha guanyat el 44è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull. L'autor és el músic i presentador Ramon Gener (Barcelona, 1967), que debuta en la novel·la amb aquesta Història d’un piano, "un viatge de redempció a través de la música que explica per què som com som i per què la música pot salvar-nos a tots", afirma.

"Morir-te / encara no / tens massa deutes / amb les flors" són els versos d'Antònia Vicens que han inspirat l'escriptora, editora i directora de la Llibreria Ona, Iolanda Batallé, en la creació de la seva nova novel·la, Massa deutes amb les flors (Columna / Destino), un viatge per les històries humanes que conformen un poble des de la perspectiva d'un subjecte creador femení que cerca el seu lloc al món.

“Si mai busques el geni de la llengua catalana el trobaràs en l’obra de Josep Carner més que en cap altre autor. No el pots obviar de cap manera: la seva obra continuarà viva durant molt de temps. És el nostre Mozart”. Fa tants anys que Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) llegeix l’autor d’Els fruits saborosos, L’oreig entre les canyes i Nabí -per citar només tres títols de la seva generosa producció- que va arribar un moment en què va decidir incorporar-lo a la seva pròpia obra literària.

“«Quan et quedis bloquejat, treu a passejar un mort», recomanava Raymond Chandler. "El punt de partida d’ 'Individus com nosaltres' no és un mort, sinó un segrest”, diu Ferran Torrent a la sala Shakespeare de la llibreria Laie. Igual que ha fet amb les quatre novel·les anteriors, ha volgut “liquidar” la promoció en un sol dia i ha exigit sortir després de Sant Jordi. L’última vegada que hi va signar li va tocar seure al costat de Mario Vaquerizo i se’n va acabar anant, malhumorat, perquè “no hi pintava res, allà”.

Hi ha una fórmula novel·lesca que, a priori, encara fa posar els ulls en blanc d’editors i agents literaris: la de l’assassí en sèrie que actua en un escenari històric -per exemple, la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888-, perseguit per algun personatge esforçat, que carrega algun secret pesant. I enmig de la caça de l’assassí ressona un personatge real a hores d’ara poc conegut -com a mínim fora de l’àmbit de la medicina-, Andreas Vesalius, que al segle XVI va escriure un gran tractat sobre la dissecció, De humani corporis fabrica [Sobre l’estructura del cos humà]. Amb aquests tres ingredients, vehiculats amb ganes de “generar aventura” i aconseguir un “ritme trepidant”, Jordi Llobregat dóna a conèixer la seva primera novel·la, El secret de Vesalius, publicada a Destino i Columna i que l’agent literària Ella Sher ha aconseguit vendre en 18 països abans i tot d’arribar a llibreries.

Amb més de 80 milions lectors al món, la saga 'Millennium' tornarà a les llibreries amb el quart llibre 'El que no et mata et fa més fort', de David Lagercrantz, l'autor escollit per continuar la sèrie de llibres després de la mort del seu creador, l'escriptor Stieg Larsson. Lagercrantz, també suec com Larsson, ha decidit ubicar els protagonistes de la saga, Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist, en una trama de tràfic d'informació confidencial a escala internacional, semblant a Wikileaks.

Minoria Absoluta i el segell Columna llancen una nova col·lecció d'humor i sàtira. El seu títol és Astrakan, perquè uneix dos condicionants indispensables: és el nom d'una ciutat de l'est d'Europa –seguint la tradició de 'Polònia' i 'Crackòvia'– i és una paraula que remet a 'astracanada', una derivada de l'humor.

Tom Sharpe ha deixat en herència a la seva metgessa i marmessora literària, Montserrat Verdaguer, tots els seus manuscrits de novel·les i obres de teatre, la correspondència personal i les fotografies. Així ho estableix el testament de l'autor de 'Wilt' recollit per 'La Vanguardia' i que es va obrir fa pocs dies. Sharpe cedeix a Verdaguer tot el material per escriure la seva biografia, conservar el seu llegat i preservar la seva memòria en una fundació en un lloc encara per determinar de Girona o Barcelona.

"Les olors de la infantesa m'han acompanyat i potser perseguit tota la vida". El periodista Lluís Foix, com també han fet recentment altres escriptors com Carme Riera o Rafel Nadal, ha fixat la vista en el passat per recordar la seva infantesa i adolescència a Rocafort de Vallbona, a la vall del Corb, en el llibre 'La marinada sempre arriba' (Columna), amb pròleg de Joan Margarit. Lluís Foix ha dit que la pàtria que un porta al damunt no desapareix mai, i la primera és la infantesa. Foix, que també recorda al llibre l'arribada a Barcelona, ha indicat que si la ciutat és llibertat, "el poble és intimitat, proximitat, i el poble cuida de la gent, a vegades, de forma excessiva". La casa vella i les seves olors, les anades a l'escola en bicicleta, la tràgica mort del Rosset, els dilluns al mercat de Tàrrega o l'arribada a Barcelona deixant endarrere el poble. Aquests són alguns passatges i records que descriu Foix en un llibre que se centra sobre tot en aquells primers anys de la seva vida. L'escriptor creu que aquests són els anys que queden per a tota la vida: són "les pedres de fons i mestres que no oblides mai" i que inculquen "l'ambient, la família, els amics, els mestres, el descobrir el món i el perdre la innocència".

Després de la publicació de la seva primera novel·la, 'El cau del conill', premi Josep Pla 2011, l'escriptor i periodista Cristian Segura publica ara 'Ciment armat' (Columna), un relat sobre una època econòmica d'excessos i especulació i amb moltes referències a la bombolla immobiliària. "És una història que parla de cobdícia humana –ha dit Segura–. Hem viscut 20 anys de voluntat de guanyar diners sense límit i això ens ha portat aquesta crisi del crèdit i immobiliària. Hem tingut un tren de vida que és artificial, i aquesta és la història d'un promotor immobiliari que n'ha fet de molt grosses i ara no sap on caure mort".