Viatjar en el temps, una dèria que els humans hem somiat per pa i per sal va ser possible gràcies a Studium. Per començar, varen canviar el seu cau per l’església de la Mercè consagrada el 1661 –res no és casual–, el temps en què tots els compositors que conformen la nòmina de protagonistes d’aquest concert estaven escrivint totes les peces que vàrem poder escoltar dilluns passat. Per altra banda, ho feren amb una configuració que molt probablement seria molt semblant a les del segle XVII, dos violins, Ramon Andreu i Bernat Martí; un violoncel, Rosa Cañellas; un orgue, Pedro Aguiló, i dues sopranos, Irene Mas i Raquel Ribas. No calia tancar els ulls, ni pujar al DeLorean del doctor Emmet 'Doc' Brown, ni entrar dins la màquina que va imaginar H:G. Wells, com tampoc ni tan sols que els músics de la petita orquestra de Studium Aureum, dirigits per Carles Ponseti, emprassin instruments d’època. Tot era molt més senzill, tan sols escoltant vàrem poder gaudir d’un saborós i abundant passeig pel barroc italià. Amb tan petit esforç ens trobàrem amb fins a deu músics coetanis i compatriotes. S’inicià la vetlada amb Girolamo Frescobaldi, amb Canzon seconda, per a dos violins i continu. Ja des dels primers acords va ser suficient per saber que el teletransport havia estat un èxit. Per si hi havia dubtes, s’hi afegiren les dues sopranos per interpretar el Salve nobilísimo virga Jesse, de Michelangelo Grancini, i així successivament feren acte de presència, Dario Castello, Giovanni P. Cima, Salamone Grassi i Arcangelo Corelli, entre d’altres.

De bell nou, L’elisir va tornar a fer l'efecte que predica el giocoso Doctor Dulcamara, que per a l'ocasió la interpreta el gran Ambrogio Maestri, en un rol que ha cantat tants cops al llarg de la seva carrera que l'ha convertit en paradigmàtic cànon i, independentment que la seva veu hagi abaixat prestacions, ell encara és el llenguerut venedor del beuratge que ho cura tot per excel·lència. Per una altra banda, Javier Camarena/Nemorino, qui fa tretze temporades va debutar al Liceu amb aquest paper, continuava indisposat i el testimoni l'agafà Michael Spyres, qui, cal no oblidar, l'havia interpretat el dia anterior. No hi va haver aplaudiments al final de gairebé cap de les més famoses i reconegudes àries, fins que va cantar l'arxifamosa Una furtiva lagrima, amb què va despertar el públic com si li haguessin pitjat l'endoll. Una mica injustos, després varen compensar i la festa va acabar com sempre, amb el públic enfervorit, acompanyant Dulcamara quan feia el bis de rigor, el de sempre, Udite, Udite Oh! Rustici.

L’única persona que té un monument al passeig del Born de Palma no era un rei, ni un general, ni un polític, ni un sant. Ni tampoc va néixer a Mallorca, però la va estimar amb tota l’ànima. Era un artista: un músic, d’origen coreà i de fama mundial, que va composar l’himne nacional del seu país i que es va establir en aquesta illa, on va crear i dirigir la seva orquestra, antecessora de l’actual Simfònica balear. Recordam Eaktay Ahn quan es compleixen seixanta anys de la seva mort, 16 de setembre del 1965.

L’adeu de Rossini va servir com a comiat per a la temporada de la Fundació Studium Aureum. Un encomiable comiat, de gran dificultat. És la Petite Messe solennelle, de Gioachino Rossini. Un punt final al seu envejable currículum, tan peculiar com la seva pròpia existència, que quan es trobava al punt més alt de la fama i prestigi, tenia trenta-set anys i acabava d’estrenar l’òpera Guillaume Tell, va dir fins aquí. Va trigar ni més ni menys que altres trenta-quatre anys per dedicar el seu inabastable talent a compondre una altra obra de gran magnitud. Mentrestant, havia fet algunes composicions per a piano, tan sols per ser interpretades a ca seva, tot i que el més important de la jornada sempre eren els exquisits àpats amb què delectava els seus convidats. Com a bon vivant, la seva gran vocació, que va exercir al llarg de tota la seva vida, l’exquisidesa formava part indissociable del seu tarannà i la prova d’aquesta afirmació, que no és altra cosa que una evidència, la tenim amb aquesta darrera gran peça que va signar el músic i sibarita. Una missa, que tenia més a veure amb l’òpera que amb la música sacra. Rossini va escriure una primera versió per a dos pianos, harmònium, quatre solistes i vuit cantaires, o sigui dotze, com els apòstols, tot i que posteriorment la va orquestrar amb idèntic resultat. Magistral. A la partitura ja ho va anunciar: “Bon Déu encara que he tractat d'escriure't aquesta música sacra, ja saps que jo vaig néixer per a l’òpera còmica…”.

Dues peces de Mozart, sòlides, majúscules i altres dues de Xostakòvitx, que l’anunci del concert qualifica de breus caricatures, tot i que són dues versions per a orquestra de corda que el mateix compositor va fer, una de l’ària de Lady Macbeth de Mtsensk i l’altra d’un fragment del seu primer ballet, L’edat d’or, varen ser les que Bernat Quetglas, director i fundador de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, va seleccionar per ser les interpretades en el segon concert de la temporada que té lloc al teatre Principal d’Inca. Ho va fer a teatre ple i amb dos solistes de garantia per interpretar la Simfonia concertant en mi bemoll per a violí i viola K. 364. Una composició tan peculiar com suggeridora, tan innovadora com especialment bella, que Wolfgang Amadeus Mozart va compondre quan estava a les ordres de l’arquebisbe Colloredo a Salzburg. En aquest moment és quan comença la famosa pel·lícula de Milos Forman, amb què els espectadors creàrem una imatge del personatge no gaire favorable i de la qual difícilment ens podrem desempallegar, però aquesta és una altra història. La que ens ocupa és la interpretació que oferiren Joaquín Riquelme, violista de la Filharmònica de Berlín i el violinista José Manuel Álvarez Losada. Una interpretació molt sòlida i subtil per a una composició excepcional. Ho és per moltes raons, com per exemple el fet que dona idèntica importància a ambdós instruments solistes, convertits en gairebé dos personatges d’una història que van cantant i contant, des del dolor de la mort de l’Andante del segon moviment fins a l’alegria de viure amb el rondo final del Presto del tercer i darrer. I si els dos solistes elaboraren tot un versàtil decàleg de sensacions i emocions, l’orquestra, sota la batuta d’un Quetglas molt sobri, es va convertir en el context idoni per tot un seguit de versatilitats amb el qual crearen una atmosfera idíl·lica que Richard Wagner, en el seu dia, va qualificar de 'melodia infinita'.

Per quarta vegada en deu anys el Liceu reposa el muntatge signat per Moshe Leiser i Patrice Caurier. Senzill, minimalista, però sobretot japonès, per tant, molt autèntic, probablement molt semblant al que es va utilitzar a l’estrena milanesa. Un fracàs estrepitós, com ho conta Alexandra Wilson a El problema Puccini, com ja ho havia fet Arnaldo Fraccaroli a Giaccomo Puccini se confía y cuenta. El mestre de Lucca el va haver de retocar una mica, eliminar-ne algunes coses, com l’arribada del conco borratxo, recol·locar el cor A bocca chiusa i incorporar-ne unes altres, com la ja famosa Addio fiorito asil, l’ària de l’inútil i estèril penediment de Pinkerton, quan res ja no té remei. En qualsevol cas, la que ha perdurat en el temps és la que es va estrenar a Brescia, mesos després de la desfeta al temple per excel·lència, la Scala, i aquesta és la que interpretà un repartiment de luxe, encapçalat per Sonya Yoncheva com a Cio-cio-San, Matthew Polenzani com a Pinkerton, Annalisa Stroppa com a Suzuki i Lucas Meachem com el cònsol Sharpless. Dirigí l’orquestra Paolo Bortolameolli.

Cada orquestra és un univers, un microcosmos, un engranatge peculiar que respon a una genètica concreta. L’Orquestra Simfònica del Vallès combina la vocació popular amb la voluntat de formar noves sensibilitats musicals, obertes i exigents, arreu del territori català.

Ple de gom a gom al Teatre Principal, el públic dret, ovació de gala. Aquest seria el resum que d’alguna manera ho explica gairebé tot. És a dir, va ser una vetllada memorable, un concert encisador, del que tothom, menys el meu veïnat, va sortir amb l’entusiasme a flor de pell. Era un altre tipus de públic. En general, no era el que habitualment acudeix als concerts de temporada. Potser aquests cinc concerts que l’Orquestra Simfònica Illes Balears ha programat al Teatre Principal de Ciutat tenen aquesta intenció, ampliar el ventall d’espectadors. Una bona prova és el següent, el qual tindrà dos protagonistes menys habituals encara, com són el cineasta José Luis Garci i el diplomàtic, però no sempre, Inocencio Arias. No cal dir que el tema serà el setè art, com la música que oferirà la formació dirigida per Pablo Mielgo, però aquest és el següent capítol de la mateixa història. 

Fi de festa, de traca i mocador. La conclusió del Festival de Pollença va ser un altre fast a l’altura de la resta de concerts que han conformat l’edició, però amb valor afegit. Aquest no va ser altre que el número d’integrants –vuitanta– de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, la qual convertí el Claustre de Sant Domingo en un gran castell de focs musicals amb l’ordre tradicional del programa capgirat. Si estam acostumats que comenci amb una obertura, un solista i una simfonia com a darrera peça, el concert de cloenda es va iniciar amb la Simfonia núm. 3 en fa major, de Johannes Brahms, continuà amb el solista, el violinista armeni Sergey Khachatryan, interpretant el babèlic Concert per a violí en re menor op. 47, de Jean Sibelius, i acabà amb l’Obertura Leonora, núm. 3, de Beethoven. Aquest ordre va propiciar dues circumstàncies,  també i com a mínim, poc habituals, com és el fet que el solista no fes cap bis, i l’orquestra regalàs dues Danses hongareses, de Brahms. Una circumstància que esdevenia el festival en gairebé un palíndrom, o si més no amb una edició capicua, ja que es va iniciar amb una gran orquestra, la de Luxemburg, la qual saldà la seva intervenció amb la interpretació de l’Interludi de Rosamunda de Schubert com a bis, seguint l’ordre del programa establert, mentre que l’orquestra de la cloenda ho va fer a l’inrevés. En qualsevol cas, una edició a l’altura de les moltes que han fet de l’esdeveniment un festival històric, i esquer perfecte per a noves entregues, que, naturalment, ja estan de camí.

Al Teatro alla Scala, un 25 d’abril de 1926, quinze mesos després de la mort de Giacomo Puccini, s’estrenava Turandot, amb Arturo Toscanini al capdavant de tot plegat. El mestre no havia pogut acabar la composició. Un càncer de gola se'l va emportar just abans d’arrodonir la història de la princesa de gel. Li mancava el duet romàntic final, tot i que l’havia suggerit i esbossat. Franco Alfano va ser l’encarregat d’afegir tot el que ve després de la mort de la dolça Liu i la seva comitiva funerària. Just en aquest punt, el dia de l’estrena, Toscanini va abaixar la batuta, es va girar cap al públic i va dir: “Qui il maestro fini”. Un silenci sepulcral conquerí el temple milanès. Potser només varen ser un parell d’eterns segons, fins que es va sentir una veu que es va transformar en el cor immens d’un final no escrit, Visca Puccini!, Visca Puccini!. A partir d’aquí es va representar sempre amb el final que havia compost Alfano i havia retallat, fins a vuit minuts, un centenar de compassos, Arturo Toscanini. I així va quedar durant un segle i incomptables representacions, fins que Antonio Papano amb Sondra Radvanovsky i Jonas Kaufmann varen enregistrar la versió completa que originalment estava prevista. Ara, qui més qui menys no entèn perquè no havia sortit mai del calaix de les partitures oblidades. En qualsevol cas, a Cap Rocat, amb els mateixos protagonistes vàrem poder escoltar aquest entranyable i memorable final, a partir de Principesa di morte, un fet que tan sols es pot qualificar d’esdeveniment. Esdeveniment que va dirigir Marco Armiliato, amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears i el Cor Cap Rocat, a les ordres de Joan Company, amb dos extraordinaris caps de cartell, els quals des del primer moment varen exhibir no poques de les seves millors característiques, com són, entre moltes d'altres, capacitat inabastable, tècnica exquisida i, sobretot, indubtable professionalitat. Amb aquestes prestacions i qualitats res no podia anar malament, tot i que el vent no va ajudar gaire. Eren massa virtuts sobre l’escenari perquè dues bufades fessin trontollar tan sòlida estructura.

Millorar el segon concert d’aquesta darrera edició del Festival Bellver segurament no és impossible, però gaire difícil sí que ho tenen els integrants de les diferents audicions que el conformen i falten per arribar. Haurà de ser l’any que ve i amb no pocs esforços per part dels encarregats de la confecció de les posteriors planificacions. El “culpable” que això sigui així té nom i llinatge, Pablo Ferrández, a qui ja coneixíem de quan l’anterior temporada va interpretar el Concert per a violoncel, de Robert Schumann, acompanyat per l’Orquestra Simfònica Illes Balears, a les ordres de Pablo Mielgo. Tots repetiren al Castell, menys Schumann, a qui va substituir Edward Elgar, naturalment amb el seu Concert per al mateix instrument. Un concert que va necessitar un parell d’empemtes fins a assolir un cim del qual ja difícilment baixarà. La definitiva va ser a finals de la dècada dels vuitanta l’encarregada de donar-li fou la mítica Jacqueline Du Pré.

Joshua Weilerstein ja havia mostrat el seu talent quan fa tres edicions el va exhibir a Pollença dins el marc del 60è Festival dirigint l’Orquestra Simfònica Illes Balears, amb el violoncel·lista Edgar Moreau com a gran estrella. Amb ell, va interpretar el Concert per a violoncel núm. 1 de Camille Saint-Saëns, però la seva gran exhibició va tenir lloc amb la Simfonia núm.1, de Brahms. Per tant, expectació màxima, el músic silenciós, com anomena Mark Wigglesworth als seus col·legues, va ser el gran solista d’una vetlada magistral com a cloenda de l’actual temporada de la Simfònica. 

La compositora finlandesa Kaija Saariaho (Hèlsinki, 1952) ha mort als 70 anys aquest divendres al matí a casa seva, a París, on residia des del 1982. Segons ha informat la seva família en un comunicat, li havien diagnosticat un càncer cerebral incurable contra el qual havia lluitat els últims dos anys, tot i viure-ho en privat "per mantenir un estat mental positiu i centrar-se en la seva feina". Saariaho va celebrar el seu 70è aniversari al Palau de la Música el 14 d'octubre de l'any passat amb un concert de cambra que commemorava la seva trajectòria i en el qual es va poder gaudir de la seva obra, molt vinculada a la natura.

L'Orquestra Nacional d'Espanya tornarà a actuar a Mallorca 48 anys després i ho farà de nou al Festival de Pollença. Així, el Claustre de Sant Domingo tornarà a fer història amb el concert de l'ONE, dirigida pel seu director titular i artístic David Afkam.

Trui.- Les majúscules del titular no són una errada, ni casualitat, ni sense voler. Per si un cas no ho havia escrit mai: difícilment es pot trobar a les Illes una institució cultural tan important com la Simfònica i que passi tan desapercebuda als mitjans de comunicació, i no en parlem a la classe política. N’és una bona prova el concert de temporada de dijous passat, tot i que la llista de possibles candidats a les majúscules no cap en aquesta crònica. Sobre l’escenari del Trui Teatre amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, vàrem tenir el plaer, l’honor i la immensa sort de contemplar i escoltar, bocabadats, Kian Soltani, violoncel·lista nascut a Àustria i d’origen persa. Per reforçar l’agosarada afirmació, aquí van cinc cèntims del seu currículum, on podem trobar concerts amb la Filharmònica de Viena, la Simfònica de Boston, la Staatkapelle de Berlín, la Filharmònica de Londres, una gira pels Estats Units amb la West Earsten Divan Orchestra dirigida per Daniel Baremboin, que fa que no oblidem Jacqueline du Pré, és clar. Idò després d’aquest resumit ‘petit’ historial, i dic petit perquè encara no ha complert els trenta anys, dijous era a Ciutat, amb la Simfònica. 

S aber que se puede, querer que se pueda, quitarse los miedos, sacarlos a fuera... Han hagut de passar tres mesos de confinament perquè algú em canti per videotrucada. És Benito Inglada qui ho fa, líder de la que segurament és la banda de festa major més influent del país, Hotel Cochambre. Parlem per videotrucada de WhatsApp, perquè no ens en sortim amb Zoom. I no només s’anima amb Color esperanza sinó també amb una de Carlos Vives que jo no havia sentit mai - Cuando nos volvamos a encontrar - i fins i tot amb l’himne ressorgit, Resistiré, que segons m’explica acostumava a obrir els concerts de l’orquestra fa anys. El Benito troba a faltar la carretera, l’escenari i el públic. Aquest és el primer cop que se’n separa des de l’estrena d’Hotel Cochambre, el març del 2000. Vint anys que s’havien de celebrar amb una festassa a la Sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat el mateix dia que es va decretar l’inici del confinament.

L'Orquestra Reial del Concertgebouw d'Amsterdam ha acomiadat el seu director titular, l'italià Daniele Gatti, per diverses acusacions d'assetjament sexual, segons ha informat la mateixa institució. Els fets de què se l'acusa van tenir lloc entre el 1996 i el 2000, abans que Gatti comencés a dirigir l'orquestra el setembre del 2016. El músic s'ha mostrat sorprès per les acusacions, les ha desmentit i ho ha qualificat de "campanya de desprestigi" contra ell.