<![CDATA[Ara Balears - vida regalada]]> 10 <![CDATA[Els ‘pijos’: Apunts finals]]>

La utilització dels possessius

]]> <![CDATA[El ‘pijo’ modernista (segona part)]]>

El pijo modernista té una remarcable tendència a l’autosuficiència i vol que tothom sàpiga que les coses li van extraordinàriament bé. Un dels seus talents ha sigut detectar en el progrés una oportunitat de negoci que l’ha empès a finançar carreteres, ferrocarrils, l’enllumenat del seu carrer, una presa hidroelèctrica (que, per cert, i com podem comprovar per la factura de la llum aquests dies, segueix estant en mans de la seva família...), una companyia transatlàntica, un banc hipotecari...

]]> <![CDATA[Més pistes per reconèixer un ‘pijo’]]>

La gespa. El mantell verd que cobreix camps de golf, de polo, les voreres de les piscines i els parterres a les torres és un element, sens dubte, propi dels escenaris patricis perquè per mantenir-ne el característic fulgor cal aigua –que és un bé escàs–, dedicació i manteniment.

]]> <![CDATA[Ossets de pelfa i comunistes]]>

Els pijos de veritat saben, potser com ningú altre, quin és l’autèntic valor del diner (com que en tenen...) i, contràriament a les persones amb tendència a la pobresa i per raons òbvies –perquè ningú que hi toqui vol romandre en la indigència–, gasten quasi tota la seva energia en mantenir intacte i al preu que sigui el seu afortunat statu quo. És per aquest motiu que sempre es mantenen en guàrdia i atents a qualsevol moviment o amenaça que suposi la pèrdua o dispersió de la seva riquesa. Als pijos, efectivament, els ve d’un cèntim.

]]> <![CDATA[El ‘pijo’ madrileny i la ‘beautiful people’]]>

Els patricis, a més del xofer de l’Audi, ara aniran amb dos guardaespatlles (de Torre Picasso a la Moraleja, posem per cas) no tant per por que els terroristes els segrestin com perquè dona estatus, de la mateixa manera que la silicona el proporciona a les metes de les seves senyores i amants. El ritual no varia i les coses importants se segueixen tractant a les partides de caça, a Horcher (diuen que quan els negocis et van bé hi has d’anar a dinar o sopar un cop per setmana, però si et van malament, has d’anar-hi dos cops com a mínim), al Club Financiero de Génova, a Casa Club o al Nuevo Club, rèpliques castisses del club de cavallers anglesos, i al camp de golf de Puerta de Hierro (on no accepten nous socis des de fa trenta anys) o, directament i com sempre, al ministeri.

]]> <![CDATA[L’enciam (més sobre la falsa naturalitat)]]> En algun moment de Retorn a Brideshead d’Evelyn Waugh, el protagonista assegura: “Havia sentit molta curiositat per conèixer Lord Marchmain. Quan el vaig conèixer el primer que em va impressionar va ser la seva naturalitat, tot i que a mesura que el coneixia millor vaig descobrir que estava estudiada, era com si fos conscient que estava envoltat d’una aurèola que considerava de mal gust i fes tot el possible per suprimir-la”.

]]> <![CDATA[La síndrome del Petit Trianon]]> Una cosa que els pijos eviten a tota costa és sortir als mitjans de comunicació, i si hi apareixen sovint és en contra de la seva voluntat perquè es veuen involucrats en casos de corrupció o en mode d’esquela. Tot i així, hi ha destacades excepcions, com és el cas d’Anna d’Anglaterra, que treballa de cara al públic per encàrrec de la seva mare, la reina. D’aquesta noble senyora s’acostuma a dir que és una dona molt normal perquè segons sembla fa coses tremendament normals, com ara repetir vestit, gesticular, evitar que els seus fills rebin títol nobiliari (també vol que siguin normals, que és una obsessió generalitzada de les princeses contemporànies), posar-se la tiara ella mateixa sense l’ajuda d’una cambrera, conduir el seu propi cotxe, dir “ good morning ” (o sigui, ser educada) o fer d’àvia. El poble, la premsa, valora molt que un pijo faci coses normals, és a dir, aquelles coses que podrien ordenar que els fes un altre (un servent) o aquelles que suposadament fem, ordinàriament, la resta de mortals. Però per a un pijo la normalitat (la vella o la nova, tant se val) és pura excentricitat, perquè si tu ets la filla de la reina d’Anglaterra, per molt que ho desitgis o t’hi esforcis, mai no aconseguiràs ser una persona normal. Fer coses normals sense perdre cap privilegi és, efectivament, una autèntica pijada.

]]> <![CDATA[Passejar]]> És molt difícil creuar-se’n cap pel carrer, bàsicament, perquè els pijos no passegen. Passejar és una activitat pròpia de filòsofs (els pijos no divaguen, sempre tenen un objectiu) o de qualsevol altra persona que, categòricament, sigui qualsevol altra cosa excepte rica. Els pijos van de casa -en cotxe- al reservat, al club o a la finca i d’aquí -en cotxe també- a firmar a cal notari, a l’aeroport o, altre cop, al club. De vegades van al teatre (d’òpera) però només de vegades i seguint el ritme de l’abonament i perquè, diuen, “ a mi mujer le gusta, que si no de qué, yo me aburro siempre como un mono ”. Si han d’estirar les cames ho fan al jardí de casa, i el màxim que caminen és per anar de la pèrgola al roserar i del roserar a la porxada de la piscina, o els les estira el físio directament, que es presenta a casa, mínim, dos cops per setmana.

]]> <![CDATA[El miracle de Lourdes: més sobre els nou-rics]]> Així com l’epidemiòleg és capaç de trobar el pacient zero, l’historiador és perfectament capaç de descobrir el primer dels afortunats, és a dir, el patriarca d’una futura nissaga de pijos, la persona que ha sabut desentrellar la fórmula de la riquesa. Normalment el primer ric, l’home ungit per la fortuna, intenta, sovint per superstició, mantenir els vells costums i segueix fent moltes de les coses que feia abans de convertir-se en supermilionari (allò que dèiem de menjar el cocido de sempre al mateix bar de sempre, a Vallecas, amb els amics de sempre, que són els de la mili), de manera que aconsegueix que l’opinió pública el titlli de persona austera tot i que en el que realment s’ha convertit és en un excèntric tirant a capriciós perquè, esclar, si en ple mes d’agost, mentre navegues amb el barco pel Mediterrani t’agafa per demanar el “ cocido de sempre”, l’operació que es posa en marxa serà d’upa i comportarà noliejar un jet perquè te’l vagin a buscar al bar de Vallecas. I, a banda del caldo, la morcilla i els cigrons, embarcar-hi també els “amics de sempre”, als quals pagaràs passatge i estança perquè et toquin les palmas, tot plegat de cara a poder tenir la reconfortant il·lusió de seguir pensant que segueixes sent autèntic.

]]> <![CDATA[Els servents]]> Una de les peces clau dins de l’estratègia pija de supervivència, és a dir, aquella que permet conservar intacta la fortuna o augmentar-la exponencialment, són els servents. De servents n’hi ha de molts tipus. Els primers que et venen al cap són, naturalment, tots aquells que, uniformats, assisteixen el pijo durant el seu dia a dia fent que la seva vida sigui, efectivament, regalada. Aquests servents en nòmina -domèstiques, majordoms, xofers, cambreres, cuineres, jardiners, mossos, guardaespatlles, secretaris i monitors de tenis, dides i tutors, esteticiens, masovers i porters...- acostumen a ser fidels a la casa que serveixen durant anys i, sovint, desenvolupen una mena de síndrome d’Estocolm que els acaba convertint en els autèntics cave canem d’un sistema, el de classes, del qual ells consideren que són el fonament.

]]> <![CDATA[Els nou-rics: primera part]]> Els nou-rics són els pijos del futur. De la mateixa manera que hi ha pijos que deixen de ser-ho per culpa de la ruïna econòmica, de tant en tant també n’apareixen de nous. Individus completament normals, amb negocis completament vulgars, poden arribar a enriquir-se de tal manera que de vendre vetes i fils en una botigueta de l’Estartit acabin tenint una xarxa de botigues repartides per les millors avingudes de les millors capitals del món, de París a Nova York i de Hong Kong a Ciutat del Cap. D’altres eren operadors de càmera d’aquells que fan bodes, batejos i comunions i que gràcies al seu encant i a la seva agudesa visual van caçar l’oportunitat al vol en l’època d’en Pujol per acabar tenint una productora de televisió amb marges de benefici imperials. N’hi ha que l’imperi el tenen des dels setze anys gràcies a haver estat capaços de dissenyar una aplicació de mòbil per afavorir que totes les persones del planeta Terra puguem convertir una opinió personal en una veritat universal, aconseguir que un ciclista et porti un entrepà de truita a la francesa a casa talment com es feia al Bombai colonial o tenir el gust de poder comunicar-te amb tots els pares de totes les criatures de l’escola dels teus fills, que, francament, si ho arribes a saber et fas la vasectomia.

]]> <![CDATA[‘Sloane rangers’]]> L’any 1975 el periodista britànic Peter York va descriure en un article de Harpers & Queen qui eren i com es comportaven els sloane rangers, és a dir, l’equivalent als nostres pijos, un terme que va fer fortuna a partir dels anys vuitanta entre tots aquells que s’havien enriquit gràcies al raig de diner fresc procedent de la City (també al Regne Unit van tenir el seu particular pelotazo ) i que necessitaven una bona pàtina a més de fórmules per construir un llinatge que semblés que provenia de Camelot.

]]> <![CDATA[El nen de papà]]> E ls nens i les nenes no tenen, encara que des de fora sembli el contrari, cap rellevància en l’organigrama de la clàssica família pija. En aquests ambients ningú espera que la mainada faci res d’extraordinari si no és seguir, com el pollí l’euga, la nanny allà on vagi. Les criatures són, simplement, una promesa de futur i, fins que els seus peus no deixin de penjar de la butaca que els correspon al consell d’administració de l’empresa familiar, no despertaran cap tipus d’interès.

]]> <![CDATA[Tirar milles]]> En situacions d’estrès els pijos mai no recorren a la nostàlgia per l’única i senzilla raó que viuen instal·lats en el passat. Així mateix, podem assegurar que els càrrecs de consciència, també tan en voga últimament donades les circumstàncies generals, són una reacció més de la classe mitjana que no pas de la classe alta, que a l’hora d’entomar la realitat sempre ha preferit el paternalisme, la caritat i l’absolució per via de la confessió. La interpretació que fan els membres de la vida regalada de diversos fenòmens com ara el de la pobresa en les seves múltiples formes, la malaltia, la bogeria o la mort mateixa, sempre la fan des d’una poderosa i simplíssima idea segons la qual el pobre, el malalt, el foll i el difunt són els preferits de Déu Nostre Senyor, i els rics, no. Per tant, una de les seves principals tasques és la de no pecar cobejant el privilegi dels més desventurats -és a dir, l’amor de Déu-, cosa que els porta directament a tirar milles i a seguir sent, principalment, rics.

]]> <![CDATA[Joc de mans]]> -Mamà?

]]> <![CDATA[El castell]]> La catàstrofe, en forma de diluvi, plaga, tornado, sequera o pandèmia, referma la convicció dels pijos a seguir obsessionant-se en una de les seves principals ocupacions: l’acumulació de riquesa. Un bon sotrac interplanetari produeix en els membres de la vida regalada un calfred de satisfacció -interior i dissimulada, això sí- que de manera personal i intransferible, intransferible per allò del decòrum, els porta a pensar que han fet estupendament bé, generació rere generació, en dominar amb fermesa l’abastiment de primeres matèries, els mitjans de producció, els mercats financers i el temps obrer (ja sigui laboral, cibernètic o d’oci).

]]> <![CDATA[L’independentisme i els ‘pijos’]]> E ls pijos autèntics, igual que els autèntics obrers, no són, per definició, independentistes i tenen una visió geopolítica de les coses que els empeny a dir frases bastant ambicioses del tipus “Yo soy ciudadano del mundo”. Els pijos autèntics es consideren cosmopolites. A part d’a casa, a la finca i al club, on se senten realment còmodes és a les sales vip dels aeroports internacionals, on sempre coincideixen amb algun cosí, amb algun soci o amb algun col·lega amb qui comparteixen handicap. A aquest fet cal afegir-hi que els pijos ibèrics no han estat mai -oh, sorpresa!- del tot espanyolistes. Una altra cosa, naturalment, és que s’hagin vist obligats per les circumstàncies a fer negocis amb espanyols diversos, ja fossin republicans, falangistes, franquistes, socialistes, convergents o José María Aznar en persona, de la mateixa manera que els seus ancestres els van fer amb grecs, romans o fenicis, sempre a demanda, sempre segons hagi convingut i sempre -val a dir- sense gaires manies. ¿Que li pregunta vostè què vota al personal que li entra a comprar a la botigueta? Oi que no? Doncs ells tampoc.

]]> <![CDATA[El món interior]]> Mamà? No hay manera de dar contigo. Porto dues hores trucant-te. Y nada, ni mu. És que he passat per davant del Roura i et volia preguntar si volies que t’agafés pan de molde del finito...

]]> <![CDATA[El bon gust]]> Els pijos dominen l’art del bon gust de la mateixa manera que dominen les claus de l’excentricitat. Aquest gust -el bo, el seu-és un dels mecanismes que utilitzen per expressar les seves preferències com a grup social, com a col·lectivitat, i s’ajusta, a la manera barroca, a un ideal. Encara que sembli increïble, el bon gust menysprea tot el que tingui a veure amb el plaer estètic, motiu pel qual s’entendria que els pijos busquin satisfacció en àmbits més enllà de la contemplació i de l’art, això és, en l’esport, les relacions socials, el sexe i, sobretot, l’acumulació de riquesa.

]]> <![CDATA[La Guerra Civil]]> Tot i que podrien arribar a ser experts en egiptologia (“ La pasión por el Nilo me la pegó tío Baldomero que siempre contaba anécdotas de la expedición que su padre hizo con Carnarvon. Nos tenía a Sunchi y a mi totalmente fascinadas ”... “ también es que erais muy pavas ”... “ Pavas no, pavísimas, desde luego.”) i que a casa seva poden arribar a tenir, com a mínim, dues àmfores gregues provinents de les excavacions d’Empúries (“ Porque tía Lola, la mamá de tía Mimí, que era muy devota y muy de curas, trató bastante a González de Soto, cariño, ¿sabes?”) als pijos la memòria històrica no els interessa en excés.

]]>