La fundació aquest cap de setmana del Partit Nacionalista de Catalunya és la gota que fa vessar el vas de l'esmicolament de l'espai sobiranista. I com que segons la seva mateixa líder, Marta Pascal, al partit hi conviuen els que diu que volen la independència i catalanistes que diu que no, en el supòsit que entrin al Parlament, encara hi haurà més dificultats –com passa amb els comuns– per saber quin és el veritable pes de l’independentisme. Fer-lo incomptable és una altra manera de debilitar-lo. Una fragmentació, tanmateix, que encara pot ser més gran segons què facin el PDECat, la Crida i JxCat, i encara alguns altres aspirants a cruspir-se les engrunes d’aquest lamentable desencrostament.

El titular, a quatre columnes i amb crida a la portada, lluïa espectacularment a La Vanguardia del diumenge 21 de juny: “Estic disposat a liderar un projecte contra l’independentisme”, hi asseverava Albert Batlle, “tinent d’alcalde de Barcelona i dirigent d'Units per Avançar”.

Ara que es tomben estàtues pel seu significat, potser també caldria descavalcar paraules del diccionari. El terme nacionalista per a un partit nou sona antic. El nom, d’entrada, fa mandra per més que subliminarment els entronqui amb un Partit Nacionalista Basc que tornarà a arrasar a les eleccions del 12 de juliol. El nou Partit Nacionalista de Catalunya que demà celebrarà el seu congrés de forma telemàtica té un manifest fundacional que no amaga l’ou. Són un partit que es gronxa pel centre social-liberal sense complexos. Si fa no fa, com el PNB. Són pragmàtics, aposten per la bona gestió i estan convençuts que hi ha un ampli ventall d’homes i dones que se sentiran còmodes en aquest espai que ara no és de ningú. De nínxol, n’hi ha. Diuen que han vingut per quedar-se. Malament rai si algú digués que neix per morir. La seva vida, més o menys llarga, dependrà de qui els financi, de les complicitats públiques que aconsegueixin, dels minuts de Telenotícies i del nombre d’aparicions al FAQS que tingui Marta Pascal al cap de l’any. En la seva comunicació, hauran de desempallegar-se d’algunes etiquetes. Tot i que Pascal i Campuzano van perdre la batalla de Waterloo, el PNC haurà de lluitar per demostrar que no té una executiva d’escindits, rescindits i rancorosos. Esclar que les llufes interessades (per part dels partits i dels mitjans) formen part de la vella normalitat política. Es tracta d’encasellar el rival, des del primer minut, per menystenir-lo. Al PNC, ja abans de començar, els entaforen al sarró dels autonomistes, encara que ells no se’n sentin. Dret a decidir? Sí. Referèndum pactat? Sí. Unilateralitat? No. Marta Pascal, en el seu llibre, diu sense embuts que és independentista. Però, per no prendre mal, s’emmirallen tant en el PNB que els han calcat la mateixa definició per als seus objectius d’ambició de país: “Recuperació de la sobirania nacional plena”. A aquest pas, de candidat a les eleccions al Parlament, podrien presentar l’Urkullu.

]]>