Diumenge a la tarda, la primera cadena que va parar atenció a les eleccions basques va ser La Sexta, amb un Objetivo Euskadi que començava a dos quarts de vuit amb Antonio García Ferreras al capdavant. El primer plat eren els resultats dels sondejos amb l’habitual taula de contertulians que, més que prioritzar l’anàlisi, pretén estimular una certa polèmica. Una hora després d’arrencar, Manuel Cobo, polític del PP que des de la taula admetia la seva aspiració que el seu partit tingués cada vegada més vots, batejava Pedro Sánchez com “el Red Bull de los nacionalistas, porque les da alas, les da votos y les da poder”. La seva vehemència va convertir el moderador en tertulià, i Ferreras li va recordar que va ser amb el govern del PP que hi havia hagut dos referèndums independentistes i cap amb el PSOE al poder. El cara a cara de Cobo amb la periodista Angélica Rubio va animar l’impàs de les enquestes prèvies, que sempre és l’etapa més ensopida dels especials electorals. Objetivo Euskadi es va allargar fins poc després de les onze de la nit, amb el desplegament habitual de redactors a les seus electorals, les connexions en directe i entrevistes als candidats. Sempre amb la roda impacient de García Ferreras, el seu minut i resultat, més circense que constructiu.

Tan sols un mes després de la mort de Franco, el 20 de desembre de 1975, apareixia a Madrid La Guía del Ocio. Un dels dos fundadors era Florentino Pérez, que va estar a punt de perdre el pis pels deutes que va generar la publicació en els seus primers temps. Qui acabaria sent un dels grans constructors d’Espanya ja evidenciava aleshores una flaca per combinar la seva faceta d’empresari amb la de polític –amb diversos càrrecs sota el paraigua de la UCD entre el 1976 i el 1983– i la de periodista a l’ombra: eren seves algunes de les cròniques esportives i de televisió que poblaven la publicació, sempre sota pseudònim.

Que la barreja de corruptes, ultres i talossos que controlen l'Ajuntament de Madrid m'intenti declarar persona non grata em diverteix i m'honora. Que un periodista a qui he estimat i admirat em digui putinista m'ofèn i em dol. Per bé i per mal sempre he estat transparent i vaig de cara; és així.

Les pornogràfiques gravacions que hem sentit i que diria que continuarem sentint han deixat molt malparats, a banda de l’excomissari José Manuel Villarejo, una colla de polítics, policies i també algun jutge. I als periodistes que es prestaven a publicar mentides contra, posem per cas, l’exalcalde Xavier Trias o Pablo Iglesias. Un dels assenyalats per les gravacions de Villarejo és Antonio García Ferreras, de La Sexta, que admetia en una cinta haver difós una greu informació contra el líder de Podem a desgrat de sospitar que era mentida (“es demasiado burdo”). 

Sí, segurament vàrem ésser massa prudents, cauts o timorats a l’hora de dir-ho en veu alta, perquè el fenomen no ha estat mai un secret: em refereixo al naixement i la consolidació a Madrid, de la Transició ençà, d’un tipus de diguem-ne periodisme ensuperbit, arrogant fins a la patologia, convençut que la seva missió no era analitzar i explicar la realitat político-social, ni fiscalitzar les administracions públiques, ni tan sols denunciar males praxis o corrupcions; que, erigint-se en primer –res de quart!– poder de facto (si bé lliure de qualsevol escrutini democràtic), creia i creu que el seu rol consisteix a fer tremolar un ministre mitjançant una columna d’opinió agressiva, a posar contra les cordes un president del govern –o un aspirant a ser-ho– gràcies a un grapat d’editorials hostils, a dictar el rumb, la gestió i el discurs de l’executiu de torn... Que aquest “periodisme king’s killer”, eventualment aliat amb poders econòmics o altres, hagi prosperat a Madrid infinitament més que a Barcelona té una explicació senzilla: és allà on resideix el poder de veritat, la Moncloa, els ministeris, el BOE, els grans centres de decisió financera, judicial, etcètera.

Avui és 18 de juliol, aniversari del cop d'estat que va iniciar una guerra. Una guerra entre germans resultat de la sang calenta dels espanyols; un enfrontament fratricida resultat d'una personalitat nacional encesa; el duel a garrotades de Goya com a metàfora visual del caràcter espanyol; una societat polaritzada i crispada que caminava cap al desastre; La vaquilla morta de Berlanga; el pasdoble dels Soldats de Salamina de Javier Cercas; libertad, libertad, sin ira libertad; la Transició que va tancar les ferides del passat; milions d'espanyols corrent davant dels grisos; Almodóvar ballant Gran Ganga amb McNamara; el pare i la mare llegint El País i tu llegint El Pequeño País mentre esperaves els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo de Sevilla... Perdonin la sorna, però aquesta successió d'imatges que els proposo són retalls del relat memorialístic sobre la història recent d'Espanya. I no és un relat qualsevol. Podríem dir que és el relat hegemònic.

Del que fins ara en teníem el convenciment, ara en tenim la certesa. Durant tots els anys que portem de judicialització de la política era molt evident que alguns mitjans de comunicació formaven part de l’engranatge de les operacions orquestrades per atacar els adversaris polítics i per denigrar els moviments polítics que, com l’independentisme, suposen un qüestionament de l'statu quo fonamentat en el bipartidisme, la monarquia i la indissoluble unitat de la pàtria.

Una nova filtració de les gravacions de l'excomissari José Manuel Villarejo ha esquitxat ara el periodista i directiu de La Sexta Antonio García Ferreras, que presenta el programa Al rojo vivo. L'àudio, fet públic per la periodista Patricia López al digital Crónica Libre, recull una conversa entre Ferreras i Villarejo sobre uns suposats comptes bancaris (que ha resultat que no existeixen) de Pablo Iglesias a les illes Grenadines, un paradís fiscal. La conversa deixa les pràctiques professionals de Ferreras en evidència perquè hi explica que el periodista Eduardo Inda d'Ok Diario –i col·laborador del seu programa– li havia fet arribar aquesta informació i que la va difondre tot i que dubtava que fos certa. "Jo li vaig dir: «Eduardo, això és molt seriós, jo surto amb això, però és molt delicat i massa matusser»", diu Ferreras a l'àudio. Segons explica la periodista Patricia López, la conversa es va enregistrar en un restaurant i el 2016, un any abans que Villarejo –un dels cervells de l'operació Catalunya de guerra bruta amb el sobiranisme– fos detingut.

Dimarts al migdia, durant la tertúlia a Al rojo vivo, Antonio García Ferreras va anunciar a l’audiència el que ell va considerar un fet insòlit: “¡Es curioso! ¡Fíjense en esta información!” , deia, i aixecava les edicions en paper de La Vanguardia i El Periódico per fer notar que, sorprenentment, els dos diaris havien coincidit en la notícia de portada: que l’Estat invertia tres vegades menys a Catalunya que a Madrid. Li sorprenia aquella suposada casualitat perquè “Madrid siempre está diciendo que está discriminada”. La notícia no era una exclusiva. Eren les dades oficials publicades dilluns per la Intervenció General de l’Estat de la qual es feien ressò tots els mitjans d’informació catalans. No era una coincidència atzarosa. Era la notícia del dia a Catalunya. Però García Ferreras, sorprès per la sincronia dels titulars, li preguntava amb suspicàcia a la directora adjunta de La Vanguardia, que tenia asseguda a la taula: “Lola García ¿están los datos claros?”, com si se’ls haguessin tret de la màniga. Abans de deixar-la respondre, va demanar a la redactora del programa que ampliés les dades. I es van desenvolupar una vegada més com una conclusió provinent de la premsa catalana. Tant és així que quan Lola García va poder parlar, va haver d’aclarir: “Son datos reconocidos por el gobierno. No hay ningún secreto en esto”.  Mentrestant, el programa, en els rètols en pantalla, excusava el motiu d’aquest dèficit d’inversió. Podíem llegir a sota la justificació de per què Madrid rebia més diners: “La fuerte inversión es por el rescate de autopistas de peaje radiales a la capital, explica Hacienda”. Mentre el titular de la notícia s’atribuïa a diaris catalans, l’aclariment l’aportava el mateix programa. Un cop Lola García va haver acabat el seu raonament, García Ferreras, poc atent a les seves observacions, es va limitar a preguntar-li: “¿Qué pensáis cuando escucháis a Ayuso, que siempre está con este mensaje?” i va oferir a l’audiència les imatges d’una lletania de queixes de la presidenta de Madrid on criticava que la fal·làcia independentista de l’”Espanya ens roba” era tot el contrari: que en realitat l’Estat roba a la Comunitat de Madrid. Lola García, doncs, va haver de respondre fent referència a aquests discursos paral·lels i no a la gravetat del dèficit d’inversió, que era el tema del dia. 

Dimecres a les dotze del migdia, quan començaven a sortir els polítics i líders socials independentistes de les respectives presons, els diferents magazins matinals i programes de tertúlies a Espanya hi connectaven en directe.

L'escàndol de corrupció en què es veu immers el rei emèrit va creixent. Dimarts al matí, Antonio García-Ferreras combinava aquest cas amb el rebrot del covid-19 que s’està produint arreu de l'Estat. A la pantalla de darrere seu s’hi alternava, per tant, un mapa d’Espanya amb les ciutats que s’han vist afectades per un increment de casos de coronavirus amb la imatge de Corinna. La segona era, indubtablement, més vistosa. Darrere del presentador s’hi observava, en gran format, el rostre de Corinna tintat de color vermell molt viu. Per fer-lo més impactant i sinistre, sobre els ulls de la dona s’hi escrivia amb lletres grans el seu nom de pila. Corinna és la paraula clau per donar a entendre de què parlen sense assenyalar directament. A nivell de disseny, la imatge de l’amant del rei emèrit i còmplice dels seus negocis més dubtosos es convertia en el retrat d’una mena de delinqüent tenyit de vermell sang i amb una banda sobre els ulls, que li atribuïa un caràcter entre misteriós i corrupte al personatge. L’elecció d’aquesta projecció cridava l’atenció perquè, al capdavall, en aquest cas el més important és el que va fer el rei Joan Carles. I, de fet, tots els arguments al voltant de la taula de debat d'Al rojo vivo giraven entorn de l’autèntic protagonista: el rei. Per tant, es traslladava a l’audiència un doble missatge. Per què es mantenia darrere de García-Ferreras el retrat impactant de Corinna i el seu nom escrit en lletres grans si el focus s’ha de posar sobre Joan Carles?

Dilluns, en directe a Al rojo vivo, Antonio García Ferreras va posar el crit al cel per respondre a les crítiques que la portaveu del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, havia proferit, amb el seu deliri argumental habitual, contra La Sexta. Automàticament, l’engranatge del victimisme de la cadena es posava en marxa. És la seva especialitat predilecta: construir un melodrama per erigir-se en defensors del periodisme i la llibertat d’expressió. Convertir-se en màrtirs de la injustícia i la blasfèmia per renéixer com a protectors de la integritat informativa. Ferreras es vantava de la tasca de La Sexta: “A Cayetana Álvarez de Toledo y al empresario Jaume Roures hay algo que les une: a ninguno de los dos les gusta La Sexta. Esto significa que estamos en el camino correcto”. L’estratègia de l’equidistant: el del mig és sempre qui té la veritat absoluta. Abans d’aquesta sentència, García Ferreras va llançar tota la seva bilis contra la portaveu del PP i el seu partit, culpant-los d’haver permès que se celebressin dos referèndums a Catalunya i que Puigdemont se’ls hagués escapat a Brussel·les. Fins i tot va ser la vegada que d’una manera més vehement i clara Ferreras lamentava les garrotades als ciutadans de l’1 d’Octubre. El dia que l’ataquen a ell és el dia que els cops de porra li han dolgut més.

Dijous Al rojo vivo de La Sexta estava expectant davant la trobada entre Pedro Sánchez i Quim Torra, que coincidia en directe amb l’emissió del programa. Minuts abans que el president espanyol arribés a la plaça Sant Jaume, Antonio García Ferreras mostrava una gran preocupació per un detall: “Mi pregunta es ¿habrá bandera española hoy? Porque para mí es uno de los símbolos. […] Debería estar la bandera también”. Mentrestant, per fer passar l’estona, Ferreras debatia amb els tertulians el paper dels partits independentistes, i ho comparaven amb el futbol: “¿Van de tiqui-taca ERC y JxCat?”, preguntava Ferreras. “Va a ser peor que un Barça-Madrid”. Quan semblava que s’acostava el moment de l’arribada de Pedro Sánchez a la plaça, el primer que va fer el presentador va ser preguntar pels crits i els xiulets, un dels aspectes que més l'apassionen en qualsevol connexió amb Catalunya: saber-ne tots els detalls per llunyans que siguin. Com era d’esperar, en una plaça blindada i els carrers adjacents tallats, la reportera María Cuevas explicava amb sinceritat que no es podien sentir gaire bé. Finalment, Sánchez va arribar al Palau de la Generalitat i Torra el va rebre amb tots els honors. I a partir d’aquí va començar el festival dels rètols a la pantalla d’Al rojo vivo, que s’anaven repetint periòdicament. “Sánchez, dispuesto a aguantar la furia de Torra”. Les imatges no mostraven precisament un president enfurit, però és evident que el periodista busca frases que facin honor al títol del programa. Ferreras preguntava als tertulians si estaven a favor o en contra de la trobada. El govern de Catalunya va ser titllat de “gobierno zombi”, i Ferreras va alertar: “Cuidado con los zombis que suelen dar mucha guerra”. Un cop els dos presidents estaven asseguts, més rètols en pantalla descrivien el context: “Una bandera española, una 'senyera', libros del Palau de la Generalitat y no hay flores”. L’absència de decoració floral la valoraven positivament perquè en l’anterior trobada les ponsèties i el color sospitosament groc de les fulles van generar polèmica. Els rètols amb argot pugilístic continuaven: “Sánchez se ve con Torra, el ídolo de barro”. El següent: “Sánchez-Torra: desconfianza en el gran duelo”, i, finalment, el millor de tots: “El extraño amor de Torra por los regalos: le ha regalado a Sánchez dos libros a los que no habían quitado el precio”. Ferreras lamentava l’error de protocol de no haver tret l’etiqueta de la contraportada, i ampliaven les imatges dels llibres per demostrar que encara tenien el preu enganxat. Això sí, no hi havia cap titular en pantalla que ironitzés sobre Pedro Sánchez o el qüestionés en algun sentit. Anunciar la fúria de Quim Torra com un perill per al seu interlocutor, titllar-lo d’heroi de fang o considerar que un obsequi de cortesia és un “estrany amor pels regals” cridava l’atenció, i delatava el més alarmant: l’estrany amor de Ferreras pels titulars tendenciosos.