L’Atles dels dimonis de Mallorca, de Xesc Alemany i Bàrbara Sansó (Susaeta); Els dimonis del portet, de Neus Coll i Roberto Campillo (Ínsula Literaria), i N’Ona la dimoniona, escrit per Núria Duran i il·lustrat també per Bàrbara Sansó (Triangle Kids). Aquests són només tres dels més de quinze llibres infantils i juvenils apareguts en els darrers cinc anys que tracten, des de diferents punts de vista, la festa de Sant Antoni a Mallorca o, més concretament, la seva figura central: el dimoni.

En els contes de George Saunders no s'hi entra: s’hi irromp. L’efecte s’assembla força a la primera vegada que entràvem a Twitter, quan semblava que érem en una sala plena de gent on tothom cridava molt. La cacofonia que provoquen les veus múltiples, de personatges o de narradors (o les dues coses alhora), és un dels recursos que més li agrada utilitzar a l’escriptor nord-americà per començar les històries in medias res, sense facilitar cap mena de presentació de res ni de ningú, com un seguit de notes apressades d’escriptura, detalls incoherents que exigeixen una lectura atenta i activa. Al cap de poc es dissipa la boira i ens topem amb un mur, al bell mig del qual hi ha penjat un mirall negre amb una inscripció dissuasiva: el futur no pinta bé, i si et mires en aquest mirall, el veuràs, perquè el futur segurament ets tu ara mateix.

Amb els contes està passant una mica el mateix que amb els jocs de taula: s’adrecen cada cop a edats més primerenques, sovint amb la promesa de preparar-los al gust per la lectura, a l’adquisició del llenguatge, a la gestió d’emocions i mil coses més.

En una peça audiovisual feta per Núvol a propòsit del recull de tots els seus contes, l’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) afirma que el conte és el resultat d’una fuetada que té lloc a partir d'una imatge, una anècdota, una vivència; afegeix que la diferència amb una novel·la resideix en el fet que de bon principi l’autor o autora veu que el seu recorregut és curt. Gairebé un centenar de relats són els que trobem reunits a Tots els contes, inclosos tres d'inèdits i un en castellà. Els altres pertanyen a reculls com Ulleres de sol (1994), La pressa del temps (2010) o Dolça companyia, cara solitud (2013), o bé van aparèixer en revistes, diaris i antologies. Lluny d’agrupar-los cronològicament, han estat organitzats temàticament en deu capítols per Carme Arenas, que s’ha fet càrrec de l’edició.

Tot aquest llibre de relats està travessat per la idea obsessiva del temps. Els diversos narradors es demanen pel seu misteri. Un d’ells afirma que “sovint saps que pots decretar el final quan et preguntes si ja pots decretar el final”. Un altre no deixa de rumiar sobre “el punt exacte en què comença la caiguda”. Dos contes curts que duen el mateix títol del llibre reflexionen, encara, sobre aquesta qüestió: els dies previs a un trasbals, i sobre la ignorància de qui el patirà. L’últim conte, en canvi, també brevíssim, es dedica a l’“endemà de la festa”. El que el precedeix, el memorable Córrer, indaga, un cop més, sobre el temps: en aquest cas, sobre el moment en què la filla del narrador pateix un accident mortal. 

Són les 9.15 del matí i la Mercè, la Josepa, l'Empar, la Núria i la Pilar es troben a la porta de l'Escola d'Infantil i Primària Isabel Besora de Reus. "Totes som mestres jubilades, però no totes som àvies. Jo, per exemple, soc una infiltrada", diu la Núria abans d'entrar. El conserge obre la porta i la directora, Cori Duran, rep les cinc jubilades amb abraçades i petons. Però de seguida canvien el xip i van per feina. "Tu pots anar a P5", decideixen ràpidament. "Tu prefereixes els grans, oi? Doncs amunt". Dalt de les escales es troben el Roger, el professor de 4t B, i les abraçades i els petons es repeteixen. "Mi-te'l, ara es veu que és responsable i tot", diuen rient. Resulta que el Roger, quan era petit, va ser alumne de la Josepa i la Pilar i devia ser una peça. Però ràpidament tornen a canviar de xip perquè els alumnes esperen impacients dins de les aules. Tothom es posa al seu lloc.

Com a personatges de ficció, l'Anna, la Teresa i l'Helena, les Tres Bessones, s'han divertit i han fet tota mena d'entremaliadures colant-se en els grans contes clàssics universals, des de La Caputxeta Vermella fins a Oliver Twist, La Ventafocs o El gat amb botes. A la vida real, les tres filles de Roser Capdevila, en les quals la il·lustradora es va inspirar per crear la col·lecció de contes i la sèrie televisiva Les Tres Bessones, han viscut aventures d'infància que ara, als seus 54 anys, recorden que les van divertir i apassionar tant com si les haguessin viscut dins un dels contes creats per la seva mare. Part d'aquestes aventures reals les van viure al petit poble empordanès de Gaüses, on s'han reunit mare i filles a petició de l'ARA per a una de les poques entrevistes que han concedit totes plegades.

"La imaginació ho pot tot", diu un dels narradors de L'endemà, un dels contes d'Inventari de la pols (Godall), primer llibre traduït al català de Joana Bértholo (Lisboa, 1982). ¿En un país sota una dictadura també és invencible, la imaginació? El protagonista del relat es diu António i és un pintor que ha estat detingut després d'haver signat una petició col·lectiva reclamant la investigació de l'assassinat a sang freda d'un escultor per part de dos "agents de policia anònims". Bértholo converteix en matèria narrativa uns fets reals: la mort a finals del 1961 a mans de la policia de l'escultor i dirigent del Partit Comunista Portuguès José Dias Coelho; els fets van passar en plena dictadura salazarista, i entre els detinguts hi havia el pintor António Costa Pinheiro.

L’Iris arriba carregada amb una maleta a l’Escola Bressol Municipal (EBM) Albí, ubicada al barri del Carmel, al districte d’Horta-Guinardó de Barcelona. Accedeix a una de les estances d’infants d'entre 2 i 3 anys, els més grans, on de seguida converteix la seva bossa en un teatre de titelles que conté visuals elements de feltre. Avui explicarà La Pastanaga, adaptat per Laia Domènech, un conte tradicional xinès que té com a protagonistes una pastanaga i un conill que no té gana. A l’estança, algunes famílies han volgut acompanyar els seus fills en aquesta activitat que pretén enfortir el plaer per la lectura, fomentar el vincle amb l’adult de referència, promoure l’escolta activa, potenciar l’adquisició de nou vocabulari gràfic i impulsar l’ús del català, entre altres beneficis. De la mateixa manera que aquest divendres al matí la responsable de l’àrea infantil de la biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Iris González, s’ha desplaçat a l’Albí per explicar un conte, fa unes setmanes famílies i infants acompanyats de les educadores van visitar la biblioteca per descobrir i conèixer tot allò que l’equipament els pot oferir.

Després de 12 anys treballant com a educadora social, Ester Enrich Coma (Castellnou d'Oluges, 1986) va decidir canviar de rumb: va renunciar a la feina estable que tenia en un centre de menors de Valls i es va posar a escriure. I en el seu tercer llibre publicat, Pells, de Pagès Editors, ha rebut el premi 7Lletres, que concedeixen el Consell Comarcal de la Segarra, la Fundació Manuel de Pedrolo i els ajuntaments de Cervera i els Plans de Sió. Tal com avança en aquesta entrevista, aquesta escriptora ja prepara el seu nou llibre.

L’inici d’aquesta nova Pinotxo, un xic fantasmagòric, anticipa una revisió més madura del conte. El clima de recolliment en què viu Geppetto (Tom Hanks), el creador del titella de fusta que vol ser un nen de carn i os, transmet una certa tristor (imaginem un dol) quasi impúdica. L’apunt dramàtic es dissipa, però la fantasmagoria continua: tant els personatges humans com els que estan generats per ordinador semblen espectres perduts en una terra de ningú, perquè se superposen a espais buits o desenfocats per facilitar la feina a la saturada indústria dels efectes digitals.

Qui no ha passat un estiu vora el mar en família? Tots en tenim records d’infància i joventut. Vivim en un país de sol i costa, de roques i sorres banyades per l’aigua salada, d’ideals noucentistes lligats al nostre mar clàssic. Tenim les Illes a tocar, i tot el Mare Nostrum a l’abast. La publicitat ens ha ficat al cap un clixé mediterrani de felicitat, de cerveses i paelles a la vora del mar, de sexe i sensualitat, de pells colrades i bressolades per la brisa. És quasi com si tinguéssim l’obligació del repòs hedonista en remull a l’hora de la posta de sol. Ho duem gravat com una epidermis nostàlgica.

Amb motiu del Llibrestiu, la nova festa dels llibres del juliol, l’ARA presenta Vora el mar, un recull d'onze contes escrits per algunes de les veus més destacades del panorama literari català actual. L’acte tindrà lloc el 15 de juliol a les 20 h a l’aula magna de la Facultat de Geografia i Història de la UB (Carrer Montalegre, 6, Barcelona; 1 € per a subscriptors i 2 € per a no subscriptors). Serà moderat per Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA. Hi participaran alguns dels autors de Vora el mar (Univers), que parlaran sobre el llibre i també sobre el gènere del relat curt: l’escriptora Empar Moliner, el novel·lista i poeta Xavier Mas Craviotto, el professor de llengua i literatura catalanes Roc Casagran i el periodista i escriptor Jordi Nopca.