<![CDATA[Ara Balears - Joan Maragall]]> 10 <![CDATA[Dies ha que t’he delit!]]> La família de Joan Maragall i Clara Noble ha tornat a reunir tothom qui s’hi ha volgut sumar en la trobada de l’Ametller Florit, davant la tomba del poeta, a Sant Gervasi, amb Barcelona als peus. Recitem Maragall i la civilització mateixa sembla que estigui salvada. Fins a l’hora de dinar, si més no.

]]> <![CDATA[Joan Maragall: "El pensament espanyol és mort"]]>

"El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moïment general d'idees del món civilisat", comença l'article La independència de Catalunya, que Joan Maragall (1860-1911) va escriure el 1897, quan ja feia cinc anys que col·laborava al Diario de Barcelona, i que va restar inèdit fins dècades després de la mort del poeta. L'autor de La vaca cega sonava encara més contundent una mica més endavant del mateix text: "Hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta".

]]> <![CDATA[Maragall i l’iberisme segons Estelrich (1921)]]>

De la ressenya –traducció pròpia– de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a El Día (23-XI-1921) sobre una conferència de Joan Estelrich (Felanitx, Mallorca, 1896 - París, 1958). És un dels textos que la professora Sílvia Coll-Vinent ha inclòs a Periodisme i llibertat. Cartes 1920-1950 (Destino, 2022), llibre sobre la relació entre Pla i Estelrich, periodistes en l’òrbita de Cambó, líder del catalanisme conservador. A finals del segle XIX tres intel·lectuals havien raonat sobre iberisme: Joaquim Pedro de Oliveria Martins (Lisboa, 1845-1894), Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 - Salamanca, 1936) i Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911).

]]> <![CDATA[On són els papers dels expresidents espanyols?]]>

Imaginem-nos que d’aquí uns anys un historiador vol escriure sobre com es van prendre les decisions polítiques a l’entorn del Procés. Fem-nos més preguntes. Quin paper va tenir Aznar en la invasió de l’Iraq? Què s’escrivien Felipe González i els presidents de les comunitats autònomes? Què es deien Leopoldo Calvo Sotelo i els líders sindicals? Ens podríem fer moltes més preguntes, però serà molt complicat trobar respostes als arxius púbics espanyols. El motiu és que no és gaire fàcil localitzar segons quins papers dels expresidents espanyols. Al final, moltes coses no les sabem fins que alguns d’aquests ex alts càrrecs decideixen publicar les seves memòries. Esclar que aleshores ells fan el triatge. “El problema de base és que no hi ha cap llei general estatal dels arxius”, lamenta Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'ametller florit']]> Junts per Catalunya i Esquerra Republicana continuen sense posar-se d’acord sobre com investir Puigdemont amb algun poder real, simbòlic o totes dues coses. A Esquerra impera la realpolitik de Carles Mundó i d’Oriol Junqueras, i a Junts per Catalunya insisteixen que tot el que sigui no investir el president sortint de les urnes és acotar el cap davant l’Estat, la qual cosa ens podria portar a la repetició d’eleccions. Com deia ahir Elsa Artadi a l’entrevista que li va fer l’Esther Vera no contemplen que Puigdemont hagi de ser, en cap cas, un president simbòlic. Les relacions entre les dues formacions són molt fredes, perquè cap de les dues vol donar un cop de puny públicament sobre la taula.

]]> <![CDATA[La paraula de Joan Maragall il·lumina Madrid]]>

p { margin-bottom: 0.21cm; } El poeta i assagista Joan Maragall va lluitar per la modernitat de la vida cultural catalana i per la regeneració de la vida política. Va dialogar amb Unamuno i va ser molt crític amb la burgesia, com es desprèn de l'exposició La paraula il·luminada, que des de dimecres es pot veure a la Biblioteca Nacional de Madrid, després del seu pas per Barcelona.

]]>