Tant que parlem d'inclusió de tota mena de col·lectius per raó de raça, nacionalitat, orientació sexual o edat, potser ja hauríem de posar-nos seriosos amb la més que indignant exclusió social de les persones que pateixen al·lèrgies o intoleràncies alimentàries: gluten, lactosa i fructosa...

Arran de la darrera onada de violències homòfobes, que han culminat amb un assassinat a la Corunya, alguns comentaristes han considerat paradoxal que això passi en aquell que va ser el quart país del món a legalitzar el matrimoni homosexual, i han atribuït a la societat espanyola una suposada “tolerància” espontània, que ara s’estaria veient qüestionada o retrocediria. Permetin-me que ho examini amb una mica de deteniment.

La lactosa és un hidrat de carboni (‘sucre’) present en la llet de vaca. És un disacàrid, i es denominen així els carbohidrats compostos de dos sucres simples, que en el cas de la lactosa són la glucosa i la galactosa.

Vivim en una societat cada vegada més tolerant? O, tot el contrari, més intolerant que mai? Els casos d’actituds intransigents cap als models socials posats en qüestió –posem per cas, l’enderrocament d’estàtues de personatges antics jutjats amb criteris morals actuals– ens porten a un vell dilema que a cada època es formula de manera diferent: cal tolerar els intolerants? Fins a quin punt és legítima la intolerància respecte d’allò que ara es considera moralment inadmissible? Es pot aplicar de manera retrospectiva? I es poden posar límits a la llibertat d’expressió? En quin moment la diatriba passa a ser expressió –i delicte– d’odi? I com podem distingir la coacció que deriva de la correcció política dels mecanismes inquisitorials de la censura clàssica?