Els metges de les Balears, i també d'altres comunitats autònomes, preparen una vaga indefinida de metges el mes de febrer. "No volem continuar essent maltractats". Així ho ha anunciat aquest dimecres el president del Sindicat de Metges de les Balears (Simebal), Miguel Lázaro, qui ha detallat que la metodologia de la vaga s'anunciarà després de negociar-la amb els sindicats de Madrid. En la mateixa línia, ha concretat que la vaga es durà a terme si la ministra de Sanitat del govern espanyol no es posa en contacte amb les entitats abans del febrer.

El grup d’Economistes pel Benestar i un conjunt d’entitats econòmiques han publicat recentment (2023) les dades del finançament de dècades de la Generalitat en el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya. La síntesi ens diu que si Catalunya és la segona comunitat autònoma per capacitat fiscal, en el moment de rebre finançament se situa a la desena posició i a la catorzena en valor de paritat de poder adquisitiu. En la catorzena de quinze comunitats, la penúltima, deixant de banda les dues forals, que volen encara més alt. Doncs bé, aquest fet seria plenament inconstitucional, si ho jutgem a la llum de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, un llarg text, una part del qual tracta el finançament. Cal una explicació pas a pas.

Si Salvador Illa no aconsegueix que el PSOE es prengui tan seriosament el finançament singular de Catalunya com s’ha pres la llei d’amnistia, els socialistes acabaran imitant Barri Sèsam quan explicaven la diferència entre a sobre i a sota. La diferència és que Barri Sèsam era televisió educativa que feia somriure, i els circumloquis socialistes per evitar un compromís són una irritant presa de pèl. Preguntat sobre la qüestió, Patxi López va explicar dimarts a TVE que totes les comunitats són singulars, perquè unes tenen costa i altres no, unes tenen llengua pròpia i unes altres no, unes tenen la població dispersa i les altres concentrada... i que, per tant, no hi ha res més singular que garantir la igualtat tractant-les a totes singularment. Si això és tot el que hem de sentir durant els dos mesos que venen, anirem a eleccions a l’octubre un altre cop.

Les eleccions deixen tres alternatives que la política ha de triar amb conseqüències força diferents.

El Govern ha presentat aquest dijous l'Atles geogràfic i històric de les Illes Balears, en el marc dels actes per commemorar el 40è aniversari de l'Estatut d'Autonomia. La publicació l'ha editada l'Institut d'Estudis Autonòmics (IEA).

La Diada de les Illes Balears d’enguany ha estat el moment que els dirigents polítics han elegit per obrir el debat sobre la reforma de l’Estatut. La cap de l’Executiu, Francina Armengol, va considerar que la renovació de la norma era “obligada” durant l’entrega de les medalles d’or de la Comunitat Autònoma i els premis Ramon Llull. I el president del Parlament, Vicenç Thomàs, no quedà enrere en l’acte per commemorar els 40 anys de l’Estatut: “El context actual demana un gran debat per assegurar la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental de les quatre illes”, apuntà durant el discurs, en què subratllà que la futura reforma hauria de garantir el finançament que les Balears necessiten.

Per uns, a la Transició tot varen ser flors i violes; per altres, tot va ser un desastre. Allò cert és que la gestació de l’autonomia balear, la redacció de l’Estatut i, sobretot, els posicionaments enfrontats sobre quina havia de ser la representació de cada illa foren qüestions espinoses que amenaçaren que arribàs a bon port. També ho varen ser la relació entre els consells insulars i el govern comú a tots, o la llengua i la bandera. Ho recordam ara que, aquest 2023 acabat d’iniciar, commemoram els 40 anys de la posada en marxa de l’autogovern de les Balears.

L’any que ve, l’autonomia balear complirà 40 anys: ja fa quatre decennis que l’Estat està organitzat en comunitats amb institucions pròpies. En canvi, a la II República, només Catalunya i molt a darrera hora el País Basc –ja començada la Guerra Civil– accediren a l’autogovern. Fa 90 anys, el 6 de desembre del 1932, es va fer una assemblea per intentar salvar el procés autonòmic a les Illes, però aquest mai no arribà a bon port.

Fa quaranta anys, el 16 de desembre del 1981 –un dimecres–, el projecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears arribava al Congrés dels Diputats per a la seva tramitació. No tan sols havia estat objecte d’una gestació molt complicada, sinó que, contra el previst en un principi, anava per l’anomenada ‘via lenta’, l’article 143 de la Constitució, a diferència de les autonomies ‘de primera’ –Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia–, aquestes pel 151. Però és que, a més, passaria encara més d’un any fins a la seva aprovació, al furgó de coa de les quatre darreres comunitats a accedir a l’autonomia.

Hi ha molts Pablo Casado. El líder del PP ha anat canviant constantment de discurs en funció de les necessitats. També ha passat amb Pedro Sánchez, que fa un any i mig defensava que els presos polítics havien de complir la pena íntegra. Però davant de l'escenari de la concessió de l'indult als líders independentistes, el cap de l'oposició ha tornat al discurs més dur i proper a l'extrema dreta, si cal. Ha vinculat Sánchez un altre cop amb ETA i Veneçuela i ha considerat que es tracta d'un executiu "terminal, ostatge dels que volen destruir Espanya" per haver-se mostrat a favor dels "autoindults il·legals" per "continuar al poder". Lluny queda el dur discurs contra Santiago Abascal en la moció de censura fallida de Vox, celebrada la tardor passada al Congrés.

Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són Catalunya en miniatura. La síntesi i el punt de partida dels esdeveniments imprevisibles que hem viscut.

Han passat deu anys de la sentència que va retallar l’Estatut i deu anys, per tant, de la manifestació del 10 de juliol de 2010. “Som una nació. Nosaltres decidim”. Allà va començar tot. I des d’aleshores hem fet, malgrat alguns gols en pròpia porta, prou passes endavant. On érem aleshores i on som ara? S’ha posat de moda dir que som al mateix lloc, que res no ha canviat i que l’independentisme està mort. Percebo molta pressa, interessada, per cantar les absoltes al Procés. Em sembla, en canvi, que en una sola dècada hem anat molt enllà. Ens hem situat al món de les utopies pendents, hem omplert la Diagonal dues vegades, hem atapeït la Meridiana o el passeig de Gràcia i ens hem donat la mà des del Pertús fins a Vinaròs, amb una cadena humana de 400 quilòmetres que demostra fins a quin punt aquesta és una il·lusió pacífica que no es pot menystenir. La gent per davant de la política. Vam votar massivament a la consulta del 9-N de 2014, vam desafiar l’Estat amb les urnes de l’1-O de 2017, i l’independentisme va ser clau per enderrocar Mariano Rajoy, com a venjança per l'"A por ellos" i l’aplicació de l’article 155. És veritat. El balanç, segons com, pot desmoralitzar. La sentència del judici al Suprem va ser devastadora. La presidenta del Parlament acumula una condemna de més d’onze anys de presó. Els presidents d’Òmnium i l’ANC són a Lledoners. Compateixen mòdul amb més de mig Govern. L’altre mig, amb president inclòs, és a l’exili. Jordi Pujol està gruant la seva pena, Artur Mas està amortitzat i el trencaclosques de Convergència s’ha convertit, de moment, en cinc peces que no enganxen per enlloc. Aquest esmicolament ad infinitum sembla una trama ordida per l’enemic. Els d’allà i els d’aquí. Però cal continuar mirant endavant. Tenim un Parlament amb majoria independentista i la meitat –més o menys– dels ciutadans ja votarien que sí en un referèndum pactat. El partit és llarg. Ara som, tot just, a la pausa d’hidratació.

]]> Catalunya és com una malaltia que no s’acaba de curar mai. Sempre et diuen que han trobat un remei, un pedaç, una solució, però res. Catalunya moribunda, zombi. Catalunya walking dead. Catalunya, el musical: tot el país ballant tot el dia el Thriller de Michael Jackson com una obra de beneficència de fi de curs perpetu per buscar fons per tractar la nostra pandèmia neuronal. Ara els mestres sanadors del pollastre a l’ast que fan girar la rostisseria que no va enlloc ens volen fer creure que tot va començar amb la sentència, fa deu anys, de l’Estatut. Volen tornar a l’Estatut Tururut. Això put. Perquè sempre estem amb olor de socarrimat: mig morts i mig vius. Entrecot massa fet o poc fet. Mai sortim de la graella i quan ho fem és per tornar-hi a reposar com un taüt obert amb mode vibració a l’eternitat. Sense moure’ns, rostint-nos.

]]>

El desè aniversari de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que va retallar l'Estatut ha deixat aquest diumenge reflexions per a tots els gustos, però també un cert punt de connexió entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i el del govern espanyol, Pedro Sánchez. Recordant aquell polèmic veredicte del TC, els dos dirigents han coincidit a afegir més incertesa sobre quan es reactivarà la taula de diàleg entre la Generalitat i l'Estat, que va quedar suspesa amb el coronavirus i que encara no té data per tornar a funcionar.

]]> El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, exposa en una entrevista a l’ARA les seves expectatives respecte a la taula de diàleg que es reunirà la setmana que ve i també què proposa per resoldre el conflicte.

]]>

El grup de cinc experts designats pel Parlament basc per elaborar un text articulat del nou Estatut que substitueixi el de Gernika ha lliurat aquest dilluns les seves propostes a la cambra, en què es constata que no hi ha acord. De nou, el gran obstacle se situa en el dret a decidir. Tres són les propostes que s'han lliurat: la primera ve avalada pel PNB, Elkarrekin Podem i el PSE, que entre ells discrepen sobre la qüestió. La segona per EH Bildu, amb un compromís total a favor de l'exercici del dret a decidir. I la tercera, presentada pel PP, que adverteix de la inconstitucionalitat de l'autodeterminació i opta per la continuïtat de l'Estatut actual.

]]> Fins i tot si havia estat pensat per desplegar-lo després a les rèpliques, el discurs de Pedro Sánchez com a candidat a la investidura va ser tan insuls i negligent que per una vegada es va agrair la intervenció del líder del PP, Pablo Casado, perquè va obligar Sánchez a dir alguna cosa més concreta. Començant per Catalunya, perquè, com es va veure, aquesta (per molt que Sánchez s'obstini a amagar-la rere bunyols retòrics com “una Espanya unida en la diversitat de les comunitats autònomes”, o el ja conegut “problema de convivència”) segueix sent la gran qüestió que condiciona i condicionarà la política espanyola, també en aquesta nova legislatura.

]]> El cop d’estat que materialment va suposar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l'Estatut va tenir beneficis immediats per a CiU i costos també immediats per al PSC i ERC. A les eleccions catalanes de la tardor del mateix 2010, CiU va passar dels 48 escons del 2006 a 62, i el PSC i ERC, de 37 i 21 a 28 i 10 respectivament. El PP també se’n va beneficiar, ja que va passar de 14 escons a 18. De la majoria escanyolida del tripartit d’esquerres del 2006 es va passar a una majoria aclaparadora de les dretes de 80 escons.

]]>

El consell de ministres aprovarà avui el projecte de llei de pressupostos per a aquest 2019 amb la vista posada en l’independentisme. Pedro Sánchez necessita l’aval d’ERC i el PDECat als comptes per poder mantenir-se amb garanties a la Moncloa fins al 2020. I ha decidit engegar una campanya d’ofertes per seduir l’independentisme -que oficialitzarà en un acte demà des de Barcelona- però sense cedir a les dues grans exigències del Govern: un gest polític amb els presos a les portes del judici al Suprem i la celebració d’un referèndum. La primera prova de foc serà la segona setmana de febrer, just després de l’inici al judici al Procés, quan l’independentisme haurà de decidir si permet la tramitació o no dels comptes al Congrés en el debat d’esmenes a la totalitat.

]]> Michael Oakeshott ens va ensenyar fa temps que “intentar fer alguna cosa intrínsecament impossible acaba sent sempre una operació corruptora” (“ To try to do something which is inherently impossible is always a corrupting enterprise ”). En la resposta que va donar el PP a la integració de Catalunya a l’Estat després de la reforma de l’Estatut d’Autonomia, primer des de l’oposició i després des del govern espanyol, ho hem comprovat. Ho seguim comprovant. Quan un problema intrínsecament polític s’intenta resoldre judicialment, s’acaba corrompent la política i la justícia.

]]>