Per si no havia quedat prou clar al llarg dels últims dies, Marine Le Pen ho ha tornat a dir aquest diumenge: tot i la inhabilitació de cinc anys que difícilment li permetrà presentar-se a les eleccions presidencials del 2027, no pensa tirar la tovallola. "Estigueu tranquils: no em rendiré. Aquesta decisió [judicial] ha trepitjat el meu poble, el meu país i el meu honor", ha exclamat la líder del Reagrupament Nacional (RN) aquest diumenge davant milers de seguidors reunits a París per donar-li suport. "No ens resignem, no ens inclinem", ha advertit.

La sentència que condemna Marine Le Pen a quatre anys de presó i cinc d'inhabilitació –que difícilment li permetran presentar-se a les eleccions presidencials del 2027– ho ha canviat tot. Des que un tribunal de París va condemnar dilluns la líder d'extrema dreta per malversació de fons públics, Le Pen ha deixat enrere el seu discurs moderat i s'ha dedicat a atacar les institucions de l'Estat amb una vehemència i una còlera inèdites. La líder de Reagrupament Nacional (RN) acusava aquesta setmana "el sistema" d'haver fet ús de la "bomba nuclear" per evitar que pogués estar a la carrera presidencial i la formació feia una crida a la mobilització al carrer. "Si ells utilitzen una arma tan potent contra nosaltres, és que estem a punt de guanyar les eleccions", assegurava fent referència a la bomba nuclear.

L'endemà de la condemna de cinc anys d'inhabilitació immediata per a Marine Le Pen per malversació de fons públics, l'extrema dreta de Le Pen ha fet una crida a la mobilització "pacífica". La formació ha convocat per a aquest diumenge un gran acte al carrer, a París, en format de míting, obert als ciutadans. "Demostrem que la voluntat del poble és més forta amb una mobilització pacífica i popular", demanava Jordan Bardella, mà dreta de Le Pen i probable candidat a la presidència si la líder segueix inhabilitada després dels recursos a la sentència.

¿Ha arribat l’hora en què Donald Trump i l’extrema dreta europea es posen ja obertament en sintonia? La justícia francesa ha deixat fora de joc electoral Marine Le Pen, quan semblava que s’acostava a tocar el cel de la V República –la presidència– i els col·legues europeus de la candidata s’enfilen per les parets. El cas de malversació és tan evident –diners europeus per utilitzar a Brussel·les dedicats a contractes i despeses corrents del partit a França– que la crítica jurídica té poc recorregut, i l’extrema dreta ja ha saltat directament a la impugnació del sistema. Escàndol democràtic, cop d'estat institucional, és la cantarella que ressona per l’Europa d’Orbán –“Jo soc Marine”– i de les ultradretes que segueixen dia a dia el ritual trumpista de desautorització de la legalitat democràtica.

Campions de la democràcia com Putin, Orbán, Salvini, Elon Musk o aquesta trista figura anomenada Abascal van sortir en tromba a deplorar la sentència judicial contra Marine Le Pen, líder del partit francès Reagrupament Nacional. Immediatament van convertir Le Pen en una víctima del sistema: gasten paraules gruixudes com escàndol judicial, cop d'estat encobert o liquidació de la democràcia, com fa sempre l'extrema dreta quan topa amb la justícia o, simplement, amb les normes de la democràcia representativa. Són els mateixos que aplaudeixen o promouen el lawfare, la guerra bruta judicial contra adversaris polítics, a través de jutges o fiscals disposats a actuar de part: aleshores sí que troben que la justícia ha de ser inapel·lable, i que qualsevol debat sobre la prevaricació judicial és un atemptat contra la democràcia. De tot això, els súbdits del Regne d'Espanya en tenim experiència.

Dominique Sistach és jurista i sociòleg, professor a la Universitat de Perpinyà Via Domícia, expert en radicalisme polític. En una conversa amb l'ARA analitza les possibles conseqüències de la condemna a Marine Le Pen.

L’extrema dreta global ja té una nova víctima del sistema. “Jo soc Marine!”, declarava el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, després de saber-se la condemna per corrupció de la líder de Reagrupament Nacional i musa de l’extrema dreta, Marine Le Pen. Elon Musk deia a X que "quan l'esquerra radical no pot guanyar mitjançant el vot democràtic, abusa del sistema legal per empresonar els seus oponents"; i Matteo Salvini relacionava, des de Roma, la condemna per corrupció de la líder ultra francesa amb la prohibició a l’ultranacionalista Calin Georgescu de presentar-se a les eleccions presidencials que s’han de repetir a Romania. Fins i tot el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, condemnava la sentència com "una violació de les normes democràtiques".

El Reagrupament Nacional ja havia anticipat una advertència: "Si Marine Le Pen fos declarada inelegible, arribaríem a un nivell sense precedent en el govern dels jutges". I efectivament, tot just sortir del Palau de Justícia, la patrona ja parlava “d’un atemptat molt violent a la democràcia”, sempre amb l’argument que l’única legitimitat és la que emana del poble sobirà, que, cal dir-ho tot, fins ara encara no li ha donat mai l’accés al poder. Acaba així –llevat que un potencial recurs salvés la condemnada– la nissaga Le Pen que ha liderat l’extrema dreta francesa, d'ençà que Jean-Marie, el pare de Marine, va desafiar el gaullisme.

El cop per a l'extrema dreta és brutal. Marine Le Pen, líder de Reagrupament Nacional (RN), ha estat condemnada aquest dilluns per malversació de fons del Parlament Europeu a quatre anys de presó (només dos en ferm) i cinc d'inhabilitació per al càrrec públic. El tribunal correccional de París ha decidit aplicar la inhabilitació de forma immediata, una decisió que probablement impedirà a Le Pen presentar-se a les eleccions presidencials del 2027. La sentència pot provocar un terratrèmol polític i canviar la història de França. 

Un altre món era possible, sí, però no el que s’esperava. En lloc d’un món més just i lliure, més pròsper i en pau, aquest segon quart del segle XXI ens n’obre un de més aspre, amenaçador, fins i tot més salvatge. Les imatges d’una motoserra per il·lustrar una política de reforma de l’administració, la d’un resort turístic de luxe com a projecte per “pacificar” la Franja de Gaza o l’amenaça d’un espoli de recursos naturals per rescabalar-se de les armes enviades a Ucraïna per defensar la seva sobirania, són devastadores per a qualsevol mínima consciència moral i democràtica. 

Més enllà de la xenofòbia, l'antifeminisme, la bel·ligerància contra aquesta invenció que anomenen el woke i el wokisme, i l'odi a les minories de tota condició, allò que unifica les extremes dretes europees és el seu parasitisme de les institucions europees. Patriots, el grup que els fa de paraigua dins l'Eurocambra i que aquest passat cap de setmana s'ha reunit a Madrid amb Vox com a amfitrions, ha deixat clares les seves prioritats i estratègies. El projecte de Patriots (s'agraeix que deixin clar de què parlem quan parlem de patriotisme) és el MEGA, el Make Europe Great Again que publicita Musk com a corol·lari del MAGA, el Make America Great Again que ha fet tornar a la presidència dels EUA un Donald Trump més poderós i més delirant que mai. 

Un dels efectes interessants que té l’arribada de poders pretesament forts –d’inspiració macho, que s’entén més fàcil i resulta més precís– és el procés de canvi que es produeix en l’opinió pública general. Veure com varia la conversa i com es mouen les línies vermelles del debat més enllà del que havia sigut el terreny de joc establert.

La sociòloga italiana Sara Farris va encunyar el terme feminacionalisme al seu llibre En nombre del derecho de las mujeres (Traficantes de Sueños, 2017) per abordar com els partits nacionalistes estaven explotant el feminisme en campanyes contra la immigració i l’islam. Set anys després, observa amb preocupació com l’estratègia dona resultats a molts països europeus. 

A França ha explotat aquesta setmana una crisi política, un altre cop. A l'epicentre d'aquesta tempesta hi ha les decisions i errors de càlcul del president, Emmanuel Macron, que han portat el país a una profunda incertesa política, posant de manifest les fissures a la societat francesa.

No es pot donar joc a l'extrema dreta sense que l'extrema dreta s'acabi fent seu el joc, sempre amb jugades imprevisibles o, directament, amb trampes. El que ha passat a França sembla demostrar que la política del cordó sanitari no és suficient per frenar el creixement de l'extrema dreta, però que aixecant el cordó la capacitat de l'extrema dreta de condicionar tota la situació (fins al punt decidir qui governa i qui deixa de governar) es multiplica exponencialment. 

Emmanuel Macron va impedir la formació d'un govern d'esquerres a França amb l'argument que seria massa inestable i cauria a la primera moció de censura que se li presentés. És exactament el que està a punt de passar amb el govern de dretes que ell va forçar en nom de l'estabilitat. Com els passa sovint als superbs, Macron ha acabat posant-se ell mateix en evidència, no sense abans haver tibat les costures de la democràcia i de la République per fer passar els seus interessos davant de la voluntat ciutadana. Macron no voldrà reconèixer el seu error, perquè això no surt al manual il·lustrat de Le petit Napoléon, però s'afanya a cercar relleu a un Michel Barnier que ell sol ha cremat en poc més de tres mesos.

1. Desbordat. Construïda a imatge i semblança del general De Gaulle, la presidència de la Cinquena República francesa no és fàcil de gestionar. Qui hi arriba se sent posseït per un valor afegit excepcional, que pot fer perdre el món de vista. Cadascú a la seva manera, Georges Pompidou, Valéry Giscard d’Estaing, François Mitterrand i Jacques Chirac van saber mantenir el to de la institució, els dos darrers fins i tot van fer amb dignitat el difícil exercici de la cohabitació. Va ser a partir de Nicolas Sarkozy que la institució es va començar a desdibuixar, amb les maneres compulsives d’actuar del personatge. François Hollande va fer de la discreció virtut i no hi va aportar gaire brillantor. Curiosament, ha estat Emmanuel Macron que l’ha trasbalsat sensiblement. Paga la pena recordar els quatre minuts de solemne desfilada en solitari, amb la càmera de televisió al davant, pels passadissos del Louvre, que va donar pas la seva presa de possessió. Una manera de representar la singularitat i la transcendència de l’esdeveniment. L’Elisi per sobre del món.

El futur polític de la líder d'extrema dreta Marine Le Pen es juga a partir d'aquest dilluns al Tribunal Judicial de París. Le Pen i 24 càrrecs més de Reagrupament Nacional (RN) són jutjats per malversació de fons del Parlament Europeu. Estan acusats d'haver participat en un sistema il·legal per finançar despeses del partit, sobretot sous, amb diners de l'Eurocambra, en un moment en què la formació estava molt endeutada i no tenia el pes polític que té avui. Segons l'acusació, entre el 2009 i el 2017 RN (l'antic Front Nacional) hauria contractat com a assistents d'eurodiputats –amb nòmines pagades per l'Eurocambra– persones que en realitat treballaven per al partit.

El president francès, Emmanuel Macron, ha nomenat aquest dissabte el nou govern, a proposta del primer ministre, Michel Barnier. Dos mesos i mig després de les eleccions anticipades que van expressar el rebuig a la coalició presidencial, França té el govern més escorat a la dreta, en què Macron manté el control de carteres importants, juntament amb els seus socis conservadors, i no hi ha ni un sol ministre del Nou Front Popular, que va guanyar les eleccions legislatives i és la primera força de l'Assemblea Nacional.

Macron beneeix Le Pen. Es veia a venir: s’ha acabat el tabú de l’extrema dreta. A partir d’ara, fora escrúpols democràtics, barra lliure a les dretes liberals i conservadores per sumar i compartir poder amb el neofeixisme. Ha estat el president Macron, que fa quatre dies encara refusava inscriure RN a l’arc republicà, qui ha fet el pas. Un episodi més en un singular procés d’autodesconstrucció d’un president que ha perdut el nord. Les dretes europees ja es poden treure la careta: allarga la mà a l’extrema dreta sense cap vergonya.