Joan Comorera, nascut a Cervera el 1894, va morir malalt al penal de Burgos el 6 de maig del 1958. Havia estat la mà dreta del president Lluís Companys, i un dels fundadors del PSUC i el seu primer secretari fins que el van expulsar del partit. Perseguit pels franquistes i pels comunistes, finalment el van empresonar el juny del 1954. Fins ara no estava gaire clar qui el va delatar. El periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952), defensor del lector de l'ARA, ha tingut accés als manuscrits del comissari que el va detenir: Antonio Juan Creix. Tot estava ordenat i hi havia material policial de primera mà, inclosa la declaració exhaustiva en què Comorera repassa la seva vida. Batista, com ja ha fet en altres llibres, fa una investigació exhaustiva per donar pistes de com van ser els darrers anys de Comorera i la seva relació amb Creix a La veritat del cas Comorera. Una història d'espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres).

El juny del 2019, mentre es feia una obra al carrer de Ràfols, al barri de Sarrià de Barcelona, es van descobrir les restes de quatre homes. Tot indicava que havien tingut una mort violenta i que qui els havia enterrat no havia volgut deixar cap rastre. Havien estat inhumats en posicions forçades en dues fosses i coberts de calç. A més, a tocar dels seus cossos, hi havia restes de tela de sac i tres de les quatre víctimes tenien trets al cap. "Els havien disparat amb una arma curta, una nou mil·límetres, que era la pistola que normalment es feia servir per a les execucions. En el cas del quart home no s’ha pogut conservar el crani i no podem saber si també va morir d’un tret", afirma Jordi Ramos, l’arqueòleg que ha dirigit i documentat la investigació que va encarregar la direcció general de Memòria Democràtica. 

Des del dia que Pablo Iglesias i Íñigo Errejón van partir peres estava clar: les inèrcies autodestructives de l'esquerranisme es posaven en marxa, començava el compte enrere cap a l’autodestrucció de Podem. Ja ha arribat l’hora. Tot fa pensar que assistirem ara a un cant del cigne, que el màxim que pot arribar a aconseguir seria tombar la majoria actual i regalar-la a la dreta.

L’any 1972, Raimon va compondre una de les cançons que la censura li prohibiria sistemàticament, T’adones, amic. A la tercera estrofa hi diu: “T’adones, company, / que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim; / que la nostra és la d’ells”. Una peça deliciosa de música, tremenda de text, amb un missatge subliminar: anar alternant “amic” i “company”, per reivindicar el tracte català entre comunistes versus el traduït del “tovàritx” soviètic que havia imposat el “camarada”, que es van apropiar els falangistes. 

Un tram d’escales, envoltat de foscor, i, al final, una porta de vidre que creuaven els detinguts per la policia franquista abans de declarar a la comissaria de Via Laietana. Una cel·la, que ofega de tan petita, de la Model. Papers i més papers relligats amb declaracions que arribaven després d’hores de tortura. Una firma. Trinxeres i edificis abandonats. Una paret amb orificis de bala. Un cel i un mar, al Camp de la Bota. Aquests són els testimonis de l’última mirada d’homes i dones amb vides que tot just començaven però que el franquisme va decidir silenciar per sempre perquè defensaven ideals diferents. Les fotografies d’Espe Pons (Barcelona, 1973), que es podran veure a partir del 18 de juliol, són llocs de terror en què no hi ha cap presència humana, i es podran veure dins l’exposició Sota la llum del mar, al Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí.