Els anuncis de compreses són sublims. Ni gota de sang, poesia pura. "De què fan olor els núvols?" Els venedors de cel·lulosa s’aferren a l’intangible per no mostrar els ofensius fluids femenins. "Em sento segura". Fora del cotó fluix publicitari, en el món real, la seguretat s’associa a l’absència de perill. La por que ens duu a arrancar a córrer, davant la fera o el foc, és útil per a la supervivència. Quan aquesta emoció primària —veïna de la ira i antídot de la compassió— es dispara de manera infundada és contraproduent. La confiança, indispensable per a la cooperació, també és essencial per sobreviure en un món inhòspit. 

Tothom té secrets, cadascú se sap els seus. Sovint no coneixem ni els racons foscos de la pròpia família. Els matisos de l’enigma humà van de l’hermetisme a la discreció. Amors prohibits, inclinacions sospitoses, amistats perilloses, crims obscurs, negocis tèrbols... Les càmeres secretes, des de la tomba de Tutankamon fins al relat de Harry Potter, custodien misteris reservats als iniciats. No és estrany que ens fascinin les portes segellades dels contes infantils, obertes amb argúcies sense forçar el pany. 

Gairebé quaranta anys després de l’intent de cop d’estat del 23-F o de la dissolució dels GAL, a l’estat espanyol no es pot consultar cap document que contingui informació classificada sobre aquests dos episodis foscos de la seva història. Però és que tampoc es poden consultar els documents de la Guerra Civil o del franquisme que estan catalogats com a secrets oficials. Per què? La raó és, sobretot, la llei aprovada el 5 d’abril del 1968, en plena dictadura, que regula els secrets oficials de l’Estat i que cinquanta-dos anys després cap govern ha intentat actualitzar ni cap grup parlamentari ha aconseguit prou suports per fer-ho. Només el 1978 -abans que s’aprovés la Constitució- s’hi va introduir una petita reforma, que només va servir per adaptar la terminologia de la llei als estàndards democràtics. La setmana passada, i després de tres intents fallits, el PNB va tornar a provar d’obrir el debat i va portar al Congrés una proposició per modificar aquesta llei franquista.

"Ara podríem dir «Deu salvi a la reina» perquè res salvarà el primer ministre", va dir el primer ministre Gough Whitlam el dia que va haver d'abandonar el Parlament australià perquè va ser destituït pel governador general, John Kerr. Era el novembre del 1975, un dels més polèmics de la història d'Austràlia, per la possible ingerència de la monarca britànica en un afer del govern del país, que de tota manera és una monarquia constitucional. Des de fa anys els historiadors batallen per tenir accés a les cartes i, finalment, un jutge els ha donat la raó. "Potser en algun moment va ser confidencial, però ja no ho és, perquè es tracta d'una documentació que s'envia a un funcionari públic, relativa a un afer públic. Les cartes no esdevenen privades i confidencials simplement pel fet d'etiquetar-les d'aquesta manera", ha argumentat el jutge.