"No es pot jutjar el passat sota l’òptica actual. Ara la boxa no té defensa possible, però a principi de segle XX, sobretot després de la Primera Guerra Mundial, va ser un esport amb molts de seguidors. La situació política i social de l’època portava a enaltir la virilitat i l’heroïcitat”. Són paraules de l’escriptor Llorenç Capellà, un gran aficionat de la història del quadrilàter. Ja els grecs consideraven la lluita o palé com un entrenament per a la vida. La inclogueren com a modalitat esportiva en els Jocs Olímpics, on els atletes s’intercanviaven cops en un espai anomenat palestra. Dues variants del palé molt més violentes eren el pancraci i el que els romans conegueren com pugilat, derivat de pugno (‘lluitar’).

C ada assalt, Jim Jeffries s’anava fent més petit. Protegint el rostre mig deformat darrere d’un puny ja sense força, buscava evitar com fos els cops que l’anaven deixant sense aire. El 6 de juliol del 1910, més de 20.000 persones van quedar-se sense veu quan Jack Johnson va deixar Jeffries penjant de les cordes del ring, com si fos un drap brut. Per primer cop en la història dels Estats Units, un boxejador negre es coronava campió dels pesos pesants derrotant un púgil blanc. A mesura que els telegrames van escampar el resultat del combat, més de 30 persones van perdre la vida, la major part afroamericans linxats quan celebraven el triomf de Johnson. El 6 de juliol de fa 110 anys, aquell combat va obrir camí en la lluita pels drets civils als Estats Units.