Un diari del país noticiava fa poc que la baixa matrícula en filologia catalana estava cronificant la manca de professors d’aquesta disciplina a l’ensenyament menor, privat i públic. En el curs 2023-2024, les cinc universitats catalanes que imparteixen aquest grau o llicenciatura n’han ofert dues-centes vint places, però força han quedat vacants. La notícia desconcerta molt, ja que l’ensenyament de la llengua catalana tindrà sempre, posat que la truita no es capgiri, molt de recapte: és obligatori i s’ensenya a tots els centres d’educació, diversos anys.

És sabut que Montaigne parla als seus Assaigs de quasi totes les coses humanes i una mica de les divines (vegeu-ne la traducció catalana de Vicent Alonso, Ed. Proa). Al llibre tercer de l’obra, el filòsof, si es pot dir així –igual podríem dir-ho de Josep Pla, que també va escriure sobre quasi tot–, parla de L’art de conversar en un dels capítols, llarg.

Durant el malastruc debat entre el president Sánchez i el candidat Feijóo, el primer va fer esment –encara que gairebé ningú no va sentir-ho, perquè allò va ser una cridòria indigna de l’un i de l’altre; això llegim a la Ilíada, XIX, 81-82: “Quan els homes fan molt d’enrenou, ¿qui podria dir res o sentir-ho? / Fins i tot el més bon parlador hi surt perdent, si hi ha molta cridòria” (trad. Pau Sabaté)–, Sánchez va fer esment, dèiem, d’una “obra de teatre de Virginia Woolf”, Orlando, que no ha pogut representar-se a Valdemorillo (Madrid) a causa de la censura exercida pel regidor de Cultura, de Vox.

Un lector d’aquest diari comentava un article recent d’Ignasi Aragay amb aquestes paraules: «Per si algú s'estranya del comentari, inicialment el títol de l'article era "Els ximples són el que més abunda en qualsevol país"». No sabem si Aragay hauria preferit aquest títol al que es llegeix a la pàgina web del diari: "Llegeixes cada dia?", que és més neutre, només suggeridor i gens acusador: millor així. És un títol, d’altra banda, que equival, mutatis mutandis, a una dita llatina molt clàssica i molt repetida, nulla dies sine linea: cap dia sense una línia, dita que anava adreçada als escriptors, no als lectors.

Aquells que van ser a la presentació del llibre d’Albert Serra Un brindis per Sant Martirià a la Llibreria 22 de Girona, el ja passat 3 de maig, devien quedar admirats no solament del geni del cineasta banyolí, sinó també de l’eloqüència impecable del presentador del llibre, Àngel Quintana.

Quan el calendari va assenyalar el pas de l’any 1999 al 2000, per aquella tradició escatològica que solen portar els canvis de segle i més encara els de mil·lenni, la gent, en especial els polítics i els periodistes, van començar a proclamar les excel·lències d’una suposada nova edat d’or, i exclamaven –encara ho fan–: “Això no és propi del segle XXI”.

“La poesia moderna seria difícil d’explicar sense un autor com Charles Baudelaire. Utilitzant formes clàssiques va aconseguir dir coses que fins llavors no s’havien pogut llegir”. El poeta, novel·lista i dietarista Pere Rovira parla amb la saviesa de qui ha llegit i rellegit Les flors del mal al llarg dels anys. El va descobrir “de molt jove”, però hi va tornar amb més profunditat “i traient-me un profit més gran” quan ja havia superat els trenta anys: “Per llegir-lo bé necessites que t’hagin passat unes quantes coses a la vida”, assegura. Rovira va explicar Baudelaire als seus alumnes de la Universitat de Lleida durant diversos cursos i mentre treballava en els seus llibres el va començar a traduir: va publicar Vint-i-cinc flors del mal el 2008, només un any després que n’aparegués la versió completa de Jordi Llovet. “He anat traduint més poemes de Baudelaire i actualment en tinc una cinquantena -recorda-. La intenció és fer-los tots. Hi vaig treballant”.

Dedica Brins de literatura universal (Galaxia Gutenberg, 2012) a dos dels seus mestres, José María Valverde i Martí de Riquer. N'hi podríem afegir algun altre?