És un sentiment que mira cap endins, que recorda el passat, que transmet la idea que no se’ns ha fet justícia. Políticament, el ressentiment és potent perquè parteix d’una humiliació, latent fins que es té l’ocasió de reparació. El temps la dilueix poc. És una reacció produïda per un dany llunyà, però viu, malgrat la distància temporal o física, i que no actua directament en resposta a l'ofensa rebuda.

Sota un soroll mediàtic enorme, en aquest article intentaré traspassar les dues línies de foc del debat partidista del nacionalisme espanyol per intuir per on poden anar els trets pel que fa al pacte entre Catalunya i l’Estat. La idea seria poder neutralitzar-los i assolir una pau definitiva. Com que no hi ha bandera blanca ni comissions tècniques que busquin un acord, aquest objectiu no està garantit. Avui, els polítics, analistes i acadèmics sembla que tots formin part d’un bàndol i tinguin com a reclam acabar amb l’enemic o erosionar-lo, en un exemple d’allò del com pitjor, millor i del peti qui peti.

El 8 d’agost ha estat un dia important, significatiu per a Catalunya. El que és realment transcendent, rellevant i important va succeir al Parlament de Catalunya. Es va materialitzar un canvi de rasant necessari i inajornable. Una presidència socialista que, amb la majoria proporcionada per altres grups d’esquerra i independentistes tips de l’engany del Procés, es disposa a superar la confrontació, divisió i utopia paranoide dels darrers dotze anys. El més destacable és que la majoria no canvia de bàndol, no tracta de substituir un sector del tauler per un altre, sinó justament de superar bandositats i fer la política pràctica que ha demandat la ciutadania catalana. També vol generar un nou marc de convivència, ponts i no trinxeres, un cert sentit de transversalitat i de país. Això és el que representa la presidència de Salvador Illa. Al Parlament es va imposar la concòrdia integradora, la Catalunya un sol poble, enfront de la divisió excloent i sectària. A fora del Parlament no hi havia cap grandesa, més aviat una patètica expressió d’irrellevància, malgrat que els mitjans públics de comunicació –també els concertats– s’entestin a focalitzar l’anecdòtic per damunt del fet substancial. Fer mirar el dit del savi, en lloc de la lluna, que és el que assenyala. A fora, representació d’una farsa que, de passada, va passar per damunt del prestigi dels Mossos i, també, va inhabilitar Junts moralment i políticament.

Certament, el resultat electoral, en forma d’escons, sembla ideat per una ment perversa. Que els dos blocs en litigi estiguin tan ajustats i acabin per ser decisoris aquells que fa temps s’han situat al marge i diuen tenir com a objectiu dinamitar l’Estat tal com el coneixem, és més aviat estrany. Encara més paradoxal resulta el fet que aquells a qui l’aritmètica parlamentària els permet condicionar la investidura diuen que ho fan en nom dels “interessos de Catalunya” i d’avançar cap a la independència justament quan, en el vot, l’electorat català s’ha pronunciat de manera molt diferent. De manera agregada, ERC i Junts no han arribat al 25% del vot popular. Sembla que la voluntat general, precisament, no és la que diuen voler imposar –uns de màxims i els altres de mínims– en la negociació que pugui impulsar Pedro Sánchez a la presidència. Una raó addicional per la qual crec que, després de molt estira-i-arronsa, no serà possible. El ressentiment de l’exterior ho impedirà. Més enllà de demandes assumibles de finançament, llengua i més autogovern, hi ha exigències que no només no són acceptables pel govern de l’Estat, sinó que no són compartides de manera dominant a Catalunya. Bona part dels plantejaments del Procés no és que topin amb Espanya, ho fan dins de Catalunya.

El Govern i la Generalitat Valenciana impulsaran bons turístics conjunts perquè els ciutadans illencs puguin visitar el País Valencià i viceversa. Aquest és un dels principals acords sorgit de la segona cimera bilateral entre les dues comunitats, anunciat pels dos presidents autonòmics, Francina Armengol i Ximo Puig. El programa pioner a l'Estat 'Val-Bal' inclourà, així, descomptes d'un 15% en el turisme entre ambdós territoris, en temporada baixa, "per estrènyer els lligams culturals i humans dels nostres dos pobles", ha explicat Puig.

Set escenaris. Si posem els llums llargs en el tema de fons del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol ens apareixen set escenaris institucionals possibles (amb les seves interrelacions). Ordenats de menys a més autogovern de Catalunya:

Ni canvis profunds ni retocs quirúrgics. La Constitució compleix avui 43 anys sense que la seva reforma acabi de posar-se mai seriosament sobre la taula dels partits estatals. Tampoc ara que per primera vegada hi ha a l’Estat un govern de coalició amb dos partits que s’han mostrat sovint partidaris d’actualitzar una arquitectura constitucional que suma esquerdes al mateix ritme que compleix anys. El PSOE branda periòdicament el canvi de la carta magna com un horitzó per donar encaix a la seva aposta federal, però amb la mateixa periodicitat refreda i aparca aquesta ambició. I si no fa encara ni dos mesos els socialistes convertien la posada en marxa d’una secretaria de reforma constitucional i nous drets en un dels titulars del congrés que el partit va celebrar a València, ahir eren destacats dirigents de la formació els que refredaven l’opció de retocar la Constitució.

El 6 de juliol les Illes Balears i el País Valencià escenificaven en una cimera bilateral l'objectiu d'aconseguir que Espanya sigui un estat federal. Tant el president valencià, Ximo Puig, com la seva homòloga balear, Francina Armengol, van coincidir que en aquella fotografia hi faltava Pere Aragonès. Des del Govern responien que estan en una altra pantalla: el referèndum. En els últims mesos, les Balears i el País Valencià estan fent front comú per acumular forces amb les quals negociar aspectes com el finançament autonòmic, un debat que la Generalitat també es mira de reüll amb reticències. Amb tot, el Govern accepta que se senten lligats als seus territoris veïns amb temàtiques com la defensa de la llengua, el Corredor Mediterrani o els fons europeus. I, de fet, fonts de l'executiu català assumeixen l'objectiu d'establir ponts més sòlids amb València i Mallorca. La realitat, però, és que les relacions fa anys que van deixar de ser fluides: cap president català s'ha reunit de manera oficial amb el seu homòleg balear o valencià des del referèndum del 2017. Només Aragonès quan era vicepresident en funcions de president es va trobar el desembre del 2020 amb Ximo Puig i, ara, els governs mostren el compromís de tornar a reunir-se de cara a la tardor. Això, diu la Generalitat, canviarà.

Jordi Mercader (Cartellà, 1956) s’acaba de jubilar i pretén reduir al màxim les seves aparicions mediàtiques. Tot i això, com a veu sempre lliure i heterodoxa s’atreveix a fer una proposta federal per resoldre l’articulació d’Espanya. I ho fa en un llibre a mig camí entre la novel·la i l’assaig: El pla Necker (Comanegra).

El govern català prioritza la bilateralitat amb l’Estat per poder resoldre el conflicte a Catalunya, i és des d’aquest marc que el president Pere Aragonès ha descartat assistir a la conferència de presidents autonòmics que es farà a finals de juliol a Salamanca. Però, en paral·lel a l’agenda de l’executiu català, que aspira a acordar un referèndum, hi ha altres territoris que han fet un pas endavant exigint més descentralització. Els presidents de les Illes Balears i el País Valencià, Francina Armengol i Ximo Puig, van trobar-se dilluns i dimarts passat per reivindicar un model federalista de l’Estat. Amb un altre objectiu clar: escorar el govern espanyol i, de retruc, el PSOE, cap a la sensibilitat dels territoris de l’arc mediterrani. Després d’una trobada que volia ser una exhibició de força, els dos líders territorials van lamentar l’absència de Catalunya en el front comú.

A mitjans del mes d’abril, i per tal d’aixecar l’ànim de la població confinada, l’Ajuntament de Madrid difonia per les xarxes socials una versió, en què prenien part cantants com David Summers o Marta Sánchez, de la cançó Pongamos que hablo de Madrid, que Joaquín Sabina va compondre l’any 1980, en el moment àlgid de la Movida Madrileña, i que es va convertir de seguida, especialment en la versió que en va fer Antonio Flores, en una mena d’himne oficiós d’una ciutat que havia estat la capital del franquisme i que aspirava aleshores a ser cosmopolita i oberta. Un mes després d’aquesta iniciativa, i clamant, en contra dels criteris dels seus propis tècnics, perquè s’accelerés el desconfinament de la seva regió, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va pronunciar una frase que sabia que era impactant: “Si s’arruïna Madrid, s’arruïna Espanya”. Entre la cançó de Sabina i l’afirmació de la presidenta han passat, doncs, quaranta anys, quatre dècades presidides per un projecte que, al meu parer, no ha rebut l’atenció que es mereix: la construcció de Madrid com a única i gran capital espanyola.

Avui comença la campanya electoral. Calcem-nos. Contra Catalunya es vota millor. No diguem, ja, contra l’independentisme. No és victimisme. És, senzillament, una constatació històrica que s’ha anat revifant en l’última dècada, d’ençà de la retallada de l’Estatut i de “la desafecció” cap a Espanya, per dir-ho en els termes de Montilla. A partir d’aquesta nit, els mítings, els debats i les entrevistes als candidats aniran farcits de perles, exageracions, demagògies, mitges veritats i mentides rotundes. Pedro Sánchez, cada dia amb els ulls més espantats, haurà de brandar la bandera d’Espanya com el primer. Pablo Casado haurà d’aparcar la falsa tebior de les últimes setmanes per no deixar-se encalçar per la ultradreta. Albert Rivera, guillotinat per les enquestes i abandonat per l’Íbex i els mitjans influents, pot convertir-se en el tigre ferit que esmoli les urpes i l’enginy per no fer la fi del cagaelàstics. I Vox? En tindrà prou fent de Vox. Franquistes blanquejats com a demòcrates que mantindran la seva coherència de l’España una, y no cincuenta y una. Sembla mentida com, de cop i volta, als feixistes se’ls ha passat a anomenar “nostàlgics” amb una complicitat mediàtica que fa esgarrifar. A partir d’avui, no hi haurà minut en què a l’independentisme no se l’equipari amb terrorisme, la violència serà el pa nostre de cada dia, Puigdemont serà un trofeu de caça i no hi haurà ni un bri d’empatia per als nou sentenciats amb penes duríssimes. Mentrestant, Asens jugarà al límit de l’orsai, Rufián intentarà pair aquella escridassada que el va desorientar, Borràs exhibirà vocabulari per tapar les incoherències de les seves sigles i la CUP dirà, sense embuts, que va al Congrés a bloquejar l’Estat. Més enllà dels estirabots d’uns i altres, i dels càlculs partidistes, la gran resposta a la sentència del Suprem serà anar a votar. El 28 d’abril hi va haver 1.512.000 vots independentistes. Aquest és el llistó.

]]> Aquesta nit comença la campanya. A Catalunya són les novenes eleccions en quatre anys. És veritat que el resultat del dia 10 és incert, però no pel que ens diran durant la campanya (que ens ho sabem de memòria) sinó pel que pugui passar durant la campanya. El que pugui passar a Catalunya, s’entén, perquè tota la vida política espanyola gira al voltant de Catalunya. Un votant espanyol ha d’estar fins al capdamunt que tota l’agenda política estigui segrestada per Catalunya. Però això sí que no és culpa nostra: ja fa dècades que per guanyar vots es fa servir Catalunya. Solucionar el problema no, però fer-la servir sí.

]]> Quedem-nos amb el segon significat de la paraula, no ens compliquéssim la vida: manca de capacitat per fer una cosa. Doncs aquí és on sembla que hem anat a parar.

]]>

La via federal no era al programa electoral del PSOE de Pedro Sánchez a les eleccions generals del 28 d’abril, ni tampoc al programa retocat amb propostes per seduir Unides Podem que va presentar fa unes setmanes, i fa temps que l’ara president espanyol no el menciona com a solució al conflicte de Catalunya. Des del PSC, en canvi, el seu primer secretari, Miquel Iceta, va insistir aquest dijous en una conferència a l’Ateneu de Madrid en la defensa d’aquest model d’estat com el “gran pacte dels catalans” i la millor fórmula per garantir “l’equilibri entre la defensa de la unitat i el respecte a la diversitat” a Espanya. Iceta el va presentar com una tercera via alternativa a la duresa que proposen el PP i Cs contra el sobiranisme i a la desconnexió a la qual aspiren els partits independentistes o el referèndum pactat d’Unides Podem, tot i que és conscient que abans cal rebaixar la tensió. A la conferència hi havia el ministre d’Agricultura, Luis Planas; la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, i el líder socialista a la Comunitat de Madrid, Ángel Gabilondo.

]]> La successió d’eleccions viscudes en dos mesos fa que els esdeveniments s’acumulin sense solució de continuïtat. Tanmateix, el resultat de tot plegat per a alguns sembla clar. Tal com afirmava José Zaragoza a les xarxes –després d’assegurar-se l’entrada a l’Ajuntament de Barcelona en millors condicions que el 2016, amb la inestimable ajuda de Manuel Valls– tot es resumia en un: “Hemos vuelto”. Faltava a aquesta lacònica i contundent afirmació una música de fons d''L'Imperi contraataca' o d''Encara sé el que va fer l'últim estiu', però això no li treia versemblança. El PSC, tot i perdre les dues úniques capitals de província que tenia a Catalunya, impulsat pel resultat del PSOE el 28-A, és ara mateix l’espai que més poder d’Estat amassa a Catalunya. Però, tal com deien els clàssics, "great power involves great responsibility" (frase que tothom atribueix al gran Spider-Man, però que en realitat prové de l’últim discurs abans de morir del no menys gran president Roosevelt).

]]>