De jove l'apassionava l'Antic Egipte, i la seva curiositat insaciable pel passat l'ha acabat convertint en un dels pares de la paleogenètica, una disciplina que estudia l'evolució humana mitjançant l'ADN antic que es conserva en els fòssils. El biòleg i genetista Svante Pääbo (Estocolm, 1955) va guanyar l'any 2022 el Nobel de medicina per haver desxifrat el genoma dels neandertals, una espècie extingida fa 30.000 anys, una fita que va obrir una porta a la investigació de les bases sobre què ens fa genuïnament humans. L'investigador de l'Institut Max Planck de Biologia Evolutiva és a Barcelona aquest dilluns per rebre el cinquè premi europeu de ciència Hipàtia, atorgat per l'Ajuntament de Barcelona i el BCN Knowledge Hub de l'Acadèmia Europea.

Fa catorze anys, el biòleg suec Svante Pääbo va reescriure la història de l’evolució humana quan va obtenir la seqüència del genoma nuclear dels neandertals. Les proves van demostrar que els humans moderns, amb ascendència europea o asiàtica, tenen entre un 2% i un 3% de genoma neandertal. Els avenços tecnològics permeten tenir-ne cada cop més detalls, i ara s’ha pogut precisar el moment en què neandertals i sàpiens van conviure i van tenir relacions sexuals a Europa: entre 45.000 i 49.000 anys enrere. És bastant més recent del que es creia. "Es planteja que hi va haver un únic episodi en tots els territoris que es va prolongar diverses generacions", assegura l'especialista en arqueozoologia de la Universitat de Barcelona Lluís Lloveras.

Fa dos anys es va anunciar com una troballa excepcional. Després de quaranta anys d'excavacions continuades a l'Abric Romaní de Capellades (Anoia), els arqueòlegs van desenterrar el que es va anunciar com la primera resta humana: fragments parcials d'un crani de neandertal de seixanta mil anys d'antiguitat. Ara, però, l'equip d'arqueòlegs ha admès que va cometre un error. En realitat, eren restes de cérvol. "En ciència és difícil reconèixer els errors, però el millor és dir que ens vam equivocar". Així ho ha explicat Palmira Saladié, codirectora del jaciment, juntament amb Eudald Carbonell, M. Gema Chacón i Josep Vallverdú. Saladié admet que hi va haver una certa precipitació. La neteja i les proves que es van fer després van confirmar l'error.

No va tenir una vida fàcil, però va ser una criatura molt estimada. La Tina va ser un infant neandertal que va viure durant el paleolític en el que ara és Xàtiva (Costera, País Valencià). Tenia síndrome de Down i problemes greus d'audició i, així i tot, va aconseguir viure fins als sis anys. I ho va poder fer perquè la seva mare va tenir cura d'ella, però també perquè la resta de membres de la comunitat s'hi van implicar i les van ajudar. És a dir, van fer tribu, com suggereix un nou estudi liderat per la Universidad de Alcalá (UAH)i que publica aquest dimecres la revista Science. El seu és el primer cas que es coneix d'un infant neandertal nascut amb aquest trastorn genètic que aconsegueix sobreviure diversos anys i fa llum sobre l'origen del comportament humà de vetllar pel benestar dels altres. Probablement, de manera altruista, per compassió.

Tot i haver desaparegut fa 40.000 anys, els neandertals avui no són uns desconeguts. Els seus esquelets rabassuts ens fascinen als museus de tot el món. Personatges imaginaris d’aquesta espècie protagonitzen anuncis de televisió. Quan Kevin Bacon va comentar a Instagram que els seus costums matinals s’assemblen als d’un neandertal, no ens va explicar, però, que els nostres antics cosins es van encreuar amb els humans moderns que aleshores s’expandien des de l’Àfrica.

Fa uns 45.000 anys, Europa travessava canvis profunds. Els neandertals, l'espècie humana que fins aleshores havia predominat al continent, començava a desaparèixer mentre que una exultant nova espècie, l'Homo sapiens, s'expandia per Europa. En aquesta transició entre el paleolític mitjà i el superior, i durant uns quants milers d'anys, les dues espècies humanes van coexistir i fins i tot van arribar a creuar-se. De fet, encara conservem un 2% d'ADN neandertal al nostre genoma.

Segons un nou estudi, els neandertals eren de matins. De fet, algunes persones a qui els agrada matinar podrien haver-ho d’agrair a certs gens heretats dels seus ancestres neandertals. Al nou estudi, s’ha comparat l’ADN d’éssers humans vius amb material genètic recuperat de fòssils de neandertal. Segons sembla, els neandertals eren portadors d’algunes de les mateixes variants genètiques relacionades amb el rellotge biològic que les persones que es descriuen com a matineres.

Hi va haver una època en què el cos de l’arqueòleg Eudald Carbonell estava acostumat a dormir cada dia en un lloc diferent. Si estava més d’una nit al mateix lloc, a partir de la segona nit no podia dormir. Només ho aconseguia si enganyava el cos canviant el llit de lloc. Això passava després que el 1994 a Atapuerca es trobessin restes humanes de fa més de 800.000 anys, les més antigues del continent europeu. Carbonell viatjava per tot el món per explicar a la comunitat científica internacional que havien descobert una nova espècie humana que van batejar com a Homo antecessor. Gràcies a aquest descobriment, els jaciments d’Atapuerca són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, es van crear tres instituts d’investigació, dos centres d’interpretació i es van fer conferències i exposicions per tot el món. També, milions de persones han visitat el jaciment

Les explicacions simples són atractives però, malauradament, no sempre arriben a cristal·litzar la realitat dels processos naturals. Més encara quan es pretén descriure l’evolució que al llarg de centenars de milers d’anys va conduir a l’aparició de la nostra espècie. En aquest camp, sembla que cada nou descobriment obliga a repensar les explicacions que s’han construït a partir de descobriments anteriors. Acaba de passar amb una mandíbula de fa 300.000 anys trobada al jaciment xinès de Hualongdong, a l’est del país, que, segons un estudi d’investigadors xinesos i espanyols publicat a la revista Journal of Human Evolution, presenta característiques que encaixen amb les restes d’homínids de l’època i característiques modernes típiques de poblacions posteriors.

Podria ser una novel·la negra, però és una recerca arqueològica que pot aportar molta informació sobre l'origen i l'evolució dels neandertals a la península Ibèrica. Segons els investigadors, són les restes neandertals més importants que s'han localitzat fins ara a Catalunya: 54 fragments ossis d'una dona, un individu jove d'11 o 12 anys i un infant de 7 o 8 anys. Tots tres estaven enterrats a prop, en un petit ramal, estret i fosc, a uns 70 metres de l'entrada de la cova Simanya (Sant Llorenç Savall), que té uns 300 metres de recorregut. Segurament, si no fos per la insistència i la recerca d'investigadors com Artur Sebrià potser no haurien vist mai la llum.

Tothom veu caníbals de seguida. Els romans es pensaven que els antics britànics feien grans tiberis de carn humana i els britànics tenien la mateixa opinió dels irlandesos. No són poques les troballes prehistòriques que s’han atribuït, de manera suggerent però poc rigorosa, a l’obra d’antics caníbals. El 1871, Mark Twain va comentar el descobriment dels ossos d’un home prehistòric a qui, segons deien, s’havien cruspit els seus congèneres: “I jo pregunto al lector imparcial: «¿Això no és aprofitar-se d’un senyor que va morir fa dos milions d’anys?»“

Fa més de 230.000 anys una petita comunitat neandertal que recorria els densos boscos de pins i roures del Moianès va decidir instal·lar-se temporalment a la cova de les Teixoneres, tot just a l'entrada per aprofitar la llum del dia. Allà feien foc per escalfar-se i per cuinar. No va ser res esporàdic, a la cova hi ha constància de la seva presència, sempre per temporades curtes, fins a l'extinció d'aquesta espècie, fa uns 35.000 anys. En algun moment, alguns membres d'aquesta comunitat van practicar el canibalisme.

Aquesta cita ja defineix de manera clara l’interès que ha tingut la humanitat per estudiar el passat. Per curiositat, per coneixement, per aprendre i, malauradament, acabar repetint els mateixos errors. Però, com estudiem el passat des de les ciències? Hi ha diverses aproximacions. Les ciències socials, per exemple, acostumen a utilitzar eines de disciplines com la història, la sociologia, la geografia o l’antropologia, i han desenvolupat una manera extraordinàriament exitosa d’entendre la història de la nostra espècie.

La mandíbula de Banyoles, descoberta l'abril del 1887 en una pedrera del municipi del Pla de l'Estany, fa més d'un segle que s'investiga i sempre havia estat un repte perquè la seva morfologia era atípica. "Té totes les característiques d'un Homo sapiens, però li falta la barbeta, que és una peculiaritat dels humans moderns que no tenen altres espècies humanes arcaiques", explica Julià Maroto, prehistoriador i paleontòleg de la Universitat de Girona que ha participat en la recerca publicada a Journal of Human Evolution, juntament amb altres investigadors d'universitats catalanes, espanyoles i nord-americanes.

Com més sabem sobre els neandertals gràcies a la recerca arqueològica, més s'acosten a nosaltres. Sabem que podien parlar, però no sabem si s'inventaven contes. Tenien cura dels malalts i dels morts, però no sabem si s’abraçaven i ploraven en un enterrament. Pintaven objectes i les parets de les coves, però no podem saber si era amb un objectiu místic o per descriure el seu dia a dia. La recerca també ens ha mostrat que els neandertals, adaptats a un clima més fred, eren blancs i amb els ulls clars. No es van extingir del tot, perquè són presents en els nostres gens: van copular amb altres espècies com els humans moderns i els denissovans. Ara, segons un article que publica aquest dimecres la revista Nature, sabem com vivien en família.

Sàpiens i neandertals podrien haver coexistit al continent europeu més temps del que ens pensàvem. Fins ara es creia que els primers humans moderns havien arribat al continent europeu entre 43.000 i 45.000 anys enrere, però la troballa d'una dent de llet a la cova de Mandrin, a França, revela que els primers assentaments podrien tenir entre 56.800 i 51.700 anys d'història. Per tant, la successió dels fets podria canviar: l'arribada dels sàpiens no va significar la desaparició dels neandertals poc temps després. De fet, a la cova de Mandrin, que és sobre el riu Roine, a la regió francesa de Roine-Alps, els arqueòlegs hi han trobat evidències que hi van viure neandertals i sàpiens de manera alterna: "En comptes de registrar una única substitució de la població, com s'ha explicat sovint, sembla que va ser un procés molt més complex. Hem documentat almenys quatre fases alternes de substitució", asseguren els catorze autors que firmen Modern human incursion into neanderthal territories 54.000 years ago at Mandrin, France, que va publicar dimecres la revista Science. Així, els neandertals haurien caçat i dormit a la zona, després ho haurien fet els sàpiens, tot seguit ho haurien tornat a fer els neandertals i, finalment, hi haurien tornat els sàpiens. "Durant un temps les dues poblacions van conviure a la cova, o, si més no, al mateix territori", assegura Ludovic Slimak, l'investigador de la Universitat de Tolosa que ha liderat l'equip d'arqueòlegs i paleoantropòlegs. Slimak creu que l'ocupació dels sàpiens va durar només unes dècades, mentre que els neandertals hi van estar milers d'anys.

Unes columnes d’estalagmites gegants amb uns grafitis verticals vermellosos. Això és el que veuríem a simple vista si entréssim a la impressionant cova paleolítica d’Ardales, a Màlaga, que és fàcilment visitable des de fa desenes d’anys. ¿Però quin és l’origen d’aquestes pintures i què signifiquen? Aquest ha sigut el gran enigma des que es van identificar fa uns 100 anys, tot i que la cova s’havia descobert el 1821 després que un terratrèmol en reobrís l’entrada que estava segellada.

A manca de tenir valors, ens conformem a tenir principis. D'aquí aquesta dèria col·lectiva que tenim des de fa uns anys pels nostres principis, és a dir, pels nostres orígens, tant en el pla físic (l'evolució humana) com en l'espiritual (l'origen de l'Univers). Quan l'interès per l'origen de la nostra espècie surt de l'àmbit científic i cau sobre les quatre coses que un ha arreplegat al llarg de la vida rep el nom de nostàlgia. Aquesta seria una nostàlgia íntima. Perquè hi ha també la nostàlgia de les vivències alienes. Per aquesta darrera raó s'explica la moda del neandertal en la cultura de masses, la qual té reconeguts divulgadors, com la prehistoriadora francesa Marylène Patou-Mathis (autora del diccionari Neandertal de A à Z, Allary Éditions, 2018, entre molts més llibres sobre el tema). Alhora, el neandertal ha estat objecte de sonades exposicions, com la celebrada al Musée de l'Homme de París, també l'any 2018 (la pandèmia ha posat fre fins i tot a la nostra nostàlgia).

"Que els neandertals eren poc més que ximpanzés és una idea com una taca de tomàquet, perquè un cop cala, per molt que freguis no se’n va". Són paraules d’Ignacio Martínez, director de la càtedra d’otoacústica evolutiva i paleoantropologia d’HM Hospitales i la Universitat d’Alcalá de Henares. Tot i que la mala premsa dels neandertals ha sigut habitual durant moltes dècades, la realitat és que els últims quinze anys s’han fet descobriments que la contradiuen. L’últim s’acaba de publicar en un article a la revista Nature Ecology and Evolution i aporta una prova que els neandertals parlaven. El signen, a més de Martínez i altres investigadors, els paleoantropòlegs Eudald Carbonell, Juan Luis Arsuaga i José María Bermúdez de Castro.

Segons un nou estudi, fa 60.000 anys els neandertals ens van deixar en herència un tram d’ADN lligat a la covid-19. Els científics encara no saben per què aquest tram concret fa augmentar el risc de gravetat en la malaltia del coronavirus. Però aquest nou descobriment -que encara no s’ha publicat en cap revista científica- demostra que, sovint, les claus de la salut als nostres temps provenen de la història antiga.