Els titulars de Finances dels països de la zona euro han donat el seu vistiplau a la voluntat de la Comissió Europea de posar punt final a la barra lliure de despesa pública dels estats membres per contrarestar les conseqüències de la pandèmia del covid i la guerra d'Ucraïna, i han acordat tornar a unes polítiques pressupostàries menys expansives i més "moderades". Ara bé, han evitat concretar l'acord al qual han arribat aquest dilluns a l'Eurogrup quan han de tornar a ser d'obligat compliment les regles fiscals, que imposen un dèficit del 3% i disminuir el deute progressivament fins a situar-se almenys per sota del 60% del producte interior brut (PIB) del país.

"Havíem previst un creixement econòmic del 4% per a aquest any, però aquestes xifres ja no són realistes", ha dit el comissari d'Economia, Paolo Gentiloni, aquest dilluns en la seva arribada a la reunió de ministres d'Economia i Finances de la zona euro, l'Eurogrup. A Brussel·les ja s'ha assumit que les conseqüències econòmiques de la guerra a Ucraïna no seran ni de bon tros "insignificants", així que ara l'objectiu és esmorteir el cop al màxim perquè la recuperació que s'havia iniciat després de la pandèmia no descarrili.

L'optimisme envaeix els principals indicadors i institucions econòmiques a Europa. Aquesta setmana el Banc Central Europeu (BCE) ha anunciat que comença a retirar els estímuls d'emergència que va posar en marxa amb l'arrencada de la pandèmia, i així és com es va aclarint el final del 2021 com l'horitzó de la fi de la crisi. Ara bé, a mesura que ens hi acostem també es va obrint el meló d'un debat dels que van al cor del funcionament de la Unió Europea. El coronavirus va fer volar pels aires les normes de dèficit i deute d'Europa que defensen aferrissadament els nòrdics frugals, però aquesta excepcionalitat no durarà per sempre, perquè la suspensió és temporal, fins al 2023. La pregunta és fins a quin punt és realista tornar a normes que fixen el límit de dèficit al 3% i del deute al 60% del PIB quan l'eurozona té actualment un dèficit que supera el 7% i un deute que volta el 100%. Amb l'horitzó de la recuperació comença també el debat polític entre els que volen aprofitar el moment per estovar aquestes normes i els més reticents a tocar-les.

La derrota de Nadia Calviño per a la presidència de l’Eurogrup és un cop diplomàtic per a Espanya. Però, sobretot, és el preludi de les difícils negociacions que s’auguren per aprovar el fons europeu de recuperació postcovid i el futur pressupost comunitari. És una revolta que retrata els canvis en els equilibris de poder entre estats membres i la por que genera en algunes capitals comunitàries el salt endavant en fiscalitat i endeutament comú que proposa la Comissió Europea.

La derrota de la vicepresidenta espanyola, Nadia Calviño, que aspirava a convertir-se en presidenta de l'Eurogrup, l'òrgan que agrupa els ministres d'Economia dels països de l'euro, té múltiples lectures. La primera i més evident és que es tracta d'una nova derrota diplomàtica d'Espanya, un estat que mai ha aconseguit convertir el seu pes específic (econòmic, demogràfic, cultural) en poder polític real a Brussel·les. En aquest sentit, el fracàs representa una lliçó d'humilitat per als governants espanyols, que van pensar que acostant-se a França i Alemanya n'hi havia prou i no han entès la complexitat de les relacions actuals en una UE de 27 membres, la majoria països petits i mitjans.

El nomenament del ministre de Finances irlandès, Paschal Donohoe, com a nou cap de l’Eurogrup representa una victòria per als estats més petits i fiscalment conservadors de la UE. Amb ell de ministre, Irlanda s’ha sumat a la Lliga Hanseàtica, l’agrupació de països petits del nord que lluiten per evitar una ampliació del pressupost comunitari i que s’oposen a aprovar transferències als països del sud si no van acompanyades de programes d’ajustament pressupostari.

El pes i, sobretot, la influència en les institucions europees s’ha considerat sempre una de les assignatures pendents d’Espanya, sobretot en el govern de Mariano Rajoy. Aquest va ser un dels reptes de Pedro Sánchez, que ha intentat jugar les seves cartes a Brussel·les des que va arribar al govern prometent que “Espanya ha tornat a la UE”. Però la derrota de Calviño en la presidència de l’Eurogrup demostra que l’Estat encara té feina a fer.

Espanya s'ha tornat a quedar sense la presidència de l'Eurogrup. El ministre de finances irlandès, el conservador Paschal Donohoe, ha aconseguit aquest dijous els vots necessaris entre els seus dinou homòlegs de l'Eurozona per succeir Mário Centeno. La vicepresidenta espanyola, Nadia Calviño, partia com una de les favorites en la cursa, amb el suport de pesos pesants com Alemanya i França, però finalment la suma l'han acabat aconseguint els països conservadors i el bloc del Benelux –Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, que tot i tenir governs liberals han preferit secundar l'irlandès en una votació ajustada que ha necessitat una segona ronda. El luxemburguès Pierre Gramegna s'ha retirat després de la primera votació.

La vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Nadia Calviño, se la juga aquest dijous per intentar ser la primera dona que presideix l'Eurogrup, l'òrgan informal que reuneix tots els ministres de finances dels dinou països que fan servir l'euro, clau en les decisions de política econòmica europea. Serà una votació secreta en què Calviño necessita deu vots (majoria simple) per batre els altres dos candidats, l'irlandès Paschal Donohoe i el luxemburguès Pierre Gramegna. I, de moment, Calviño té al seu costat els pesos pesats. El ministre de Finances francès, Bruno Le Maire, ha fet públic aquest dijous el seu suport a la candidatura de la vicepresidenta espanyola perquè considera que comparteix "la voluntat d'una intengració més forta de l'eurozona". Així ja són Alemanya, França, Itàlia,Portugal, Grècia i Finlàndia els vots amb els que compta la candidatura espanyola.

“Hem de construir un camí que asseguri la sostenibilitat de les finances públiques i l’estabilitat financera a mitjà termini”. Són tot de paraules que sonen tal com voldrien els governs europeus més ortodoxos (com ara els Països Baixos o Àustria), justament els que estan posant més obstacles a l’aprovació del pla de recuperació de la UE. Però és un fragment de la carta de motivació que ahir va enviar la vicepresidenta i ministra d’Economia Nadia Calviño per oficialitzar la seva candidatura a presidir l’Eurogrup.

Els rescats econòmics, els crèdits vinguts d’Europa, les condicions i, al cap i a la fi, les retallades, de l’anterior crisi econòmica es van coure a la cuina de l’Eurogrup, l’òrgan informal que reuneix els 19 ministres de finances de l’Eurozona. Amb ja gairebé els dos peus posats dins una recessió encara més profunda, l’Eurogrup busca president que a partir del 13 de juliol substitueixi el portuguès Mário Centeno. I la cursa oficial va començar ahir, amb la presentació de les candidatures de la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, que haurà de competir amb l’irlandès Paschal Donohoe i el luxemburguès Pierre Gramegna, en una votació entre els mateixos 19 ministres el 9 de juliol.

Espanya ja va intentar accedir a la presidència de l'Eurogrup quan l'actual vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, era ministre d'Economia. Ara, ho torna a intentar amb la vicepresidenta econòmica Nadia Calviño. Però, què és i per a què serveix l'Eurogrup? Per si no n'hi havia prou amb el ventall d'institucions europees i tot el seu entramat de funcions i disfuncions, el 1997 els aleshores líders de la Unió Europea van decidir crear un "òrgan informal" batejat com a Eurogrup i que reuneix els ministres de finances dels països que tenen l'euro com a moneda. La primera reunió va ser el 4 de juny del 1998 i va començar sent presidit de manera rotatòria fins que el 2005 l'expresident de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va ser el primer en ser escollit pels seus homòlegs.

Només en 27 mesos dels últims 100 anys d’història d’Espanya hi ha hagut un ministre d’Economia o Hisenda català. La dada pren interès quan a Brussel·les comencen els moviments tectònics per nomenar un nou president de l’Eurogrup (l’organisme que agrupa els ministres d’Economia i Finances dels països de la UE) en substitució del portuguès Mário Centeno. I la ministra espanyola d’Economia, Nadia Calviño, afronta aquesta cursa, avalada pel president espanyol, des de la pole position i amb moltes possibilitats d’augmentar la influència espanyola a Brussel·les.

Pedro Sánchez té dues setmanes per decidir si vol que Nadia Calviño, vicepresidenta econòmica del govern espanyol, sigui candidata a presidir l’Eurogrup, l’òrgan informal que agrupa els ministres de finances dels 19 països que comparteixen l’euro. Així ho va anunciar ahir l’encara president Mário Centeno, que acaba mandat el dia 12 de juliol i ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció. La presidència de l’Eurogrup s’allarga dos anys i mig i, per al pròxim mandat, Calviño és una de les més ben posicionades, malgrat que ahir evités en tot moment confirmar si presentarà formalment candidatura i ho deixés en mans del president Sánchez.

La vicepresidenta d'Afers Econòmics, Nadia Calviño, és entre els possibles candidats a succeir Mário Centeno en la presidència de l'Eurogrup a partir del 13 de juliol. El portuguès ha anunciat aquest dimarts que abandona el govern portuguès i no optarà a renovar el mandat al capdavant de l'organisme europeu.

Els ministres de Finances de la Unió Europea han acordat aquest divendres els últims detalls per a l'activació d'una línia de crèdit del Mecanisme Europeu d'Estabilitat (Mede), el temut fons de rescat, que posa a disposició dels membres europeus préstecs barats fins a un 2% del seu PIB per afrontar costos sanitaris directes i indirectes de la pandèmia del coronavirus. Estarà en marxa l'1 de juny. Aquest havia sigut un tema espinós, especialment per a Itàlia, que ho rebutjava per l'estigma d'un instrument vinculat a les retallades de l'anterior crisi supervisades pels homes de negre de la troica. Però l'acord final deixa per escrit que aquesta vegada no hi haurà homes de negre (els tècnics enviats per la Comissió, el BCE i l'FMI per controlar despeses i exigir ajustos).

Les crítiques al paper de les institucions europees per la seva reacció a la crisi del covid-19 i les seves conseqüències econòmiques han sovintejat els últims dies. Per això no és estrany veure l’alegria amb què alguns dels líders europeus han encaixat l’acord, després de llargues i tenses reunions, a què van arribar els membres de l’Eurogrup per mobilitzar més de 500.000 milions d’euros. Tot i això, no tothom està satisfet i alguns estats del sud, entre els quals Espanya, encara mantenen la proposta de coronabons, als quals s’oposen els països del nord, per mutualitzar el deute que generi la resposta a la pandèmia.

Acord després de dies de feina tècnica i diplomàtica (i sobretot telemàtica) entre governs i ambaixades. D’enviar, rebre i reescriure esborranys que acontentessin sobretot els Països Baixos i Itàlia, però també Espanya, França i Alemanya, per poder donar una primera resposta econòmica a la crisi provocada per la pandèmia del coronavirus. Es tracta d'un primer escut de mig bilió d'euros en crèdits per diferents vies, una quantitat considerada insuficient per la majoria d'experts i institucions, que reclamen una resposta fiscal contundent més enllà de la liquiditat, tenint en compte la magnitud de la recessió que s'acosta. Els ministres de Finances estan d'acord que cal un pla per finançar la recuperació futura i en crear un fons de recuperació, però ho deixen per als líders, perquè en aquell debat s'emmarcarà la discussió sobre el deute compartit i els coronabons.

Ni a curt ni a mitjà termini. 16 hores de reunió no van ser suficients ahir perquè els ministres de finances de la zona euro acordessin una resposta econòmica conjunta a la crisi del coronavirus. Un quart fracàs que intentaran esmenar aquesta tarda a partir de les 17 hores amb una pròrroga que fa preveure un acord de mínims. La divisió nord-sud és tan profunda que ahir no es va aconseguir pactar ni tan sols el primer escut (la resposta a curt termini) de 500.000 milions en crèdits, dels quals gairebé la meitat provindrien del fons de rescat europeu que el nord insisteix en lligar a reformes estructurals. Sobrevola en aquesta discussió el fantasma de la troica, de la qual Itàlia no vol sentir a parlar. I tot sense enfangar-se en discutir sobre els coronabons, un debat tan espinós que quedarà per als líders, però que Roma, París i Madrid reivindiquen amb diferent intensitat.