Raquel Muñoz (Barcelona, 1978) va “petar” un dia a la feina. Als 32 anys, amb una carrera professional i tres fills petits, feia dies que notava que hi havia “alguna cosa que no funcionava bé”, però va mantenir el ritme. Fins que la ment li va dir prou i, de cop i volta, va començar a comportar-se d’una manera estranya. “Em preguntaven si m’havia fumat algun porro”, recorda sense rancúnia, conscient que "ningú sap com reaccionar" en una situació així. Però, passats gairebé 15 anys, aposta per "trencar silencis" i donar les pautes per poder actuar-hi. Tot i que les empreses introdueixen eines per millorar l'estat del benestar mental, avui s’arrossega l’estigma d'uns i l’autoestigma que s’imposen els que pateixen el trastorn, indica Carlos Alcoba, responsable de salut mental i estigma a l’àmbit laboral d’Obertament, entitat que lluita contra les discriminacions del col·lectiu. Precisament, en vigílies del Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebra aquest dijous, Alcoba va recollir a Oviedo un premi Prevencionar. 

Toni Perelló (sa Cabaneta, 1986) és mestre d’Educació Infantil i també una persona entusiasta, senzilla i enamorada de l’educació i dels jocs de taula. “Tenc molta curiositat envers l’aprenentatge i també som molt pacient, tranquil i gaudesc molt d’estar amb la gent que estim”, es descriu. La decisió de dedicar-se a la docència d’infants va sorgir arran de la seva experiència com a monitor de futbol de nins petits. “M’encantava estar amb ells i em va motivar a fer la passa endavant”, recorda. El seu és un cas extraordinari perquè només un 15% dels docents d’Infantil i Primària són homes. I una dada encara més significativa: ells són tan sols un 6,1% dels estudiants del grau d’Educació Infantil de la UIB.

Anthony Passeron és un professor de literatura, història i geografia de quaranta anys. Va néixer a Niça i va viure la seva infància en un poblet del costat, Dinha (en francès Digne-les-bains). La seva família tenia una carnisseria i eren força coneguts i respectats pels seus veïns, una família estimada per la seva clientela, una família treballadora i més o menys feliç, una família com les altres.

Alejandro Sanz és l’últim artista que s’ha obert per deixar anar el seu malestar emocional. Fent servir el gran altaveu de Twitter, el cantant madrileny ha fet pública la seva “tristesa” i el seu “cansament” per si el seu testimoni, escriu, pot ajudar algú: “No estic bé. No sé si això serveix d’alguna cosa, però ho vull dir. Estic trist i cansat. Per si algú més creu que sempre cal ser una brisa de mar o uns focs artificials en una nit d’estiu. Estic treballant perquè em passi… arribaré als escenaris i alguna cosa a dins em dirà què fer. Però de vegades no vull ni ser-hi. Literalment. Només per ser sincer. Per no entrar en el soroll inútil. Sé que hi ha gent que se sent així. Si et serveix, jo em sento igual”. El missatge ha tingut milers de rèpliques, des de les paraules d’ànim i de suport a la preocupació pel seu estat de salut. Entre les reaccions, però, també n’hi ha hagut d’alguns pocs internautes que n'han fet broma o no creuen que una persona rica, coneguda i reconeguda pugui tenir el mateix patiment que la resta de mortals. 

"Amb el que ha costat, ja és tot un èxit ser aquí". Alba Muntades respon així a les felicitacions el dia que en fa 51. La seva vida va donar un tomb quan, ja mare de dues criatures i amb una carnisseria en propietat, li van diagnosticar un trastorn bipolar, una "alteració de les emocions que té períodes de depressions i eufòries", diu aquesta veïna de Ribes de Freser prement la cànula que li activa les seves cordes vocals després d'haver estat sotmesa a una traqueotomia. 

Una de cada cinc dones joves té dolors importants amb la regla, segons un estudi de la revista Women’s Health. "Com més jove ets, més dolor, sobretot per sota dels 25 anys, perquè el coll de la matriu està molt tancat", explica Elisa Llurba, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

El tsunami del malestar emocional i de trastorns provocat per la pandèmia encara està en formació, adverteixen els experts, però ja ha deixat prou avisos per témer que la seva ona expansiva durarà anys. Les consultes han augmentat en un 30%, es registra un increment d’intents d’autolesions i de trastorns alimentaris entre adolescents, i la situació ha agafat l’atenció primària i els centres especialitzats amb un dèficit estructural de professionals. El pitjor és que aquesta mancança no se soluciona d’un dia per l’altre ni tan sols amb inversions milionàries. Aquest diumenge és el Dia Mundial de la Salut Mental, una efemèride que passava desapercebuda en el calendari internacional de jornades assenyalades però que ara pren rellevància i serveix per fixar desitjos i reptes.

El "ves al metge" que ha hagut de sentir el diputat Íñigo Errejón al Congrés quan demanava un pla de salut mental és el nostre pa de cada dia de les persones que pateixen un trastorn mental. "Els insults són molt habituals", lamenta Dani Ferrer, que fa anys que recull les expressions "estigmatitzants" publicades als mitjans de comunicació en què sovint es relaciona la maldat d'una persona o un comportament estrany amb la bogeria o altres malalties mentals, així que l'enrenou creat a la cambra espanyola no l'ha sorprès gens. "El ministre Borrell ja va parlar d'esquizofrènia identitària, Ábalos es va referir al trastorn mental de Casado i el ministre Margallo va enviar a un parlamentari al psiquiatre", recorda aquest activista i membre d'ActivaMent, una associació que lluita contra l'estigma en primera persona.