El panteó d'Elvis Presley és admirat per centenars de milers de visitants cada any. N'hi ha que arriben a Graceland com a part de les atraccions turístiques de la ciutat de Memphis, altres com a interessats en la cultura i molts altres com a fans incondicionals del "Rei del Rock'n'roll". Però d'entre tots els visitants que passen per Graceland, n'hi va haver una que va veure en la mítica mansió una via per fer fortuna. Aquesta setmana han detingut Lisa Jeanine Findley, de 53 anys, per haver intentat dur a terme un "pla descarat" per apoderar-se del monument històric a través de la falsificació d'un préstec milionari.

Al llarg de la història, els pentinats voluminosos han adquirit protagonisme, sobretot, per a atorgar importància, distinció i empoderament a qui els lluïa. Un exemple és el pentinat pouf de Maria Antonieta, de dimensions tan espectaculars que es requerien hores per realitzar-lo amb èxit. Primer es donava forma a l’estructura metàl·lica de base i després s'hi distribuïen els coixins encarregats del volum. Posteriorment es folrava tot amb cabell postís treballat i, per acabar, s’hi afegien plomes, collarets, llaços, flors o teixits, coberts amb pólvores d’arròs. El pouf traspuava privilegi, ja que la seva incomoditat i la immobilitat que exigia el feien incompatible amb un treball productiu. Clarament, limitava accions quotidianes com travessar una porta. Per això al palau de Versalles van haver d’incrementar l’alçada dels llindars, i moltes dones duien un llistó al clatell, perquè un mal gest, sumat al pes del pentinat, no les pogués desnucar.

Sofia Coppola s’enfronta al mite de Priscilla Presley i Graceland, el món d’Elvis Presley, com si s’estigués observant a si mateixa en un mirall simbòlic. Ho diem d’entrada: Priscilla, el biopic de la dona del Rei del Rock, és un nou capítol d’una filmografia que insisteix en retratar les gàbies d’or de noies privilegiades, siguin reals o ficcionals, però noies, al cap i a la fi, captives del seu desig i d’una innocència embriagada que encara no ha pres consciència del preu de les coses. Les nenes de Les verges suïcides, la Maria Antonieta o la Priscilla són Coppola i a la inversa, perquè totes són avatars i víctimes d’una fatalitat estranyament femenina que les condemna a la soledat i, en alguns casos, a la mort.

Priscilla Presley, viuda d'Elvis Presley, ha arribat a un acord de conciliació amb els seus nets després de posar en dubte la legitimitat del testament de la seva filla, Lisa Marie Presley, que va morir el mes de gener passat a causa d'un problema cardíac. "Hi ha acord, les famílies estan felices, unides i emocionades pel seu futur", ha dit l'advocat de Priscilla, Ronson Shamoun, en declaracions recollides per la premsa nord-americana després de sortir de l'audiència judicial en què comunicava l'entesa entre les parts a la jutgessa Lynn Scaduto, del Tribunal Superior del comtat de Los Angeles.

La guerra familiar que ha provocat la tràgica mort de Lisa Marie Presley, morta al gener amb només 54 anys, no deixa d'empitjorar. Priscilla Presley i Riely Keough, mare i filla respectivament de la difunta, no deixen d'avançar en la seva escalada de confrontació pel control del que queda de l'herència d'Elvis Presley. El Rei del Rock, que va deixar tota la seva fortuna i propietats a Lisa Marie després de la seva mort el 1977, va estipular que ella fos qui s'encarregués de tot quan fes 25 anys, el 1993. Des de llavors, però, la seva mare també havia coparticipat de les decisions que es prenien patrimonialment, cosa que preveia que seguiria passant si moria la seva filla, però que finalment no passarà perquè Lisa Marie va modificar el seu testament abans de morir i la va apartar de tot.

L'arxiconegut lema "Sexe, drogues i rock&roll" podria ser el reclam de Todos quieren a Daisy Jones, una de les grans apostes de la temporada d'Amazon Prime Video. L'adaptació de la novel·la homònima de Taylor Jenkins Reid, publicada aquí per Blackie Books, té música, relacions turbulentes i drogues de tota mena, bàsicament les que es consumien als anys 70. La sèrie, igual que el llibre, és un viatge als alts i baixos d'una banda de rock, Daisy Jones & The Six, que sembla real però no ho és. Les incomptables cerques que s'han fet a Google per saber si el grup va existir o no donen una pista del realisme del relat de Jenkins Reid, que va estructurar el seu llibre com una història de no-ficció.

Dues setmanes després de la mort de la cantant Lisa Marie Presley, filla d'Elvis Presley i exesposa de Michael Jackson, arrenca una batalla familiar per la seva herència, que és al mateix temps la del Rei del Rock. La mare de Lisa Marie, Priscilla Presley, ha portat el testament de la seva filla a la justícia i denuncia una suposada "manipulació" del document, que en realitat és un fideïcomís en vida. És a dir, una forma de planificació patrimonial que permet a una persona controlar els seus actius mentre viu i que els distribueixi en cas de mort i, per tant, fa la funció de testament si no n'hi ha un per separat, com sembla que és el cas de Lisa Marie Presley, que va morir abans d'hora passat 12 de gener als 54 anys per una aturada cardíaca, tot i que el forense del cas encara no ha fet pública la causa concreta de la mort.

Lisa Marie Presley, cantant, actriu i única filla d'Elvis Presley, ha mort aquest dijous als 54 anys d'una aturada cardíaca a Los Angeles. "Amb el cor encongit he de compartir la devastadora notícia que la meva estimada filla Lisa Marie ens ha deixat. Era la dona més apassionada, forta i afectuosa que he conegut", ha anunciat Priscilla Presley, la seva mare, en un comunicat a la revista People. La cantant, nascuda a Memphis el 1968, havia estat hospitalitzada per problemes cardíacs i, en les últimes hores, induïda en un coma, i s'havia informat del seu estat crític. La seva última aparició pública va ser aquest mateix dimarts a la gala dels Globus d'Or, on va anar amb la seva mare per acompanyar l'actor Austin Butler, premiat precisament pel seu paper d'Elvis Presley a la pel·lícula de Baz Luhrmann.

On abans hi havia intel·lectuals, ara tenim influencers. Els camins de l'evolució humana són inescrutables. Fa anys, es va celebrar al CCCB un cicle d'instal·lacions que mostrava l'obra de figures emblemàtiques com Marx, Freud, Nietzsche, Edison, Einstein, Le Corbusier, Orson Welles, Duchamp i Virginia Woolf, sota el títol genèric de Fars del segle XX. La cultura ja no és així. Ha perdut solemnitat, i poder. Ha guanyat, però, en igualtat, i avui suposaria un escàndol que a una exposició com aquesta hi hagués únicament una dona. El gran repte del segle XXI no és, així i tot, democratitzar la cultura, sinó culturitzar els demòcrates. Per propagar la cultura, cal abans escampar amor a la cultura. Comparant Nietzsche amb un youtuber a l'atzar potser es farà palès que tots dos estan igual de guillats, però això no és impediment per dir coses importants. Així mateix, podrem constatar, però, que el que abans es deia reconeixement avui es diu fama. El reconeixement ha desaparegut perquè per tal de reconèixer cal primer conèixer.

Per al teòric Richard Dyer, Marilyn Monroe va encarnar les contradiccions dels Estats Units dels 50: en aquella societat repressora i alhora luxuriosa –la Nord-amèrica d'Eisenhower va ser també on va néixer Playboy–, l'estrella va desplegar una imatge que combinava disponibilitat sexual i ingenuïtat. Com Marilyn, Elvis Presley va sintetitzar les tensions de la seva era –un bon xicot blanc del Sud que es transformava en un dimoni libidinós quan interpretava música negra–, i un dels encerts d'Elvis, extravagant aproximació de Baz Luhrmann a la seva figura, és retratar-lo com un artista contradictori, a mig camí entre la Nord-amèrica tradicional i la que clamava pel canvi.

El rock i el glamur s'han donat la mà aquest dimecres a la nit a la catifa vermella de Canes amb motiu de la preestrena d'Elvis, que ha comptat amb estrelles de la música com Shakira, Kylie Minogue, Ricky Martin o el grup italià Maneskin, col·laboradors en la banda sonora del film de Baz Luhrman. L'actor Austin Butler, elegit com a rei del rock, i Tom Hanks, que interpreta el paper del seu mànager, han encapçalat l'equip del film a Canes acompanyats del director australià, la que va ser dona d'Elvis, Priscilla Presley, i l'actriu que li dona vida a la pantalla, Olivia DeJonge.

El net del cantant Elvis Presley, Benjamin Keough, ha mort als 27 anys a Calabasas, a l'estat de Califòrnia, segons recull Efe de mitjans nord-americans. Roger Widynowski, representant de la mare del jove, Lisa Marie Presley, va anunciar diumenge la mort de Keough, tot i que no va donar més detalls sobre les circumstàncies ni la data en què es va produir el decés.

L'actor nord-americà Austin Butler serà Elvis Presley en la pel·lícula biogràfica sobre el rei del rock que prepara Baz Luhrmann, director conegut principalment per 'Moulin Rouge!' (2001), ha informat Efe recollint una notícia del mitjà especialitzat 'Deadline'. Butler compartirà crèdits amb Tom Hanks, que interpretarà a la cinta el coronel Tom Parker, representant d'Elvis i una persona crucial i molt controvertida en la carrera del cantant.

Elvis Presley i Peret són dos dels noms propis de la setzena edició de l’In-Edit, el festival de documentals musicals de Barcelona que se celebra des d’avui i fins al 4 de novembre. La principal novetat té a veure amb la ubicació. A causa del tancament del cinema Aribau Club de la Gran Via, les projeccions es faran a tres sales dels Aribau Multicines del carrer Aribau. També hi haurà passis al CCCB i en vuit centres cívics.

El rei del rock, Elvis Presely, i el rei de la rumba, Peret, són dos dels protagonistes de la 16a edició del festival In-Edit de Cinema Documental Musical, que se celebrarà a Barcelona del 25 d’octubre al 4 de novembre. Elvis és l’eix de The king, el documental d’Eugene Jarecki que inaugurarà el festival. “De fet, Elvis és l’excusa per parlar del somni americà i per fer una radiografia política i social dels Estats Units”, explica el director artístic de l’In-Edit, Luis Hidalgo. Jarecki construeix The king com una road-movie coral amb la participació de músics com Chuck D, Emmylou Harris, Lana Del Rey i John Hiatt, entre d’altres.

Un objecte que forma part del dia a dia a molts països i que nosaltres molts cops oblidem és la manta per seure sobre la gespa. Per fer un picnic o seure a un parc veient com els teus fills, si en tens, juguen. Si vas a l’Overton Park, a Memphis, porta una manta. I, posats a fer, alguna cosa per beure i menjar. Els professionals, però, portaran cadires d’aquelles que es poden plegar i una nevereta. Els nord-americans dominen aquest art millor que els catalans.

“No podem continuar junts, no podem construir els nostres somnis sobre la desconfiança”, cantava Elvis Presley a Suspicious minds. Si Oriol Junqueras hagués fet cas al Rei, potser hauria sigut president el 2015. Però el republicà hi va confiar, en aquells que volien temps per refundar Convergència. Només un deus ex machina assembleari va aconseguir que Artur Mas fes un pas al costat, però, així i tot, ERC va seguir sense ostentar la màxima autoritat del país. Ves per on, el 155 ha precipitat els esdeveniments i, ara sí, la cançó d’Elvis mereix ser escoltada, si no per Junqueras (empresonat per l’estat de les porres contra les urnes), almenys per Marta Rovira. És l’hora de perseguir el mateix somni per separat. El problema dels somnis és que a la realitat tant li fa, i després del 21-D ERC haurà de tornar a gestionar la desconfiança. I no una, sinó moltes. La de l’Estat, encara que allà no ha buscat cap confiança. Ni mil tuits amb rima consonant de Gabriel Rufián ho aconseguirien.

Les interioritats del sonat divorci que van protagonitzar l’any 1972 Elvis Presley i la seva dona Priscilla han quedat al descobert arran de la subhasta que es farà aviat dels documents que van signar per desfer la seva unió. Els papers que van marcar la caiguda als inferns del Rei del Rock són a l’abast de qualsevol persona que pugui pagar els més de 28.200 euros -aquest és el preu de sortida- a la casa de subhastes britànica Henry Aldridge & Son.