L'expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, fora de la primera línia política des del 2017, segueix provocant polèmiques. Com ja ha fet altres vegades, ha tornat a blanquejar el cop d'estat dels militars el 1936 i no s'ha mossegat la llengua a l'hora de defensar la dictadura per sobre d'un règim democràtic com va ser la Segona República. En una entrevista a El País, Aguirre reconeix que el franquisme va imposar "una dictadura repressiva", però diu que "va permetre que sorgís la classe mitjana". "Esclar, els que havien matat com tindrien oportunitats de progressar? Però Espanya va créixer de manera exponencial", afegeix, minimitzant la repressió que van patir tots els que van lluitar contra el feixisme.

Era l’època de la II República, érem a la Mallorca preturística i, tot i el predomini de l’agricultura, existia una activitat industrial gens menyspreable. En aquest context, el 8 de març del 1934 es va celebrar per primera vegada a Mallorca el 8-M, el Dia de la dona. Va ser la mítica Aurora Picornell, amb les seves companyes del Partit Comunista, la que va impulsar aquesta celebració reivindicativa. Ho recordam seguint els estudis de Joana Maria Escartín i Aina R. Serrano, Isabel Peñarrubia, Carme Vidal, David Ginard i Antoni Nadal, a més de la premsa obrera del moment.

Totes les revolucions suposen l’acceleració del temps històric. I per això molts canvis polítics sense bon timing han fracassat, o han acabat causant una reacció. A Espanya, es va pretendre que la Segona República expiés, a tota velocitat, dos segles de retards i fracassos de l’Espanya borbònica. Dos segles en què Espanya havia perdut el tren d’Europa i de la modernitat. Qualsevol règim polític ho hauria tingut molt difícil per començar a caminar amb una motxilla tan pesant. Només se n’hauria sortit amb una base social àmplia i cohesionada, compromesa amb un programa de canvis en profunditat. I això, a l’Espanya del 1931, amb forts contrastos socials i territorials, era demanar molt. 

Quan a l’hora de dinar del 14 d’abril del 1931, fa 93 anys, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, va complir el somni de la seva vida política. La Segona República va voler donar resposta a una societat que feia temps que reclamava una modernització. Es va iniciar un procés que perseguia la democratització de la política i la societat. De fet, es va definir com la república democràtica de treballadors de totes les classes i es va voler empoderar les dones. Tanmateix, no hi va haver temps per fer gaire cosa. És impossible saber què hauria passat si el cop d'estat militar liderat per Franco no hagués tingut lloc. Per tant, aquest és un exercici d'ucronia. Parlem amb diferents historiadors sobre com podria ser una societat que hagués tingut temps de fer-se gran sota un govern republicà. 

Emilio Arauzo Honorio és el nom que obre i tanca 14 de abril (Libros del Asteroide), on l'escriptor i periodista Paco Cerdà (el Genovés, 1985) es concentra en el dia del 1931 que es va proclamar la Segona República. No és un nom a l'atzar. Arauzo era un enquadernador a l'atur que va morir la matinada d'aquell 14 d'abril d'un tret. Havia anat al cinema, a Madrid, i es va trobar enmig d'una manifestació. Va tenir mala sort. "Em vaig adonar que allò que la Segona República va arribar sense sang era un tòpic. Als diaris hi havia línies, poques, dedicades als morts, vaig trobar moltes víctimes oblidades", assegura Cerdà. Aquests morts, segons l'autor, tombaven el tòpic que el 14 d'abril va ser només xerinola, llum i festa.

La presidenta del Govern balear, Francina Armengol, ha reivindicat aquest dijous la II República com "un avanç per al país que va dur drets socials, llibertat i democràcia". Així ho ha expressat la cap de l'Executiu, a través del seu compte de Twitter, amb motiu de l'aniversari de la proclamació de la II República, que va tenir lloc el 14 d'abril de 1931.

El mallorquí Gabriel Alomar i Villalonga (1873-1941), que aquests dies ha estat recordat, en el 80è aniversari de la seva mort a l’exili, a Egipte, amb un cicle de taules rodones organitzades per l’Institut Soberanies, les fundacions Darder Mascaró i la Fundació Gabriel Alomar, va fer una aportació essencial al catalanisme –el que ell va denominar ‘futurisme’ a la cèlebre conferència a l’Ateneu Barcelonès, el 1904– en reinterpretar el vell regionalisme a la llum del liberalisme i el socialisme democràtic. Tot el pensament i la creació d’Alomar són a les seves Obres completes, de Nova Editorial Moll, la publicació de les quals es va iniciar l’any 2000 i de les quals recentment ha aparegut el setè volum –a cura d’Agnès A. Cerdà i Francisca Niell–, integrat pels articles que va publicar entre el 1907 i el 1909 als setmanaris L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. 

"La veritat, no he sigut mai una gran estudiant. M'agradava i se suposava que ensenyaria a l'escola del pare, però van arribar els feixistes", diu Elisa Sales, que té 106 anys i va estudiar tres anys a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona en plena Segona República. Sales és una gran lectora; a la pila per llegir hi té novel·les d'Andrea Camilleri i Joan Barril, però diu que riu molt amb un diccionari de mots lleidatans. Ella va néixer a la capital del Segrià, on els seus pares eren mestres. "Es donava per fet que jo estudiaria i ensenyaria", explica. Aquesta dona vital que conserva tota la ironia és una de les protagonistes del documental Pioneres, en què ella [és l'única supervivent], les seves filles i les filles de les seves companyes recorden què va significar ser capdavanteres i entrar a la universitat entre el 1931 i el 1933. La directora és Laia Gomà, filla d'Eulàlia Presas, que també hi va estudiar. Presas i Sales van conservar l'amistat tota la vida i fins i tot van esdevenir consogres.

Quan a Vilafranca del Penedès es va proclamar la Segona República, el 14 d'abril del 1931, un grup de ciutadans van anar fins a l'Ajuntament i van escenificar l'enderrocament de la monarquia despenjant els quadres reials que havia fet Ricard Clausells d'Alfons XIII i de la seva muller, Victòria Eugènia de Battenberg, i estripant-los. El quadre de l'exmonarca que aquell abril del 1931 va marxar a l'exili i ja no en va tornar, amb tots els estrips, es pot veure fins al gener del 2022 al vestíbul del Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya de Vilafranca del Penedès. La microexposició forma part del projecte Visca la República!, en què 25 museus de la Diputació de Barcelona mostren objectes provinents de les seves col·leccions relacionats amb diferents episodis de la proclamació de la Segona República.

El dret de les dones a votar va provocar una important topada entre els diputats d'esquerres de la Segona República. El debat, a les Corts Constituents de l'1 d'octubre de 1931, avui fa noranta anys, va ser molt encès, perquè hi havia la por que el vot de les dones provoqués un gir a la dreta. Es creia que l'Església tenia una gran influència sobre la població femenina. Miguel de Unamuno atribuïa aquesta creença a l'histerisme dels homes i afirmava en un article, El Confesionario y las mujeres en España, que en cap cas els capellans manipulaven les dones des del confessionari.

La guionista i crítica de còmics Alicia Palmer sempre ha viscut a prop de La Tabacalera, al barri madrileny d'Embajadores, on van arribar a treballar unes 3.000 obreres i un centenar d'obrers als anys vint i trenta. Palmer era molt conscient de la lluita d'aquestes dones, per la presència física de la fàbrica, que ara és un centre social, i perquè el seu avi va estar vinculat al tabac i va ser represaliat durant el franquisme per pertànyer a la UGT. La necessitat de fer visible l'anhel i tot l'esforç d'aquestes dones per aconseguir uns drets és un dels motius pels quals va voler escriure un còmic, amb la il·lustradora Montse Mazorriaga, del qual elles són les protagonistes: Una mujer, un voto (Garbuix Books).

Enguany fa 60 anys que es va crear el Museu de Mallorca per decret, el 1961, i mig segle des que, el 1971, l’Ajuntament de Palma li va cedir per la seu central Ca la Gran Cristiana –com es coneix Can Aiamans–, al carrer de la Portella de Ciutat. Però el seu origen es remunta a més d’un segle enrere quan es posaren en marxa els museus provincials. Aquí s’impulsà la fundació de la Societat Arqueològica Lul·liana amb la “utopia” de constituir una col·lecció pública, segons va confessar Guillem Rosselló Bordoy, que dirigí l’entitat durant 39 anys. Dimarts és el Dia dels Museus, una bona ocasió per recórrer la història de Ca la Gran Cristiana.

Fa 95 anys, entre el 13 i el 14 d’abril del 1931, Espanya va canviar de règim amb la proclamació de la Segona República, un procés sobtat que també es va viure a Palma, una de les primeres ciutats a assumir el nou poder. “Espanya se’n va anar a dormir monàrquica i es va despertar republicana”, en paraules de l’almirall Aznar, darrer primer ministre d’Alfons XIII, tot i que el canvi feia mesos que es gestava.

Amb l’auge de l’extrema dreta no han deixat de sorgir plantejaments revisionistes que parlen de la Segona República com un cúmul de decisions errònies adoptades per polítics inexperts. Els discursos franquistes i neofranquistes han atribuït sempre un caràcter sectari i radical a la legislació republicana i afirmen que va voler modernitzar la societat espanyola de manera massa precipitada. "En realitat, però, la Segona República va voler donar resposta a una societat que feia temps que reclamava una modernització –defensa el professor d'història del dret de la UPF, Alfons Aragoneses–. I no va ser cap excepció radical sinó que estava dins els corrents modernitzadors d'Àustria, França o Txecoslovàquia". La llei del divorci, per exemple, va ajudar a normalitzar situacions de separació que ja existien i les dones van guanyar uns drets que reivindicaven des de feia almenys dues dècades.

A Catalunya, les eleccions del 12 d'abril del 1931 van acabar amb una sorpresa majúscula: Esquerra Republicana Catalana va obtenir més del doble de regidors que els conservadors de la Lliga. Va ser un xoc, entre altres coses perquè ERC tenia tan sols 23 dies de vida. Tanmateix, va ser la força més votada a Catalunya i a les ciutats de Lleida, Girona i Barcelona. Dos dies després, el 14 d’abril, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

La nit del 14 d’abril del 1931, poques hores després que es proclamés la Segona República, Alfons XIII va abandonar tot sol Madrid. El monarca, que mai va arribar a abdicar, sinó que va renunciar temporalment a la Corona, va agafar un tren que el va portar cap a Cartagena per agafar el vaixell que el duria a Marsella. La seva dona i els seus fills van agafar un altre tren, des de l’Escorial, que també els duria a terres franceses. Nascut a Madrid el 17 de maig del 1886, Alfons XIII va governar durant quatre dècades i el seu regnat va tenir molts moments convulsos: la Setmana Tràgica, el desastre d'Annual del 1921, la dictadura de Miguel Primo de Rivera... Quan va marxar, va assegurar que ho feia pel resultat de les eleccions: "Em revela clarament que ja no tinc l’amor del meu poble", va dir. Joan Carles I, el seu net, també abandona el país 90 anys després, tot i que, a diferència del seu avi, ell sí que té una Corona per salvar.

Vaig anar a veure la teva pel·lícula Mientras dure la guerra el 12 d'octubre, quan no coneixíem la sentència del Procés ni el resultat de les eleccions, el Tsunami encara no s'havia estrenat a l'aeroport i Franco era al Valle de los Caídos. Ha passat un mes i vull intentar escriure per què em va deixar regirat aquella pel·lícula tan elogiada.

La placa que recorda les tortures que diverses víctimes de la repressió franquista van patir a la comissaria de Via Laietana, que va ser instal·lada dimarts passat i cremada dijous, ha tornat a ser reposada aquest dilluns coincidint amb el dia en què els republicans van perdre la Guerra Civil.

Abril del 1937. Espanya immersa en la Guerra Civil. L’estat espanyol partit en dos bàndols: feixistes i republicans. I, enmig, una cursa ciclista: el Trofeu Pedal Antifeixista. Solidaritat i esport al servei de la causa republicana en una competició ciclista que va organitzar el diari republicà El Diluvio amb l’objectiu d’unir el front de l’Aragó amb Barcelona. El rotatiu, extingit el gener del 1939, va promoure aquesta competició en col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i el Comitè Català Pro Esport Popular per recaptar fons per a Socors Roig Internacional, un servei social internacional de caràcter comunista que va ser refundat a Barcelona el 1936.